Isabelle Huppert, una diva cinèfila que no és 'trending topic' a Barcelona

BarcelonaNi convoca grans rodes de premsa ni congrega multituds de fans histèrics a l'entrada del cinema, però Isabelle Huppert és segurament la millor actriu europea en actiu. Després de l'enrenou de Johnny Depp, el BCN Film Fest ha recuperat aquest dissabte una relativa calma amb la visita d'una intèrpret que no desperta la voracitat dels caçadors d'autògrafs però si l'adoració incondicional del cinèfil. És difícil que acabi convertida en trending topic, perquè les seves declaracions esquiven la polèmica i no acostuma a confondre ciutats. En tot cas, abans de les entrevistes, el seu equip recorda que hi ha dos temes vetats: ni el Me Too ni la seva edat són qüestions de les quals vulgui xerrar. Però ella sembla molt capaç de no contestar quan no li interessa. ¿El paper que ha de tenir la cultura durant la pandèmia? No té una opinió, “la cultura és una cosa molt àmplia”. S'haurien de legalitzar les drogues? No ho sap, és un tema “complicat”.

La pregunta de les drogues venia a col·lació de Mamá María, el film de Jean-Pierre Salomé que es presenta al BCN Film Fest i que divendres que ve s'estrena als cinemes, en el qual Huppert és una intèrpret d'àrab que aprofita una oportunitat i comença una carrera paral·lela distribuint una tona i mitja de resina d'haixix. L'actriu vesteix el seu personatge d'una amoralitat que recorda la del seu celebrat personatge d'Elle, entregant-se a l'espurnejant comèdia de situació que propicia el perillós joc que la intèrpret manté amb el cap de la policia, que està enamorat d'ella i alhora obsessionat a capturar el seu alter ego criminal. “És cert que és amoral, però no immoral –matisa Huppert–. Respecta l'amistat i té el seu propi codi. Però el més interessant d'ella és que no pensa si el que fa és perillós o si està bé, simplement actua. Això sempre és atractiu en un personatge, perquè en la vida real no acostumem a ser així. Jo no soc tan valenta”.

Descalça i professional

És discutible que no sigui valenta una actriu que s'ha llançat de cap a personatges tan desafiants com els de La pianista, Loulou o La cerimònia. El que sí que sembla Huppert és cansada; rep a la premsa descalça i fregant-se els peus amb les mans i les sabates de talons alts negres –com les seves ungles– abandonades al costat del sofà. L'acudit fàcil del periodista per trencar el gel (“bones notícies, som els últims”) rep com a resposta una rialla cristal·lina que no és correspondrà amb el to professional i un punt sec de la conversa. Si la calidesa i humor del seu paper a Mamá María agafa per sorpresa és per algun motiu. “En realitat faig més comèdia del que sembla, el que passa és que la majoria no arriben aquí –explica–. La comèdia és un producte molt local que no s'exporta bé i per això fora de França se'm coneix per papers més dramàtics i foscos”. Aquí fins i tot se la veu rapejant exaltada un tema de rap mentre condueix un cotxe carregat de droga. “A mi m'encanta el rap –assegura–. També escolto música antiga, m'agrada de tot, sense obsessionar-me”.

Huppert no ha passat un confinament especialment dur. “He tingut molta sort i he pogut treballar, cosa que ara és un privilegi”, diu. “El món de l'espectacle està molt afectat però els rodatges continuen”. Ella coneix molt bé la situació dels cinemes, ja que és la propietària de dues sales i espera que tornin a obrir “al més aviat possible”. També espera amb ganes la reobertura dels teatres, perquè ha de reprendre les representacions de La ménagerie de verre d'Ivo van Hove, interrompudes per la pandèmia. I vol estrenar a Avinyó una obra de Tiago Rodriguez, director del Teatre Nacional de Lisboa. L'actriu té l'agenda plena de projectes però deixa caure que no ha rodat mai a Espanya i que li agradaria molt. “A França ens arriben bones notícies del cinema espanyol, teniu directors joves amb qui m'agradaria treballar com Rodrigo Sorogoyen o Alberto Rodríguez”, diu. És conscient que a Espanya es veu amb admiració i enveja el cinema francès, però recorda que “la gespa del veí sempre sembla més verda” que la pròpia. “Però és cert, estem molt bé al cinema francès. Ens queixem molt però tenim molta sort. Però potser som els artífexs de la sort que tenim”.