El jardí pop d'Amaia omple el Liceu

BarcelonaDes que el 5 de febrer del 2018 va abandonar, guanyadora, l'acadèmia d'Operación Triumfo, la carrera d'Amaia Romero es va anar omplint de condicionants. Els principals dubtes giraven al voltant del temps que va tardar a gravar el seu primer disc, mesos que els seus companys de promoció van aprofitar per acumular números u, i de les ganes de fugir del cànon de radiofórmula. No són els únics what if de la navarresa, que va deixar la feina a mitges amb Refree, per treballar amb Santiago Motorizado, i que una vegada publicat Pero no pasa nada, ha apostat per fer una gira d'audiències mitjanes. El temps dirà si aquestes decisions han estat encertades o no. De moment no han minvat ni les seves moltes capacitats, ni la tirada entre el públic, que aquest divendres va omplir el Liceu en l'estrena oficial a Barcelona del seu debut.

Vestida de negre i passejant per un jardí ple de flors, Amaia va oferir un xou dividit en dues parts, la que es recolza en la banda i la porció de lluïment personal. La primera és força més interessant que la segona, per les guitarres translúcides i la pulcritud d'aquest pop elegant tan emmirallat en el nord. Del Donosti Sound (La Buena Vida, Le Mans) al mainstream efectista de La Oreja de Van Gogh. No són mals llocs en els quals fixar-se, al contrari, tot i que disten de ser mínimament innovadors o sorprenents. Todos estos años, Me gusta bailar (amb una petita cover de Fresones Rebeldes inclosa) i Quedará en nuestra mente són d'aquest tipus de cançons: netes, cristal·lines, amb estructures clàssiques, aires acústics i bones tornades. El problema és que aquest no era el xou d'un grup de pop (una llàstima, perquè la feina de Núria Graham i companyia és notable), sinó l'espectacle d'una artista amb ganes d'ensenyar les seves moltes capacitats.

Romero, que va assegurar que el del Liceu serà un dels concerts més importants del que li queda de carrera, aprofita la poltrona per als lluïments propis, encara que la narrativa del concert no ho demani. D'aquí que la interpretació en solitari i al piano del clàssic El puerto d'Isaac Albéniz o el Que nos va a pasar (de La Buena Vida) siguin impecables, però intranscendents. El millor va arribar a l'última part, quan van tornar els instrumentistes i van abordar Vas a volverme loca, versió de Natalia que la reconnecta amb OT, Quiero que vengas i la magnífica El relámpago, una de les grans cançons d'aquest any.

La cantant fa de tot i tot bé (les virtuts de la seva veu són indiscutibles), però hauria de decidir si estan al servei del xou o al seu propi. La conclusió de l'estrena al Liceu és que Amaia, la banda pop, és una mica més interessant que Amaia, la solista.