Marcos Catalán i Alberto Sánchez: “En interiorisme, quan hi ha poca pasta, que hi hagi moltes idees”

Sempre parlen dels seus projectes en plural, reivindicant-los com un treball d’equip. El dissenyador Marcos Catalán (Barcelona, 1972) i l’arquitecte Alberto Sánchez (Vila de Cruces, 1974, establert a Palma) reflexionen sobre interiorisme en l’era de Pinterest.

Com us enfrontau a un espai?

— M.C. Cerquem allò positiu de l’espai. Per exemple, si hi ha un fals sostre, es tira avall i apareixen unes voltes ceràmiques fantàstiques, això formarà part del projecte. S’analitza la llum. I després, s’intenten amagar els defectes del lloc.

— A.S. Feim d’arqueòlegs. Després, incidim en la subjectivitat. No ens agrada que hi hagi una linealitat del discurs. De vegades entren factors que són gairebé accidents. Propostes del client, però també les nostres, perquè anam canviant. El projecte és viu.

Què heu trobat d’especial?

— M.C. Rere falsos sostres moltes vegades hi ha forjats meravellosos, plens de textura i materials molt expressius. Darrere el guix d’un pilar ens vam trobar un formigó d’àrid de cantó daurat preciós, gairebé una escultura.

— A.S. A ca nostra, a Palma [Plywood house], durant la dictadura hi havia republicans amagats, per la qual cosa feien túnels de sortida. Dins els túnels hi havia amagats maons d’una fàbrica de llars de foc contigua, que després vàrem emprar al paviment. Vàrem desmuntar les cobertes de la casa per emprar-les de separació en unes zones vidrades. Vàrem recuperar un color aiguamarina preciós que havien elegit als anys 40 o 50 per a les persianes.

Què passa quan un client demana alguna cosa que no us agrada?

— M.C. Som molt tossuts. Intentem explicar-li que aquella idea no l’afavoreix. Encaixem malament coses que van en contra de l’espai. Una altra cosa és que contra gustos no hi ha res escrit i que el client dugui objectes que potser no ens semblaran bé, però formen part de la seva vida, la seva personalitat. Aquí no entrem. A l’inici dels projectes, de vegades hem tingut algun client a qui hem dit “mira, és que no ens entendrem, perquè tenim una visió del món molt diferent”.

— A.S. Tenim una taxa de mortalitat de projectes molt alta. Marcos, segur que tu ets més dialogant. Volem clients amb els quals tinguem sintonia. A Mallorca, hi ha un públic que demanda serveis d’interiorisme que té una influència de quelcom molt corporatiu, habitatges de luxe, però faltats d’ànima. Hi ha un públic internacional, amb un discurs d’interiorisme força baix. Però a Barcelona hi ha una classe mitjana amb un nivell cultural diferent, una demanda com la de les ciutats europees.

— M.C. Jo Mallorca la veig amb una personalitat definida i recuperant força la tradició com a identitat. Hi veig l’Ibavi, que recupera sistemes constructius i materials. Es fa un interiorisme sincer.

— A.S. Hi ha una transició, és veritat. Però hi ha una part de la població que no se n’assabenta, de tot això.

Què prioritzau amb poc pressupost?

— M.C. El que fem quan passa això és tirar de la preexistència, identificar els valors que tenen el lloc i potenciar-los al màxim. També emprar recursos molt econòmics i visuals de gran efecte. Per exemple, ho pintes tot d’un mateix color, i això genera un ambient una mica especial. Portes una idea fins al final.

— A.S. Tots els projectes són amb poc pressupost, no? [riu] S’ha de ser imaginatiu, gratar on es pugui. Quan hi ha poca pasta, que hi hagi moltes idees. Si hi ha pocs doblers, la farem més grossa. Per exemple, fer pàtines de color, o en un terra que és més econòmic, posar-hi quatre detalls. Mantenim el confort, però som més transgressors.

Com han afectat les xarxes socials?

— M.C. Instagram, Pinterest, són una eina de doble fil. La gent s’emborratxa de coses que no són adequades per al projecte. Els meus alumnes fan una mica el mateix, collage d’unes referències sense cap idea conductora, absolutament disperses. Aquest és el mal que han fet. Per contra, ara hi ha molt bon interiorisme, perquè hi ha molta gent fent interiorisme. Abans l’interiorisme no existia. Ara se li dona un valor a l’espai interior, és una necessitat social. Volem viure en espais amb cert caràcter.

— A.S. Als anys 90, la gent encarregava un projecte i no hi havia visualitzacions, ni comparatives, i el client s’ho empassava, s’ho trobava fet. És una situació diferent, però no ens hi sentim incòmodes. Vull pensar que ajuda a tothom, també als interioristes. És una manera de filtrar. Veig el que fas. M’interessa, et truco. No? No et truco.

Què aporta recuperar objectes antics?

— M.C. Una materialitat que és impossible reproduir si fossin nous. Nosaltres hem anat a mercats d’objectes antics, hem comprat taules de fusta destrossades, amb una fusta que tenia una pàtina del temps absolutament preciosa, que la convertia gairebé en un material nou.

— A.S. Per mi, els objectes han de tenir una història, més enllà de l’estètica. Que coexisteixin els objectes amb un cert pes, una història que vagi més enllà d’allò epidèrmic, de Pinterest. A ca nostra tenim un mirall de la padrina de la meva dona, de llautó. Lletjot. Però té molt de valor.

Recomanen

Tresors de l’interiorisme