Ironies sobre la construcció del nostre món

Tercera visita de la companyia Non Nova al Mercat de les Flors. A Vortex (2014) Phia Ménard, intèrpret i directora de la companyia, oferia una performance molt física de transformació del cos per l’aire i a L’après-midi d’un foehn (2017), un conte coreogràfic amb titelles per a nens i nenes. La trilogie des contes immoraux és, en canvi, una proposta de reflexió política tot evocant la història de la humanitat a través de tres performance que podrien funcionar de manera independent. De fet, la primera, Maison Mère, va néixer com una creació per a la fira d’art Documenta de Kassel del 2017. En aquesta, una mena d’atlant d’estètica punk s’enfronta al repte d’aixecar tota sola una enorme casa de cartró com qui s’enfronta a un moble d’Ikea. Cartró i cinta adhesiva serviran per culminar en una mena de Partenó, símbol de la construcció de la cultura europea arrasat tot seguit per una fenomenal i espectacular tempesta d’aigua i boira. Una poderosa imatge, un magnífic colofó després de més d’hora i quart d’esforçada construcció en la qual afortunadament Phia Ménard introdueix una mica d’humor autoparòdic. Més elaborada, més llarga encara, és la construcció de la segona performance, Temple Pére, concebuda com un conte que evoca la dominació sobre l’home en la construcció d’una Torre de Babel. Una deessa plenipotenciària (Inga Huld Hákonardóttir) es passeja per l’escena inundada cantant i parlant en anglès, alemany i francès sense cap subtítol mentre dona ordres als treballadors. I la veritat és que es fa molt llarg i feixuc arribar a la fi, quan la torre acabada gira i en baixa una dona nua que esborrarà amb pintura el passat i jaurà a terra com una neandertal.

Tant a Maison Mère com a Temple Père des de molt aviat sabem quin és l’objectiu. I només ens queda mirar les brillants composicions plàstiques, magnífica la llum, i sobretot l’esforç dels constructors mentre el temps passa sobre la necessària repetició tot descomptant les peces d’aquest Lego gegant que encara queden per posar. La paradoxa, doncs, esdevé inevitable, ja que per concloure cal fer un gran camí. Segurament aquí rau la clau, malgrat que pugui avorrir: com costa construir i que poc que costa enderrocar.