BarcelonaDes de Barry Lyndon, Stanley Kubrick va comptar sempre amb Jan Harlan (Karlsruhe, 1937) per produir les seves pel·lícules. Després de la mort de Kubrick, Harlan treballa per difondre el llegat del cineasta. Ha visitat al CCCB l'exposició dedicada a al director de '2001: Una odissea de l'espai'.
¿Era difícil estar a l’altura de les exigències d’un director com Kubrick? Tenia fama d’obsessiu.
Obsessiu, obsessiu, sempre aquesta paraula. Kubrick no era obsessiu, simplement volia que les coses sortissin bé. I perquè sortissin bé, se n’havia d’enamorar. Per a ell, la música correcta per a 2001: Una odissea de l’espai era El Danubi blau. Quan es va estrenar, molta gent es va escandalitzar: ¿fer servir un vals vienès com a música de l’espai? Però ara tothom ho accepta.
¿Seria més acurat dir que era un gran perfeccionista?
Sí, no li agradaven els compromisos. Però era necessari per fer el cinema que feia. Fer una pel·lícula és fàcil, però fer una bona pel·lícula és un problema. I fer una gran pel·lícula, com les seves, és gairebé un miracle.
Què és el més difícil que li va demanar mai?
Els tancs de La jaqueta metàl·lica. Havien de ser els que tenien els Estats Units al Vietnam, esclar. L’exèrcit nord-americà ja no els feia servir, però el belga encara en tenia tres. Vam tenir sort. Però tota la pel·lícula va ser un repte. Vam rodar un film sobre la Guerra del Vietnam a l’est de Londres! Vam portar palmeres d’Espanya i vam cobrir l’horitzó amb fum perquè no es veiés la ciutat. Però tant era, perquè en el fons el film no parla del Vietnam, sinó de com s’abusa dels homes joves.
Si hagués de quedar-se amb un film de Kubrick, quin seria?
No sé si soc objectiu, però crec que Eyes wide shut. Va haver de lluitar molt per fer-lo però al final en va quedar molt satisfet.
Què és el més important que va aprendre d’ell?
Són moltes coses. Com ser autocrític, ser curós, estructurar les pel·lícules de manera que el final i el principi encaixin, aconseguir que el públic estigui atent des dels dos primers minuts. ¿A Kubrick li importaven les crítiques?
Als grans artistes no els importen les crítiques. Li agradava tenir bones crítiques perquè ajudaven a vendre la pel·lícula, però res més. Pauline Kael, una crítica molt famosa de Nova York, molt intel·ligent, va dir que 2001 era una de les pel·lícules més avorrides que havia vist. I què?
Quin és el gran llegat de Kubrick per als cineastes actuals?
Que cal ser molt exigent amb un mateix. Kubrick era el seu pitjor crític. Les pel·lícules no s’han de fer pensant en el públic o les crítiques, sinó per a un mateix. Ell va demostrar que fer obres mestres no és fàcil. Va treballar durant anys en Napoleon i al final no la va poder rodar. Per això aquesta exposició és tan bona, perquè permet als estudiants i als crítics revisar el seu procés de treball, les diferents versions de guió, les correccions.