Jane Fonda: "Estava enamorada de Robert Redford, però no li agradaven els petons"

Canes (França)"Estava enamorada de Robert Redford, amb qui vam fer quatre pel·lícules. Però no li agradaven els petons. Sempre estava de mal humor i em pensava que era culpa meva", ha explicat Jane Fonda aquest divendres en una xerrada al Festival de Canes per compartir experiències de la seva vida i professió. L'actriu, de 85 anys, ha assistit al certamen per presentar la restauració de Dotzes homes sense pietat (Sydney Lumet, 1957), que va protagonitzar el seu pare, Henry Fonda. I ha parlat també d'altres companys de feina. "Oh, Alain Delon, l'ésser humà més bell del món, amb qui vaig rodar la meva primera pel·lícula europea, Les felins (René Clément, 1964), a ell sí que li agradava besar. Amb Lee Marvin vaig tenir una experiència meravellosa en un western a reivindicar, Cat Ballou (Elliot Silverstein, 1965). Treballàvem moltes hores i em va dir que no ho havíem de tolerar. Perquè si ens feien això a nosaltres, les estrelles, imagina't com explotarien els treballadors. Quina lliçó d'en Marvin, un embriac fabulós! Si ets una estrella, has de tenir cura de la gent treballadora!"

Fonda demana que li repeteixin alguna pregunta, "soc dura d'oïda i m'he deixat l'audiòfon", tot i que entén bé el francès dels anys que va estar casada amb Roger Vadim i vivia al barri de Marais de París. "Barbarella (1968) per a mi és una pel·lícula més estranya que sexi, però el títol que prefereixo dels que vam fer plegats amb Vadim és La curée (1967), perquè la meva mare es va suïcidar quan era adolescent, i aquí jo intento matar-me, de manera que em vaig sentir més a prop d'ella". També ha rememorat com va conviure amb treballadores sexuals per al paper de Klute (Alan J. Pakula, 1971), i el moment en què va decidir anar al barber del seu marit a tallar-se "aquella esplèndida cabellera rossa" que la feia sentir "més femenina": "Va ser un alliberament".

Poques actrius nord-americanes tan vinculades al compromís polític com Jane Fonda, que ha confessat no sentir-se part de Hollywood. "L'activisme va donar sentit a la meva vida. El llibre The village of Ben Suc, de Jonathan Schell, em va obrir els ulls sobre la guerra del Vietnam i vaig començar la militància. Em detenien molt, però també em vaig adonar del meu privilegi. Jo tenia una cuidadora a casa per a la meva filla de dos anys. La resta de mares militants havien de venir a les manifestacions amb les criatures". Fonda es va plantejar aleshores deixar el cinema. "Però em van dir que als moviments socials hi havia molts activistes i poques estrelles, així que havia de seguir fent pel·lícules, però que marquessin la diferència. Aleshores vaig muntar la productora IPC Films, i vam tirar endavant Tornar a casa (1978), de Hal Ashby, inspirada en el que havia après durant els tres anys que vaig passar treballant amb veterans del Vietnam. La nostra segona pel·lícula va ser La síndrome de la Xina (James Bridges, 1979), sobre els perills de l'energia nuclear, i la tercera Com eliminar el seu cap (Colin Higgins, 1980), una comèdia fosca sobre l'assetjament al treball. Em vaig enamorar de Lily Tomlin tan bon punt la vaig descobrir, mai no havia vist tant de talent en un escenari. Si em pregunten amb quin actor m'ha agradat més treballar, contesto que amb la Lily. I escoltant Dolly Parton al cotxe, la vaig visualitzar com a secretària, i així va fer el seu primer paper al cinema. La cançó que interpreta, 9 to 5, ha esdevingut un himne per a les dones treballadores".

No ha faltat la pregunta sobre el secret de la seva bellesa. "No intentar semblar una altra persona. Fa anys em vaig operar, però no me'n sento orgullosa. Tenir una bona maquilladora ajuda molt. També aconsello dormir (aquesta nit he descansat 13 hores), i no perdre mai la curiositat. I recordeu que segons un estudi de Harvard, les dones vivim cinc anys més de mitjana gràcies a ser amigues d'altres dones". Però el tema estrella del torn de preguntes ha estat el seu activisme. "L'èxit de l'activisme consisteix a no fer-ho sola. Treballo amb gent que en sap molt més que jo, i m'organitzo per combinar-lo amb la feina. No es tracta només de protestar, necessitem poder i calen diners. La lluita contra el canvi climàtic és ara mateix la meva prioritat. No tinc projectes cinematogràfics a curt termini, l'any que ve hi ha eleccions presidencials i prefereixo centrar-me en això".

Mapa dels lavabos de Tòquio, a Canes

L'any 1985, Wim Wenders va estrenar Tokyo-Ga (1985), un esplèndid documental sobre la capital japonesa recorreguda a través de la mirada de Yasujiro Ozu. Amb Perfect days, la seva ficció més reeixida en anys, explora la ciutat de la mà d'en Hirayama (Koji Yakusho), un treballador taciturn dels banys públics amb una rutina diària que sembla aportar-li satisfacció vital. Fins que una sèrie d'esdeveniments trastoquen aquesta estabilitat. Hirayama encarna un sistema de valors que la cultura occidental admira en la japonesa: serenitat, estoïcisme, la cura de les petites coses, responsabilitat a la feina... Wenders hi afegeix un toc personal. Aquest home madur manté un lligam indestructible amb les manifestacions culturals predigitals, des de les fotos analògiques a la col·lecció de cassets amb clàssics del rock que porta al cotxe i omplen la banda sonora. En la segona part, el director atorga complexitat a un personatge al caire de caure en l'estereotip conreat per al gust del públic occidental. Part de la potència de Perfect days prové de Koji Yakusho, rostre habitual del cinema japonès del tombant de segle que té tots els números d'endur-se merescudament el premi al millor actor.

El to de la pel·lícula entronca amb el que presideix aquesta edició de Canes: homes en l'edat madura que contemplen com el seu món trontolla o s'acaba, però decideixen mirar endavant en lloc de refugiar-se en la nostàlgia. Fins i tot The old oak, el film amb què Ken Loach s'acomiada del cinema, comparteix aquesta perspectiva més esperançadora. El britànic presenta un nou melodrama obrer, al voltant aquest cop de l'acollida de refugiats sirians i el recel racista que desperta en part d'un barri obrer de l'antiga ciutat minera de Durham. Però en aquest cas no redueix els personatges a meres víctimes passives de la violència del capitalisme i, en un cant a l'entesa i el suport mutu intercultural, advoca per reflotar l'esperit comunitari i solidari de les lluites obreres dels vuitanta.

Amb La chimera, Alice Rohrwacher es confirma com la directora que millor recull l'herència del neorealisme a l'hora de plasmar una Itàlia popular amb tota la seva bellesa, i la seva autenticitat de vegades incòmode. Si a l'anterior Lazzaro felice (2018), el protagonista encarnava una bondat absoluta, aquí el personatge principal presenta també un do, la capacitat per detectar forats sota terra. Un talent molt útil per a la colla de profanadors de tombes de la qual forma part, que trafiquen amb antiguitats etrusques. A través de les peripècies dels personatges, Rohrwacher s'endinsa en la relació depredadora que la població italiana manté amb el seu patrimoni històric mentre el protagonista viu turmentat pel record poètic d'un amor tràgic.