Eyal Sivan: “Israel s’ha convertit en un estat criminal amb la benedicció dels països occidentals”

PalmaFa quasi 15 anys que el cineasta Eyal Sivan, nascut a Israel fill de pares emigrats de l'Urugai, va estrenar el documental Jaffa, a clockwork orange, on a partir d’un símbol, la taronja de Jaffa, reflexiona sobre la història de Palestina i la seva colonització. “Potser a Espanya no són tan conegudes, les taronges de Jaffa, perquè teniu les valencianes”, diu Sivan, “però serveixen de metàfora del que ha fet Israel, que no només s’ha apropiat de les terres, sinó que també ho ha fet amb els símbols”. El documental es projectarà aquest divendres 15 de desembre a les 19 h a l’Estudi General Lul·lià en el marc del cicle d’activitats organitzades per la UIB. 

Voldria demanar-vos per la situació actual a Gaza, per l’esclat de la guerra viscut fa dos mesos.  Però no sé si és adequat, per una banda, emprar la paraula guerra ni si, per l’altra, és correcte dir que ha esclatat quan, en realitat, el conflicte no havia deixat d’existir en cap moment. 

— No, no és una guerra i no, en cap cas va començar amb el que va succeir dia 7 d’octubre. Tot això comença amb la història de la colonització i l’opressió del poble palestí per part del moviment sionista de l’estat d’Israel. Se’m fa difícil, i fins i tot em molesta, haver de recordar que abans de dia 7 d’octubre Gaza era ja una gran presó. Ja s’hi matava gent, als territoris ocupats, però el conflicte no ha interessat fins que no hi han mort jueus. Al món occidental només interessa si hi moren blancs, a ningú li ha importat mai si hi morien palestins. 

Tanmateix, però, els atacs de Hamàs de dia 7 d’octubre marquen un abans i un després.

— Sí, hi va haver un atac per part de Hamàs i és clar que només pot ser qualificat d’horror. L’horror de la colonització sempre crea horror, també entre els colonitzadors, i aquell dia es van cometre crims. El tema és que Israel se n’ha aprofitat per continuar amb la idea de destruir Palestina i això és el que presenciam ara mateix. Una guerra és entre poders en igualtat de condicions, i el que veim ara mateix és l’atac d’un estat contra població civil. I tot això ho dic essent jueu i israelià. 

No sé si és gens habitual que un jueu i israelià es manifesti així. 

— No ho és gens, som una minoria i crec que quasi tots som gent que ja no viu allà. Una de les pitjors coses que han passat als jueus ha estat que s’han convertit en nacionalistes. I en això també tenen el suport del món occidental. Són ben pocs els països valents que, com Espanya, gosen dir la veritat, que és que Israel s’ha convertit en un estat criminal. I això és una cosa que li han permès fer: si deixes qualcú per damunt de la llei en realitat els permets que quedin al marge. S’ha convertit en un estat criminal amb la benedicció dels països occidentals.

Confiau que hi hagi un canvi en la resposta internacional? 

— Estam presenciant una rutina d’horror i assassinats que ja hi era abans i, com deia, si ningú vol fer res és perquè parlam d’àrabs i musulmans. Ningú va fer res respecte dels rohingyes tampoc, i per què? Pel profund racisme que hi ha al món occidental en relació amb les persones que no són blanques. És com si hi hagués dues espècies diferents, unes que tenen drets humans, que són les occidentals, i unes altres que no, que són les que no són blanques. Gaza simbolitza una actitud general, l’actitud occidental, i això ja ha passat abans, és la contínua destrucció de l’Orient Mitjà. Des dels anys 90 presenciam la destrucció d’Irak, de Síria… La terrible situació del Líban, d’Egipte… Tot amb l’excusa de la guerra contra el terrorisme. 

D’una manera o una altra al llarg de tota la vostra trajectòria com a documentalista heu parlat d’això. Ha canviat gens la vostra mirada en aquests anys?

— Quan vaig fer la meva primera pel·lícula era molt jove, tenia 23 anys, i era sobre un camp de refugiats palestins. Era a finals dels anys 80, abans de la primera intifada. I n’he fet altres, també el meu darrer documental, de 2012, que era sobre un possible estat comú. Tenc la sensació que potser ja he dit tot el que havia de dir i que no ho puc renovar gaire. Desafortunadament, les meves pel·lícules són encara molt rellevants, i m’agradaria molt que ja no fos així, però crec que ja no hi puc afegir gairebé res. 

Idò en què treballau ara mateix?

— Em dedic més a qüestions més generals, com per exemple com miram les imatges. He escrit sobre el boicot, tant cultural com acadèmic, d’Israel, i ara m’interessa fer feina sobre Europa, sobre l’actitud d’Europa. Jo crec que el que passa a Israel i Palestina pot contaminar també la situació a Europa, és com si s’hagués convertit en l’epicentre d’un volcà. I crec que som més d’un els que tenim por que pugui venir una gran guerra des d’allà.  El món occidental s’ha de reconèixer en el que passa entre Israel i Palestina, i en la manera com tracta els migrants o en la islamofòbia que s’està escampant. Tot això són temes que m’interessen i que no es poden deslligar del que he fet fins ara. 

Tanmateix hi ha sempre un dubte, a l’hora de retratar o d’aproximar-se a situacions com aquesta, que és el poder que tenen avui dia les imatges. En temps de xarxes socials, de sobreexposició, fins a quin punt les eines del documentalista són encara vigents? O ho són més que mai?

— Veure imatges d’una guerra no vol dir veure la guerra. Sovint, com més imatges veim, menys realitat podem observar. És com si poses un grapat de diapositives una damunt l’altra: acabes construint una imatge negra i, per tant, no hi veus res. Les imatges poden ajudar a banalitzar una situació, a crear certa sensació de dejà vu, de coses que ja hem vist abans i, per tant, ja no són tan xocants. Però hem d’anar més enllà i entendre els mecanismes que hi ha darrere: què és el que no ens estan mostrant? Què és el que no es filma i què és el que no es diu? Els documentalistes tenim el deure de criticar l’ús excessiu d’imatges. És una paradoxa, però també col·laboram en aquesta invisibilització si no ho feim. És el mateix que amb les paraules: quan n’uses una en excés, perd el seu poder.