Ivette Nadal: "Volia homenatjar la besàvia, que va ser segrestada per la vampira del Raval"

BarcelonaPas a pas, Ivette Nadal (Granollers, 1988) va consolidant una notable trajectòria musical i poètica, cantant i escrivint sobre l'amor, el dol, el dolor, l'enyor i l'anhel. Les proves més recents en són el poemari Camí del text (Edicions Poncianes) i el disc Les hores blaves (Picap), un àlbum d'essència acústica que presenta aquest diumenge, 16 de juliol, a les 12 del migdia al Molí de la Vansa de Boada, a Vilanova de Meià (Noguera), dins el cicle Perifèria Cultural.

Obres el disc amb Cançó per a tu, que comença amb el vers: "Què som i qui volem ser". Ja ho saps?

— Doncs ho sé. La cançó és una història d'amor i parla d'això, d’unes persones que es persegueixen a través de la filosofia, del pensament.

En aquesta cançó, relaciones l'amor amb paraules com combat.

— El primer disc ja es deia Guerres dolcíssimes (2008) i hi parlava de l'amor i del desamor. Sempre he viscut l'amor com un dol i és veritat que hi ha una terminologia molt a prop de combats, de qui guanya i qui perd, quan no hauria de ser així. Ningú hauria de guanyar-hi ni perdre-hi, però hi ha diverses cançons que tenen aquesta lluita per intentar estar bé.

Des d'un altre punt de vista, potser més positiu si vols, es pot dir que no hi ha lluita social sense amor.

— Sí, exacte. És una cançó que inicialment era un encàrrec per a la pel·lícula Cançó per a tu [dirigida per Oriol Ferrer el 2018] i la cantava Candela Serrat, la filla del Serrat. Parlava molt de l'època dels Setze Jutges, de les lluites socials, de la llengua. Canviant-ne alguna cosa de la lletra, l'he portat al meu terreny.

Continuem amb aquesta cançó. Hi col·labora Manolo García, amb qui t'uneix una amistat que ve de lluny. Fa uns mesos va haver de suspendre la gira per un problema de salut. Com està?

— Està enllestint coses molt maques i preparant una gira. Està en forma i amb molta il·lusió, i ho vaig poder constatar a la gravació, que estava molt i molt bé i amb moltes ganes de menjar-se els escenaris.

A Les hores blaves poses música a poemes de Frida Kahlo, Antoni Clapés, Víctor Sunyol... Com ha anat la tria?

— Els poetes catalans que he triat són els que llegeixo més ara, formen part del meu dia a dia. També són poesies que m'acosten una mica a sortir d'un món. Sempre he fet cançons més melancòliques, venint d'una tempesta, i en què tot just hi ha una clariana al final. I tant a la poesia de Víctor Sunyol com a la de Toni Clapés es veu una mica la tempesta, però tenen més aquest cel blau. Pel que fa a Frida Kahlo, em vaig atrevir a musicar Mereces un amor perquè, salvant totes les distàncies i amb molta humilitat, m'hi sento identificada, en el sentit que era una dona que va patir molt físicament i emocionalment, i també amb l'amor. El missatge del poema hauria de ser un lema per a molta gent, que ja ho és, perquè molta gent se l'estima.

Tant pel títol del disc com per algunes coses que ens expliques, sembla que Les hores blaves sigui un disc amarat de tristesa o de sentiments vulnerables. Però, en canvi, transmet molta pau.

— Crec que és molt serè. Vaig triar el color blau perquè, venint com vinc de fer cançons més fosques o més melancòliques, no podia triar un color gaire estrident. No es pot passar del negre a un color molt lluminós. El blau sí, perquè em sembla el color de la reflexió, de la saviesa i d'un moment de molta calma. És un disc que té algun petit flaix de tristesa, però més ferma, i sobretot té molta pau.

Tens una cançó titulada Àngel meu. En tens, d’àngels musicals i literaris?

— Sí, sí. La figura de l'àngel m'està perseguint molt i en dues cançons en parlo. És un elogi a aquestes fonts d'inspiració que em salven i m'ajuden a orientar-me. Són molt importants per a mi. Hi ha un vers de l'Enric Casasses que diu: "Musa, usa'm". I m'agrada molt aquesta manera, amb tot el respecte, d'agafar aquests àngels que m'ajuden en el dia a dia i també amb la inspiració.

Les eleccions del 23 de juliol poden dur la dreta i l’extrema dreta al govern espanyol. Hi has pensat, en el que podria passar i com et podria afectar?

— Ja estan passant coses, com les revistes en català que volen retirar d’una biblioteca [de Borriana]. I, en termes de contractació, aquest disc meu està parat perquè moltes coses depenien de la constitució dels governs municipals. Per tant, sí que ens afecta, perquè no estan tancant res. Estem patint una mica laboralment i també culturalment perquè, ¿podrem continuar cantant en català? ¿Tindrem els mateixos espais i les mateixes possibilitats? Sí, hi ha aquesta por, i tant.

Tornant al disc, continues combinant les textures elèctriques i les acústiques. No renuncies a cap de les dues, oi?

— No, no hi renuncio. Cada disc forma part d'un estat d'ànim. Aquest potser és el disc més serè i més calmat que he fet. I de seguida que el vaig crear, ja tenia ganes de fer alguna cosa molt més canyera, però s'ha de respectar cada moment. Si aquest disc em demanava calma, doncs s'havia de respectar i estimar cada fase.

Per exemple, un tema com Cançons i anhels difícilment pot tenir una altra textura que no sigui aquesta més acústica, gairebé de cançó de bressol.

— Sí, exacte. És una cançó que em toca bastant, perquè la història parla d'un segrest. La meva besàvia va ser segrestada per la vampira del Raval. És una cançó d’homenatge a una persona que va patir molt. És veritat que l'embolcall que demanava aquesta cançó era de cançó de bressol, amb molt poca música.

Com vas conèixer la història de la besàvia?

— Vaig conèixer la meva besàvia. Era una persona que havia patit moltíssim. Aquesta història és coneguda a Barcelona, se n’han fet pel·lícules, llibres i obres de teatre. Ella cantava moltíssim i em semblava que era una manera de fer-li un regal, encara que la cançó l'hi canto des del vessant de la vampira, la persona que la va segrestar, però que en el fons era una malalta mental.

Sempre hi ha hagut moltes teories sobre el cas de l’Enriqueta Martí, l’anomenada vampira del Raval.

— Sí, és veritat que era molt a prop de molts polítics i que és una història molt fosca, però el que se sap familiarment i el que s'ha investigat és que en el fons era una malalta mental. Estava molt vinculada amb el poder d’aquell moment, amb la prostitució de luxe, amb polítics. També es deia que tenia relació amb el tràfic d’òrgans infantils, però ves a saber si és cert o no. Amb la besàvia n’havíem parlat molt i, pobreta, tenia molts flaixos. Era molt difícil conviure amb això. I per això vaig decidir incloure aquesta cançó, malgrat els dubtes a la família de saber si li agradaria, perquè va morir fa alguns anys. Però jo sentia aquesta necessitat, i més encara sent una persona que cantava molt bé i que cantava sempre a la fàbrica. Em venia de gust que tingués una cançó d’amor.

Ho fas d’una manera molt tendra, gens morbosa i sense cap vers explícit sobre la història de la vampira del Raval.

— No volia que fos una cosa morbosa. Per exemple, ara t'ho explico a tu, però molta gent la passa per alt, la cançó, o passa que la situació no es presta perquè ho expliqui. És una cançó en què hi ha molt de dolor. Pràcticament, és una història més de mort que no pas d'amor i, per tant, vaig voler fer-la com l'he fet, perquè crec que es mereixia una vida amb més amor; malgrat tot, aquesta persona se la va estimar.