Isidre Manils: "Si als 70 hagués pogut fer una pel·lícula amb un mòbil, potser no hauria tornat a la pintura"

MadridLa Fundació Vila Casas estén el radi d’acció a Madrid: la consellera de cultura, Natàlia Garriga, va inaugurar dijous al Centre Cultura Blanquerna una exposició d’Isidre Manils que la fundació ha organitzat després de signar un conveni de col·laboració amb la Delegació de la Generalitat a Madrid per fer una mostra a l’any fins al 2026 coincidint amb la celebració de la fira Arco. “L’objectiu és que els artistes catalans tinguin més presència i més projecció a Madrid”, afirma Natàlia Chocarro, assessora d’art de presidència, directora de projectes externs de la Fundació Vila Casas i comissària de la mostra.

Abans d’aquesta mostra, Chocarro va ser la comissària de l’exposició de Manils al Museu Can Framis que es va poder veure fa un any, així que ara ha continuat explorant en l'imaginari de Manils, que és conegut per unes pintures que estan impregnades per la seva fascinació pel cinema. En una de les seves afirmacions més conegudes, Manils dona més pes en la seva pintura a Hitchcock que a Picasso i ara assegura que si quan va tenir un moment de crisi amb la pintura als anys 70 hagués pogut fer pel·lícules igual com pinta al taller, potser seria cineasta i no pintor. “Em vaig passar uns sis anys mirant pel·lícules a la Filmoteca gràcies a una acreditació que tenia de la revista Destino. Pensava que hauria de fer cinema, però era molt complicat. Ara ja no hi penso, però si hagués pogut fer una pel·lícula amb un mòbil, potser no hauria tornat a la pintura”, afirma Isidre Manils.

La mostra inclou més de cent obres, una vintena de les quals són noves, una tria de dibuixos al carbó d’un conjunt de més de noranta i unes pintures de la sèrie Ex-vots. Algunes altres, datades als anys 70, són inèdites, com unes projeccions fetes a partir de polaroids i una altra titulada Tres sabates de xarol.

Al començament de la seva trajectòria Manils va temptejar l’art conceptual i l’informalisme, fins que va trobar el seu llenguatge propi. Però en aquesta nova lectura de la seva obra Chocarro manté que Manils no s’ha desfet mai d’una arrel conceptual. “L’Isidre no és un artista ni figuratiu ni hiperrealista –adverteix–. És un artista que treballa a partir de conceptes, perquè tot parteix d’un imaginari amb el qual vol provocar estranyesa en l’espectador no dient-ho tot, creant un joc constant entre l'ocultació i la revelació, i jugant amb l’ambigüitat”, conclou Chocarro.