Jane Birkin invoca amors i fantasmes del passat al Teatre Grec

BarcelonaJane Birkin va debutar, acompanyada de Serge Gainsbourg, amb la inoblidable, sensual i provocadora Je t'aime... moi non plus. Era el 1969, el mateix any que el tàndem definiria com a "eròtic" per la referència òbvia a una postura sexual. Entre Birkin i Gainsbourg hi havia una diferència d'edat de gairebé 20 anys –ella en tenia 21; ell 40– , però la seva relació de parella va durar més d'una dècada.

L'actriu i cantant, de 75 anys, reivindica encara el llegat de Gainsbourg al damunt de l'escenari. Dinou anys després de l'últim concert al festival Grec, on presentava Arabesque (integrat per versions del cançoner de la seva exparella) dimarts a la nit va tornar a aparèixer a l'amfiteatre mentre sonava la melodia icònica del Je t'aime. Fa anys que no canta la cançó, però l'encadena amb Jane B –també del 1969–, on parla dels seus "ulls blaus", "cabells castanys" i "nas aquilí". Birkin, que havia cancel·lat el concert de Madrid del cap de setmana passat, va oferir un recorregut inspirat i sensible per més de cinc dècades de trajectòria, que han tingut com a últim episodi Oh! Pardon, tu dormais... (2020), coescrit i produït per Étienne Daho. "Ell no pot ser aquí, amb nosaltres. Plora la mort d'un amic a París –va recordar–. Des d'aquí li vull donar les gràcies per haver fet aquest disc amb mi. Quan algú creu en tu pots arribar molt lluny".

Provocacions i melancolia

Birkin no es va moure del centre de l'escenari en tot el concert, i en molts moments cantava recolzant-se en un tamboret. La seva força escènica, però, no necessitava moviments ni exhibicions de cap mena. A estones afable, d'altres més solemne, va combinar passat i present amb un savoir faire innegable. El cicle de cançons sobre la història immoral de Melody Nelson –que reconstrueix la relació d'un home de mitjana edat amb una menor– va quedar entrellaçat amb la melancolia i tristor de part del repertori: des de l'elegia a les estrelles del rock mortes (la delicada Ex fan des sixties, on va afegir Lou Reed i David Bowie a l'inventari de desapareguts) a la ruptura (Fuir le bonheur de peur qu'il ne se sauve) i a la tragèdia de viure el suïcidi d'una filla (Cigarettes). En una hora i mitja van sonar odes a la roba interior (Les dessous chics, que va dedicar "a totes les noies") i evocacions als morts estimats i enyorats. "Avis, àvies, pare, mare, filla, neboda, gats, marits i amics", canta a la recent Ghosts, que recorda el repertori de la seva segona filla, Charlotte Gainsbourg.

Tot i que el concert va arrencar de forma un pèl encarcarada, a partir de la meitat –i coincidint amb el cicle de Melody Nelson– Birkin va saber enlluernar el públic amb la seva particular mescla d'amor i dolor convertits en pop de primera categoria. La vetllada hauria pogut acabar tal com estava previst, amb la introspecció dels dos últims bisos, Catch me if you can i Pourquoi, però la petite anglaise –així la va batejar la premsa francesa als anys 70– va voler "regalar una sorpresa a Barcelona": la versió d'Arnaud, Putain, putain va esquerdar el crescendo emotiu que Birkin havia aixecat fins llavors amb la màgia que encara l'acompanya.

[Publiquem aquesta crònica sense cap imatge perquè la representant de Jane Birkin ha prohibit que el diari ARA pogués fer-ne servir cap de les que va fer el nostre fotògraf]