Quan tot el que pot sortir malament surt malament

El 2002 Matt Damon i Casey Affleck caminaven pel desert perduts i desesperats a Gerry (2002), de Gus Van Sant, la primera entrega de la Trilogia de la mort que completarien l’aclamada Elephant (2003) i Last days (2005). Amb escassos diàlegs i una trama quasi abstracta, Gerry és una obra d’una bellesa fosca i tràgica marcada pel cinema de Béla Tarr, i un dels films nord-americans més radicals que s’han fet amb estrelles de Hollywood.

Vint-i-dos anys després, Casey Affleck ja no és el germà petit de Ben Affleck sinó un actor oscaritzat i famós pels seus personatges dramàtics, mentre que Damon s’ha consolidat com una de les estrelles més fiables del cinema nord-americà, arquetip d’home normal enredat en situacions extraordinàries en què se sustenta la mitologia de Hollywood. I, tot i que ja havien tornat a coincidir –per exemple a les seqüeles d’Ocean’s eleven i a Oppenheimer–, el seu retrobament com a protagonistes absoluts es produeix en una pel·lícula als antípodes de Gerry: la comèdia en clau de thriller Los instigadores, en què Damon i Affleck són el Cobby i el Rory, reclutats a última hora per participar en el robatori dels suborns que l’alcalde sol rebre durant la festa posterior a la seva victòria electoral.

Com dicten els cànons del gènere, tot el que pot sortir malament surt malament i el Cobby i el Rory acabaran sent perseguits per la policia, els sicaris de l’alcalde i els gàngsters que van organitzar el cop. Mala peça al teler per a dos perdedors que no tenen on caure morts: un exmarine (Damon) en la ruïna que només s’apunta al robatori per eixugar els deutes i redimir-se davant el seu fill, i un exconvicte (Affleck) que passa les hores mortes en un bar i obliga els nens a bufar el control d’alcoholèmia de la seva moto per poder-la engegar. Perquè el batec dramàtic de Los instigadores té a veure amb les mecàniques del thriller criminal, sí, però també amb la fricció entre el tarannà quadriculat de Damon i la verborrea incontenible d’un Affleck allunyat del seu habitual registre turmentat i més pròxim al secundari bocamoll que interpretava a la saga Ocean’s eleven.

D’ambicions modestes i resultats moderadament satisfactoris, Los instigadores pertany a una estirp de cinema amb encaix cada vegada més difícil al Hollywood actual, pel·lícules de pressupost mitjà basades en l’enginy del guió, el carisma del repartiment –que també inclou Ron Perlman, Toby Jones, Alfred Molina i Ving Rhames– i una direcció àgil firmada en aquest cas per un Doug Liman que, després de molts anys, torna a recordar (una mica) al director de la magnífica Sense límit, una de les poques comèdies d’acció reivindicables que va deixar la ressaca tarantinesca de la segona meitat dels 90. La presència de Liman, fundador de la saga Bourne juntament amb Damon, i la producció a càrrec de Ben Affleck i Damon atorga a Los instigadores un regust de projecte familiar i rodat a casa –el Boston originari dels actors, el de L'indomable Will Hunting, en què van treballar junts per primer cop– que confereix a la pel·lícula una certa ànima i compensa la seva relativa intranscendència.