Jacques Audiard: “Les tragèdies s’han de cantar i ballar”

BarcelonaFa uns anys, Jacques Audiard (París, 1972) va quedar totalment fascinant amb un personatge de la novel·la Ecoute, de Boris Razon, un capo del narcotràfic que volia fer la transició a dona. Audiard no podia deixar de pensar-hi. Tant, que va trucar a Razon i li va dir que li prenia la idea. Estirant el fil d’aquell personatge i explorant les conseqüències de la violència endèmica de la cultura mexicana ha acabat donant forma a Emilia Pérez, una de les pel·lícules que més soroll han fet aquest any des que es va estrenar al Festival de Canes i va guanyar el premi del jurat i el d’interpretació femenina.

Emilia Pérez, que s’estrena aquest dijous als cinemes, explica la història del narco mexicà i l’advocada que l’ajuda a canviar de gènere, de vida i de moral, i ho fa amb l’ímpetu del thriller criminal, la intensitat del melodrama i la vehemència del musical. No és una manera de dir: la pel·lícula barreja tots aquests gèneres en una coctelera fins a perdre el sentit, fins i tot amb un punt d’inconsciència. “No pots fer una pel·lícula com Emilia Pérez amb por al què diran –diu–. No s’ha de tenir por al ridícul ni al kitsch ni a la complexitat. La pel·lícula havia de desbordar els gèneres, moure’s entre el musical, la telenovel·la i el narcothriller, sempre en moviment, sense estabilitzar-se mai”.

En un primer moment, el director de Dheepan volia rodar a Mèxic en escenaris naturals per aconseguir el màxim realisme, però després d’unes quantes visites al país va fer un gir de 180 graus. “Vaig decidir que ho rodaria en un estudi per obtenir la màxima estilització possible –diu el director–. Al cap i a la fi, quan introdueixes les cançons i el ball, la pel·lícula deixa de ser realista. A més, aquesta història és una tragèdia, i les tragèdies s’han de cantar i ballar. Els únics musicals que m’agraden, de fet, són els polítics, com Cabaret. Si vols parlar de l’auge del nazisme, fas Cabaret. Si vols parlar de la Guerra d'Algèria, Els paraigües de Cherbourg”.

Una òpera a l’ADN

Audiard sempre havia volgut explicar aquesta història amb cançons. De fet, inicialment Emilia Pérez havia de ser una òpera, i el director manté l’esperança de representar-la algun dia en aquest format. La naturalesa operística del relat també és l’argument en què es recolza Audiard davant les crítiques per l'escàs protagonisme de mexicans a l'equip artístic. ¿Pot representar acuradament la identitat mexicana un film rodat a França per un director francès i tres actrius dels Estats Units (Selena Gomez i Zoe Saldaña, d’origen dominicà) i Espanya (Karla Sofía Gascón)? “¿En una òpera de Mozart ens preocupa si els intèrprets són alemanys o italians? –es defensa Audiard–. Això de la mexicanitat és un problema fals. De fet, si algun dia puc fer Emilia Pérez com a òpera, amb una petita orquestra, m’agradaria que a cada país la representés una companyia lírica del mateix país”.

La decisió del jurat de Canes de concedir el premi d’interpretació femenina al conjunt d’actrius de la pel·lícula ha posat el focus en el treball de les seves protagonistes, especialment de Karla Sofía Gascón, que interpreta el personatge del títol, però també de Zoe Saldaña –molt allunyada dels seus papers a Marvel i a la saga Avatar– i una Selena Gomez que mai sembla còmoda amb un castellà que no parla des dels 7 anys. El càsting de la cantant, tanmateix, va ser el més “ràpid i fàcil”, assegura Audiard, mentre que el de les altres dues actrius va ser més complicat per culpa d’un “error en el guió” que el director assumeix. “Inicialment, la Rita, l’advocada, tenia 25 anys i el narco Manitas uns 30 o 35 –explica–. Però la Zoe i la Carla em van fer veure que jo estava equivocat, que la Rita i el Manitas havien de tenir més de 40 anys. I té sentit, perquè són dones amb un passat i amb una ambició frustrada, i això no hauria funcionat amb gent de 25 anys”.

Però el gran gir del càsting va ser donar a Gascón l’oportunitat d’interpretar el Manitas abans i després de la seva transició, un treball que inicialment Audiard volia que fessin dos intèrprets diferents. “Sí, tenia dubtes –reconeix el director–, però és per una cosa que va passar rodant Els germans Sister. Havia vist una foto del 1850 d’una dona amb bigoti que tenia un bordell i vaig voler incorporar-ho a la pel·lícula, així que vam fitxar una actriu trans estupenda i li vam posar un bigoti. I aquella mateixa nit la van haver d’ingressar per un edema facial. Després de moltes proves van concloure que no era cap al·lèrgia sinó una reacció psicosomàtica. I això em va fer dubtar, esclar”.