Jason Statham ja és oficialment el nou Sylvester Stallone

La darrera frase que es pronuncia a A working man és “Benvingut a casa”. Segurament, una part dels espectadors sentirà l’escalf terapèutic d’aquestes paraules, sobretot si estan un xic desorientats en la fluïdesa del món contemporani. Això és perquè ens trobem davant d’un film que no només vol oferir familiaritat (la dels codis del gènere d’acció tal com van quedar gravats a foc i testosterona a la dècada dels vuitanta), sinó també certeses absolutes, com ara que si algú té aspecte de dolent, vesteix com un dolent (cal aplaudir el vestuari amb traç de còmic dissenyat per Tiziana Corvisieri) i parla com un dolent (ergo, amb accent rus), forçosament haurà de ser dolent.

També que, tot i que a ningú li agrada la violència, de vegades cal trencar alguns cranis. Per exemple, quan uns malfactors rapten la filla dels empresaris que t’han acollit quan ningú et donava una oportunitat, que és la situació amb què es troba el personatge de Jason Statham a la pel·lícula, on es reuneix amb el director David Ayer un any després de l’èxit de Beekeeper: El protector i, sobretot, amb Sylvester Stallone, productor i coguionista, que l’assenyala com el seu únic hereu. Els esforços d'A working man per crear una zona de confort per a l’aficionat a les estomacades poden semblar rutinaris, però aquest crític admet sentir respecte per la capacitat d’Ayer per encarar amb convicció un material tronat que, d’entrada, només semblaria possible conjugar des de la ironia o, directament, des de la paròdia.