ARTS ESCÈNIQUES

“Ja és hora que el teatre infantil jugui a la mateixa lliga que l’adult”

La Mostra d’Igualada celebra a partir d’avui 30 anys i cinc de les seves companyies històriques en fan balanç

D’esquerra a dreta i  de dalt a baix: Ramon Molins (Zum-Zum Teatre), Albert Albà (L’Estaquirot), Víctor Polo (Xip Xap Teatre), Mirna Vilasís (Samfaina de Colors) i Jordi Magdaleno (Companyia La Tal).
Núria Juanico
04/04/2019
6 min

BarcelonaEl teatre infantil fa temps que està fart de reivindicar-se com una disciplina necessària i imprescindible per a la societat. Responsables d’atreure i captivar espectadors petits (però també els grans que els acompanyen), les companyies de teatre familiar tenen un rol cabdal en la cultura, i, malgrat tot, la seva feina sol quedar-se a l’ombra del teatre adreçat estrictament al públic adult. La Mostra d’Igualada, la fira estratègica de teatre familiar més important de Catalunya, celebra des d’avui i fins diumenge la seva 30a edició. Aprofitant l’aniversari, hem reunit cinc companyies de teatre familiar que han viscut la Mostra des dels seus inicis per fer balanç de la iniciativa i, alhora, dibuixar una panoràmica del sector.

L’impuls de la temporada

Participar o no en la Mostra marca l’agenda de les companyies

La primera setmana d’abril està reservada als calendaris de totes les companyies de teatre familiar. La Mostra d’Igualada és una cita imprescindible per moure els seus muntatges, fins al punt que participar-hi o no els pot condicionar la feina de la resta de l’any. “Si fas un espectacle a la Mostra i la funció et surt bé, t’obres al mercat català i a vegades a altres mercats. I si no va bé ja el pots guardar, perquè serà molt difícil ressuscitar-lo”, afirma Ramon Molins, de Zum-Zum Teatre. De fet, la fira igualadina és un dels principals motors que vertebren les temporades familiars dels teatres. “A mi se’m va obrir el mercat espanyol perquè un distribuïdor em va veure a la Mostra. I des d’aleshores treballo més a fora de Catalunya que aquí”, diu Víctor Polo, de Xip Xap Teatre. Però la funció de la fira va més enllà de l’exhibició d’obres. “Encara que no hi portis cap espectacle, és important anar-hi. Serveix de punt de trobada per parlar amb programadors, presentar projectes i, si tens sort, lligar alguna actuació”, subratlla Polo. Veterans i experimentats, els artistes celebren que amb els anys la Mostra “hagi guanyat en professionalitat” i “hagi aconseguit un increment important de companyies”.

Hippos

Tot i això, també deixen constància de les assignatures pendents de la fira. Una d’aquestes és la internacionalització; si bé assistir a la Mostra és clau per treballar al mercat català i espanyol, troben a faltar que serveixi d’impuls per treballar fora del país. “És un problema de pressupost, encara es tracta la Mostra com el germà petit del teatre. M’agradaria veure en quin hospital es destina a pediatria molt menys pressupost que a la resta. No tindríem ni xeringues!”, lamenta Molins, i Mirna Vilasís, de Samfaina de Colors, afegeix: “Els nostres espectadors són els del present i els del futur. A més, no treballem només per a nens, perquè mai venen sols. Treballem per als pares i mares i per als mestres. Per això parlem de teatre familiar”. També demanen que la Mostra “guanyi múscul” perquè pugui oferir millors condicions tècniques i econòmiques. “És un lloc on t’hi jugues la vida, i per això és tan important que les condicions siguin bones”, destaca Molins.

Al costat del teatre adult

Volen més teatre familiar a les sales públiques i que no s’estigmatitzi

La Mostra d’Igualada suposa un salvavides en un sector que pateix els efectes de la precarietat i de l’estigmatització respecte a les arts escèniques adreçades al públic adult. “Una fira d’un país ha d’anar d’acord amb els pressupostos i la voluntat dels seus teatres i festivals. Trobo a faltar festivals internacionals i teatres amb ànim de programar infantil almenys un cop a la setmana. A Barcelona els teatres públics programen relativament poc familiar”, assenyala Albert Albà, de L’Estaquirot Teatre. El panorama a la capital catalana, diu, és el següent: “El Teatre Nacional de Catalunya programa tres companyies a l’any i el Lliure una o dues. El Liceu coprodueix alguna cosa i la resta de teatres són privats”.

Baobab

Equiparar els muntatges adreçats al públic familiar amb els de públic adult és un dels grans reptes del sector. Per aconseguir-ho, les companyies defensen que l’acció ha de passar sobretot pels teatres públics. “És imperdonable que les naus nodrisses del teatre públic es puguin permetre no programar familiar. L’encàrrec està mal fet, s’hauria d’exigir el mateix volum de teatre familiar que de teatre adult. Ja és hora que tots juguem a la mateixa lliga”, reivindica Molins. Com a conseqüència d’aquesta situació, el pes de la temporada familiar a Catalunya recau en la força dels teatres d’arreu del territori. “Els teatres de poble són els que s’ho han de creure i programar dos cops a la setmana”, diu Jordi Magdaleno, de la Companyia La Tal, i menciona la crisi del 1992 com un moment clau per al sector. “Ho va rebentar tot, i després van passar a ocupar l’espai només els mediàtics”, recorda.

La poca presència als mitjans de comunicació és un altre dels esculls que el sector encara no ha aconseguit superar. Polo fa el símil amb l’esport femení, que els últims temps ha guanyat presència mediàtica: “Ser conscient de la seva importància i dedicar-hi un espai per part dels mitjans ha fet que molta gent el descobreixi. Hauria de passar el mateix amb el teatre familiar”. Tot plegat condueix a un estigma omnipresent, que fa que el teatre infantil es consideri una disciplina menor i que imperi un desconeixement sobre els artistes i el sector. “La mare que està parint avui no sap qui és ningú de nosaltres”, diu Vilasís, que ho atribueix al fet que, a diferència del teatre per a adults, en el cas del familiar “el públic sempre es renova”.

Originals i consolidats

Catalunya és motor de creació en un sector que exhaureix entrades

Malgrat els núvols que emboiren el sector actualment, les companyies miren el present i al futur amb entusiasme. “Parlem molt de diners, però també cal subratllar que hi ha molta originalitat a Catalunya. Quan anem a Alemanya ens diuen que la qualitat del mercat català és molt elevada”, destaca Jordi Magdaleno, i Polo afegeix que a Feten -la fira de teatre infantil de Gijón-“sempre exclamen, fent broma, que els catalans omplim la fira”. Tots ells són l’evidència que del teatre infantil se’n pot viure, malgrat que en algunes ocasions els artistes topin amb gent escèptica que els hi qüestioni. “Dins el món de les arts escèniques, la indústria més estable és el teatre infantil. Hi ha moltes empreses consolidades. Fins i tot comprem pisos i tenim fills!”, celebra Molins. “Som un sector que exhaureix entrades, i l’impacte que té el teatre en el públic és espectacular”, rebla Vilasís.

Superabile

En aquest sentit, Albà recorda que en èpoques passades hi havia demandes més assídues cap als polítics. “Al principi ens queixàvem més a l’administració, però hem vist que els problemes no se solucionaven i hem tirat pel dret, ja vindran a buscar-nos. No tinc temps per perdre plorant, prefereixo perdre’l treballant”, assenyala Albà, i tots els seus companys assenteixen amb un somriure.

Més de 100 funcions per als 30 anys de la Mostra d’Igualada

L’edició d’enguany de la Mostra d’Igualada serà especial, perquè compleix 30 anys d’existència. Per celebrar-ho, la fira ha convidat la companyia francesa Plasticiens Volants, que dissabte representarà Leonardo, somnis i malsons, una història amb figures inflables gegants al Parc Central de la ciutat. Un altre dels plats forts de la Mostra és el muntatge inaugural, El viaje d’Ulises, de la companyia basca Teatro Gorakada.

En total, aquest any s’han programat 114 funcions de 55 companyies de Catalunya, Espanya i països com Bèlgica, Itàlia, Portugal i Mèxic. Entre les propostes destacades hi ha històries amb l’esport femení com a protagonista com Playoff, de La Joven Compañía, el pas del temps amb Sabates noves de Tian Gombau i el lloc que ocupa cadascú en un col·lectiu amb Joc de cadires de Cal Teatre. Els italians Teatro la Ribalta - Kunst der Vielfalt seran a Igualada amb Superabile i els portuguesos Teatro do Mar portaran a escena A grande floresta. Així mateix, la companyia La Tal estrenarà Grand Hotel Italino, Samfaina de Colors portarà Els cistells de la Caputxeta i L’Estaquirot Teatre representarà L’aventura d’avorrir-se.

“La programació orbita al voltant de quatre línies artístiques: els espectacles en què el nen és el protagonista, les peces que potencien la mirada femenina, aquells en què els migrants tenen un paper important i els muntatges amb intencionalitat inclusiva”, explica el director de la Mostra, Pep Farrés, que després de cinc anys al capdavant de la fira deixarà el càrrec quan s’acabi l’edició d’enguany. La Mostra compta amb un pressupost de 381.900 euros i, com cada any, a banda dels espectacles tindrà també espais, jornades i activitats que serviran de punt de trobada i intercanvi entre professionals.

stats