Jango Edwards: "Quan veig tots els meus amics a l'escenari, penso que aquest seria un bon moment per morir"

Barcelona"El més dur ha estat saber qui soc, és el més dur per a qualsevol. Però vaig trobar la llibertat i des d'aleshores visc en un paradís terrenal. Molta gent viu en un infern. El millor regal que podem fer, com a clowns, és tornar la llibertat a la gent. És una qüestió d'honestedat. No m'he fet clown, he retrobat el meu clown", diu Jango Edwards (Detroit, 1950), assegut en un tamboret a l'escenari del Teatre La Gleva de Barcelona, en un moment de l'entrevista. A l'auditori, l'escolten alguns clowns veterans, que han vingut d'arreu del món per acompanyar-lo durant aquest mes de setembre al Festival of Fools de Barcelona. Falta poc menys de mitja hora perquè comenci l'espectacle.

El festival està en el seu equinocci. Aquest divendres hi actuaran els Fools Brothers dirigits per Edwards, als Lluïsos d'Horta; i dissabte hi haurà la gala Cabaret Cabron, conduïda també per Edwards, amb la participació de tots els artistes de la gala i d’altres que hi són convidats. "Al principi del festival venia poca gent, i ara, com que s'ha fet públic que m'estic morint, ve molta més gent. Jo no he canviat, soc el mateix. No hauria de ser aquest el motiu, haurien de venir perquè el que fem és refotudament bo. Molts dels qui venen després repeteixen, perquè no es poden creure el que passa. El que fem no és difícil, és divertit i el públic es diverteix. Quan acaba l'espectacle, vaig a la porta a parlar amb la gent. Hi havia una parella que havien comprat entrades per a diferents espectacles, i quan els vaig preguntar per què seguien venint, em van dir que mai havien vist aquest tipus de poder", explica Edwards.

No pot deixar de fer broma. Quan pregunta com estàs, es treu la gorra: sobre la calba porta escrita la paraula OK amb retolador negre. Saluda efusivament dues clowns: l'australiana Nola Rae i la vallenca Pepa Plan. Rae va conèixer Edwards quan tot just començava, a principis de la dècada dels 70, a Londres. "Aquestes dues dones han canviat la meva vida, m'han fet adonar que els millors clowns són dones", assegura Edwards.

Un clown rocker

"Vam aprendre junts i vam fer algun espectacle, però ell volia ser un clown rocker i jo em decantava més pel mim", recorda Rae, considerada una de les grans renovadores del gènere, i que viu a Londres des de fa dècades. "Edwards té un efecte magnètic, és una mica manaire, parla fort i és difícil fer-lo callar, però també és com un gatet que tens ganes d'abraçar. Té una energia increïble, no para mai", diu Rae, mentre es prepara per fer el seu espectacle. I així és. Edwards no ha deixat d'engegar projectes i aglutinar clowns fins a formar una gran família.

Nascut a Detroit el 1950, Edwards va anunciar el 5 de setembre passat que té un càncer terminal i que deixava el Festival of Fools com a llegat artístic "i regal a Barcelona". "Aquest és el meu últim any de vida, m'estic morint. Tinc càncer, és per això que tinc la mà i el cap així –va explicar Edwards en declaracions a TV3–. Però no m'importa, perquè la mort és inevitable. I com que m'estimo aquesta ciutat li vull fer aquest regal: un mes amb 22 espectacles de pallassos d'arreu del món". "Van ser 53 segons a la televisió catalana i es va fer viral. He rebut cartes i missatges de tot el planeta, de persones que ni tan sols em coneixen, però no es tracta de mi, es tracta de nosaltres, dels clowns, som com un exèrcit –diu Edwards–. Els clowns són els actors més grans del món, i no em refereixo a la versió prostituïda. No es tracta d'un nas vermell ni d'un escenari. Es tracta de la llibertat. Quan naixem no tenim país, ni passaport, ni diners, ni som competitius ni envejosos. Naixem purs. Som clowns purs. Tanmateix, anem claudicant perquè tenim por. Hi ha normes i regulacions per a tot que ens roben la llibertat".

"La vida és curta, però pot ser molt divertida"

El clown viu des de fa anys en un pis de la Barceloneta. Ara ha tret el llit de l'habitació, perquè el seu arxiu ha ocupat tot l'espai, i dorm al menjador. Ho guarda absolutament tot de la seva llarga i prolífica trajectòria i donarà tot el material al CircusClown Museum de Viena. L'altra habitació l'ocupen alguns dels artistes del festival, perquè no hi havia prou pressupost per pagar un hotel. És feliç de tenir tots els seus amics clowns a prop. El seu gran amic, el reconegut pallasso rus Slava Polunin, a qui va conèixer a l'antiga Unió Soviètica el 1985, volia venir al festival, però no ho ha pogut fer. Hi ha enviat el seu fill perquè fes fotografies i li anés explicant tot el que passava al festival.Jango Edwards no s'ha aturat malgrat la malaltia. Continua actuant i donant classes al Nouveau Clown Institute, que va fundar a la capital catalana el 2009, i on venen estudiants de tot el món per aprendre a fer de pallassos. Actualment aplega més de 4.000 membres.

Abans de ser clown, Edwards era arquitecte a Detroit. "Sí, era arquitecte, i vaig començar a estudiar periodisme, però vaig acabar sent clown per molts motius –explica–. Als 17 anys ja treballava com a paisatgista i feia camps de golf, guanyava molts diners. Eren els anys 60, amor lliure, drogues, molt de sexe, però jo no era feliç i vaig començar a buscar. Vaig interessar-me per les religions". Allà, però, tampoc va trobar respostes. Es va llegir El quart camí del filòsof armeni Georges Gurdjieff en una muntanya del Marroc i a partir d'aquí va iniciar un llarg recorregut de cinc dècades per escenaris de tot el món. Ha fet moltíssimes coses i ha revolucionat en bona part el gènere. Ha recorregut el món amb espectacles com Garbage (1980), Nothing but the truth (1982), Nightmirrors (1985), Holey Moley (1990), Klones (1994), Mum (1996), Big Boss & Tandarica Circus (2010), Touts a l'asile (2016) i Jango Series (2020). Ha fet discos i ha estat una estrella de la televisió.

També ha fet coses curioses. Va ser el primer pallasso Ronald McDonald, la mascota oficial de McDonald's. El van acabar fent fora perquè el seu tarannà subversiu no encaixava amb la imatge de la cadena de menjar ràpid. En una entrevista li van preguntar si no era gaire patriota, i va dir que sí que ho era: es va abaixar els pantalons i va ensenyar els calçotets amb la bandera nord-americana.

"Em paguen per la meva anarquia"

El Festival of Fools es va celebrar per primera vegada a Amsterdam el 1975. Va ser un dels primers festivals dedicats als pallassos on es mostrava un nou clown, molt crític amb la societat, que anhelava provocar canvis i fer replantejar coses. "Jo no estic a cap bàndol, faig mofa de tot. Em paguen per la meva anarquia. He cagat en un escenari. He fet coses d'una gran poesia. He actuat per a la reina d'Holanda, perquè òbviament es pot fer riure a tothom. Jo no vull canviar a la gent. Vull que lluitin per la seva llibertat!", exclama.

És feliç envoltat dels amics dalt de l'escenari. "Els meus amics acostumen a actuar per 3.000 euros i aquí ho fan per 100 euros. I són feliços. Venen perquè som una família, i això és un gran regal. Som feliços perquè podem fer riure la gent –explica–. Tinc una malaltia degenerativa a les cames. Quan vaig dir que potser no em podria moure, em van dir: «No et preocupis, farem l'espectacle en una caixa». Has d'utilitzar les coses que et passen en un sentit positiu. És fantàstic quan actues i reps els aplaudiments. A vegades perdo l'equilibri, pràcticament no puc caminar, no puc baixar les escales, però em venen a ajudar i, quan em giro i veig tots els meus amics a l'escenari, penso que aquest seria un bon moment per morir".