El James Bond de Felip II
Fa 450 anys, fra Diego de Mallorca, presoner a Istanbul, va iniciar-se com a informador per a la monarquia hispànica
PalmaHome d’acció i d’empenta, però al mateix temps amb bona formació i, sobretot, amb molt bons contactes. Així ens podríem imaginar un espia: James Bond, per exemple. I així era fra Diego de Mallorca, informador de Felip II i peça clau dels serveis secrets de la poderosa monarquia hispànica. Recordam aquest personatge de novel·la quan es compleixen 450 anys dels testimonis que el varen donar a conèixer, el desembre del 1574. I ho feim gràcies als estudis que li han dedicat Gennaro Varriale i Emilio Sola a partir de la documentació de l’època que es conserva a l’Arxiu General de Simancas (Castilla i Lleó).
Per descomptat que l’espionatge no fou un invent de la Guerra Freda, aquella en què es movia 007. A l’agitat Mediterrani del segle XVI, la poderosa monarquia hispànica necessitava conèixer el que es cuinava a la cort d’Istanbul, l’altra gran potència del Mediterrani. S’hi havia arribat a establir una xarxa d’espies encapçalada per un italià, Giovanni Maria Renzo. Però les autoritats espanyoles no es fiaven gaire de les seves informacions i sospitaven que qualcú d’ells fos un agent doble, és a dir, que treballava en secret per a l’enemic.
No sabem gaire cosa de la trajectòria d’aquell franciscà mallorquí abans del desembre del 1574. Només que, en aquesta data, era presoner a Istanbul, després que haguessin caigut en mans dels turcs Tunis i la seva fortalesa de La Goleta, fins aleshores sota domini hispànic. Joan d’Àustria, germà de Felip II, com a almirall que havia estat de la flota cristiana a la batalla de Lepant, l’havia designat com a vicari general i comissari del Sant Ofici al territori –tot indica que per recomanació d’un altre franciscà mallorquí, Miquel Servià, que era el confessor i home de confiança del príncep.
El 20 de desembre del 1574, ara fa 450 anys, Diego de Mallorca es va posar a redactar un informe amb testimonis d’altres presoners per demostrar que havia duit a terme amb encert les tasques que li havien estat confiades a Tunis. Certament, aquests són unànimes. No només la seva gestió havia estat impecable, sinó que, en produir-se el setge dels turcs, havia donat prova d’un valor fora mida: recorria les murades encoratjant els defensors i recollia els ferits perquè fossin curats i els morts per ser enterrats, la qual cosa li valgué ser ferit per una fletxa. Vaja, un home d’acció i amb iniciativa.
Els contactes a Istanbul
Fra Diego va aconseguir la llibertat en uns mesos, però a Istanbul deixava dos contactes extraordinàriament valuosos. El primer, el seu cosí Marc Antoni, convertit a l’islam amb el nom de Asan Aga o Azanaga i que era ni més ni menys que secretari del gran visir Mahamet Sokoli, l’equivalent a primer ministre del sultà. Azanaga estava disposat a servir de ‘talp’, és a dir, d’infiltrat, i, per tant, a proporcionar valuoses informacions a la monarquia hispànica, des de la seva posició de privilegi.
El segon contacte valuós era la mare d’Asan i esposa de l’almirall Piali Bajà, qui escrivia a la reina d’Espanya que “una tia” del franciscà era molt amiga seva. Aquesta dona va voler que fra Diego fos nomenat ‘patriarca’ d’Istanbul, és a dir, cap dels cristians, però ell ho va rebutjar: era evident que no volia quedar-s’hi. Que un frare mallorquí es tractàs amb les altes esferes del poder turc ens pot semblar un gir de guió surrealista, però el cert és que, en aquella època, qualsevol podia ser objecte de segrest a les costes mediterrànies i acabar els seus dies a la cort del sultà, canviant de religió i potser accedint a una bona posició. Cervantes, qui també va fer d’espia per a Felip II, va retratar la dona de l’almirall a la seva obra de teatre La gran sultana.
L’estiu del 1575, fra Diego, ja en llibertat, es retrobava a Nàpols amb Joan d’Àustria, portant aquella proposta d’accedir al cor mateix de l’imperi turc, i aquest tot d’una va escriure al germà, el rei, perquè el rebés. Per cert, que l’heroi de Lepant es referia al mallorquí com ‘fra Domingo’, i no Diego, així que a la correspondència de la cort apareix amb aquest nom. Molt propi de l’espionatge, per cert, això de canviar de nom.
Cap a finals d’any, Felip II va rebre el frare mallorquí al seu despatx de l’Escorial. Les notícies que portava ‘fra Domingo’ ja havien quedat obsoletes a aquelles alçades, però una possible ‘xarxa Asan’ resultava molt prometedora per als interessos hispànics. Com que el franciscà ara faria de ‘James Bond’, se li va tramitar una dispensa a Roma, una mena de ‘comissió de serveis’. I, com que el rei no es refiava ni de la mateixa ombra –no debades li deien ‘el Prudent’–, va encarregar a dos oficials que l’acompanyassin de tornada a Nàpols i, ja que hi eren, que el vigilassin, per comprovar la seva fiabilitat.
Ara que parlam de sospitosos, entre les informacions que fra Diego havia transmès al rei, figurava una possible col·laboració amb els turcs de Joan Sanoguera, el que havia estat el comandant del darrer bastió de Tunis, en caure en les seves mans. Segons l’escriptor Miquel Ferrà, era valencià, però d’ascendència mallorquina. El monarca va ordenar que aquell assumpte fos investigat amb la major discreció.
Les informacions de ‘fra Domingo’
En tornar a Nàpols, el frare mallorquí es va posar una altra vegada a les ordres de Joan d’Àustria: Se suposava que per a iniciar l’‘operació espionatge als turcs’ que havia proposat. Però passaven els mesos, i aquella nova xarxa continuava sense activar-se. Amb una impaciència molt poc mallorquina, fra Diego es va adreçar directament per carta al monarca, demanant-li, com diuen Varriale i Sola, “més acció, més marxa”, i lamentant que no acabàs d’arrencar “un negoci de tanta importància a la reial corona”. El text anava farcit de cites religioses, cosa molt pròpia d’un clergue, i allò es veu que va ser del gust del molt religiós monarca.
Entre el 1576 i el 1577, l’agent Diego, o ‘Domingo’ –com vulgueu– va proporcionar a la monarquia espanyola valuoses notícies, gràcies a la ‘gola profunda’ –Asan–, i fent servir correspondència xifrada –en clau– mitjançant un intermediari: l’albanès Jerónimo Combi. La informació abastava pràcticament tots els àmbits de la política internacional. Segons el frare mallorquí i el seu cosí, convenia que l’armada espanyola es posàs en alerta, perquè s’estava acumulant vitualles al nord d’Àfrica, de cara a una pròxima campanya. Però també havien d’anar vius amb qualque acció simulada –“fingida”, diu el document–, per despistar els espanyols.
Per la seva banda, els turcs es preparaven per a una possible ruptura de la treva amb els perses –l’actual Iran–, que eren un rival temible. Si aquesta es mantenia, el sultà aprofitaria la calma per aquell costat per conquerir Malta. A més, com que Venècia patia una epidèmia de pesta, des d’Istanbul es planejava atacar els venecians: Felip II no els podria auxiliar, perquè ja tenia els seus propis problemes als Països Baixos. Sicília podia ser un altre objectiu de l’enemic.
Imaginam que per a fra Diego devia representar una preocupació afegida el projecte d’Uluch Alí, Uchalí, de traslladar-se a Orà, a Algèria, i fer “tot el mal que pogués a Mallorca, Menorca i Eivissa” –Formentera, aleshores, estava despoblada. Aquest Uchalí era un italià convertit a l’Islam, conegut com el Tinyós: justament havia estat ell qui havia conquerit Tunis. També va ser qui va encapçalar l’atac a Sóller del 1561, que es recorda cada any a la vila amb la festa de moros i cristians.
El frare mallorquí igualment alertava sobre una possible ‘quinta columna’ a l’interior de la monarquia espanyola: els moriscs o antics musulmans, tot i haver-se convertit per força al cristianisme. Dos d’ells, valencians, haurien estat enviats a Istanbul, oferint als turcs una sucosa ajuda econòmica. Allò feia molt mala pinta. De fet, la Inquisició ja era sobre la pista d’aquests dos personatges. Felip II va prendre bona nota d’aquella advertència, afegint-hi, del seu puny i lletra, que convenia avisar a l’inquisidor general i al virrei de València, perquè prenguessin mesures contra aquella amenaça. Tampoc el sultà no podia romandre del tot tranquil, perquè s’havia produït una conjura interna.
El monarca semblava encantat amb l’èxit de la nova xarxa, fins al punt que va escriure a fra Diego –ell, que no era gaire expressiu– que s’havia “alegrat molt” del seu bon servei. El 1577, els dos imperis, hispànic i turc, esgotats pels esforços bèl·lics, negociaven una treva. En bona part, això havia estat possible gràcies a les valuoses informacions que el frare mallorquí havia proporcionat sobre la realitat interna de la cort d’Istanbul.
L’exposició del 2019 Espies, serveis secrets i escriptura xifrada a la monarquia hispànica inclou dos documents que foren lliurats el 1586 al menorquí de Ciutadella Joan Seguí Alzina, un altre agent de Felip II. El primer són unes instruccions sobre com ha de comportar-se a la seva missió a Istanbul. El segon, un complicat sistema de xifratge per a la correspondència amb els superiors.
Aquesta mena de manual del bon espia és molt detallat. El viatge l’ha de fer de la manera més ràpida possible. Si els turcs li demanen pel motiu de la visita, ha de respondre que gestiona l’alliberament de presoners menorquins. Ha d’enviar les cartes per duplicat, per si se’n perd cap pel camí. No ha de parlar amb dones, perquè “és cosa molt perillosa” –oblidau-vos d’’al·lotes Bond’, en aquesta missió. Ha de signar els correus amb un nom fals, ‘Pedro Abella’, i també ha d’amagar-ne els destinataris: així, als que vagin adreçats al virrei de Nàpols hi figurarà “a Antonio Hornales, mercader”, i als dirigits al cap de la xarxa, Margliani –l’’M’, el superior de Bond, de l’època–, ni més ni menys que “als molt magnífics jurats [regidors] de Menorca”.
La de Joan Seguí és una altra vida de novel·la. De família de mercaders, fou capturat de molt jove pels turcs amb la seva família –com tants d’illencs llavors–, però va aconseguir fugir i tornar a Menorca. El 1577 i el 1579 viatjava a Istanbul per retrobar-se amb un dels seus germans, Josep –qui s’havia convertit a l’islam i ara era capità d’una galera–, i per rescatar captius o ajudar-los a evadir-se.
Tant de tracte amb infidels no podia ser bo, així que Seguí va aixecar les sospites de la Inquisició, que el va processar i el va ficar a presó. Per sort, la monarquia hispànica el va ‘fitxar’ com a espia. Per cert, que aquesta no es devia caracteritzar per la seva generositat: l’exposició ja citada reflecteix que va haver d’escriure dues cartes a Felip II, queixant-se de no disposar de prou doblers per garantir-se una vellesa digna.