A Islàndia, el temps i la mort ho acaben esborrant tot
A 'Godland', Hlynur Pálmason ajusta comptes amb el passat de l'illa com a colònia danesa
'Godland'
- Direcció i guió: Hlynur Pálmason.
- 143 minuts
- Dinamarca (2022)
- Amb Elliott Crosse Hove, Ingvar Eggert Sigurdsson i Vic Carmen Sonne.
En un moment de Godland, un personatge descriu Islàndia com a bella i, alhora, terrible. La combinació d'adjectius podria aplicar-se també a l'enlluernadora pel·lícula de Hlynur Pálmason, el director d'Un blanc, blanc dia. A diferència d'aquell premiat thriller ambientat a la Islàndia contemporània, Godland se situa a finals del segle XIX per explorar novament els clarobscurs d'una masculinitat turmentada, encarnada per Lucas, un sacerdot danès que arriba a l'illa amb una missió civilitzadora: construir una església en un poble remot. El marc temporal brinda a Pálmason l'oportunitat d'ajustar comptes amb el passat del seu país com a colònia danesa: l'antagonista de Lucas, rígid home de fe que porta a sobre, com si es tractés d’una creu, un primitiu equip fotogràfic, és Ragnar, el sorrut guia islandès que coneix l'agrest paisatge com el palmell de la mà.
Els espais fronterers i la dialèctica entre civilització i naturalesa que encarnen els protagonistes remeten al western, però els espectaculars paisatges islandesos són filmats en amplis plans generals mostrats –com Lisandro Alonso a Jauja– en un format quadrat de vores desgastades que evoca les espectrals fotografies antigues. Godland és un film bell, amb plans de composició mil·limètrica i virtuosos tràvelings circulars que puntuen la narrativa bicèfala, però obstinat a recordar-nos una cosa terrible: malgrat el nostre afany a embalsamar el present en imatges, el temps (i la mort) ho acaben esborrant tot.