James Blake fa ballar les penes en el desè aniversari del Vida Festival

Vilanova i la GeltrúA la campanya promocional d’enguany, el Vida Festival prometia una revolució pel seu desè aniversari, però aquesta no sembla haver arribat a un programa artístic continuista amb la línia de pop-rock independent que ha caracteritzat l’esdeveniment de Vilanova i la Geltrú des de la seva primera edició, i que l’ha consolidat com el festival català de música amb més ambició internacional d’entre tots els que se celebren fora de l’àrea metropolitana de Barcelona (amb permís de l’Eufònic, que ha arrencat aquest mateix cap de setmana a les Terres de l’Ebre). De fet, l’única sortida de guió per celebrar l’efemèride va ser el "concert inaugural" de Clara Peya a la jornada de dijous 4. En format XXL, la pianista de Palafrugell va afegir un grau d’excepcionalitat a la seva exploració d’una bellesa disconforme, rodejant-se d’algunes de les veus que l’acompanyen a l’àlbum Corsé (2023), com Ede, Salvador Sobral i la seva paisana Sílvia Pérez Cruz, també protagonista del primer passi destacat de divendres 5. "No sabia si vindria algú a aquesta hora", va comentar la cantant, agraint la presència del públic que s’havia acostat a veure-la amb el sol encara alt al cel, i que li va dedicar una primera ovació espontània quan amb prou feines feia un minut que havia començat l’actuació. És el poder de commoció d’una autèntica mèdium de la cançó popular, que va presenta Toda la vida, un día (2023) en format abreujat respecte al recital de tres hores amb què va inaugurar el Festival Grec fa uns dies, però sense minvar el recorregut del cicle vital que dona fil conductor al disc ni la capacitat per fer sonar eternes tant les composicions pròpies com les cites a William Carlos Williams, Pessoa, Pere Quart o Chicho Sánchez Ferlosio.

El concert de Pérez Cruz va anunciar un itinerari dominat en bona part pels artistes catalans, com Ferran Palau, que va reunir al voltant del bucòlic espai d'El Vaixell una gentada potser contraproduent per a una proposta que demana recolliment còmplice i no xerrameca, o Ciutat, que van desbordar l’escenari La Cabana amb house pop i groove còmic. O, esclar, els reactivats Standstill, que van oferir el seu primer concert a Catalunya en nou anys. Un parèntesi que només es va notar en l’entusiasme amb què el públic va celebrar el retrobament amb el conjunt capitanejat per Enric Montefusco, que no ha permès que es rovellés la cuirassa d’un directe sòlid com pocs, ni l’empenta corejable d’un repertori que torna críptic el quotidià i que troba el seu sentit allà on el rock comença a perdre la forma i s’obre a altres tipus d’intensitat.

Ride dispersa el públic

Encara és aviat per saber si la reunió de Standstill és un homenatge sense plans de continuïtat o l’inici d’un nou capítol. Un interrogant que Ride van resoldre fa anys, publicant una rècua d’àlbums coherents amb l'encreuament de textures guitarrístiques que a la dècada dels 90 els va convertir en exponents de l’escena shoegaze, però que no els ha servit per sumar nous adeptes al seu nínxol. O, com a mínim, això és el que es deduïa de la dispersió de l’audiència durant l’actuació de la banda d’Oxford a l’escenari principal del Vida. Un públic que no es va tornar a reagrupar fins a l’aparició de James Blake, cap de cartell que quan es dirigia al públic transpirava la incomoditat de qui sap que la seva proposta té un encaix estrany al prime time dels festivals. Una autoconsciència que, d’altra banda, ha dut el britànic a fer capbussades de profunditat oceànica en els baixos per tal de buscar el perfil més intens, rítmic i (gairebé) ballable a la melancolia digital del seu so, de la qual és paradigma Limit to your love, versió de la canadenca Feist que va convertir l’esplanada de la Masia d’en Cabanyes en un camp de braços alçats per enregistrar el moment amb el telèfon mòbil.