CINEMA
Cultura08/10/2017

Jaume Balagueró invoca a Sitges la lírica del terror

'Musa' adapta la novel·la ‘La dama número 13’ de José Carlos Somoza

Xavi Serra
i Xavi Serra

SitgesEl 1994 Jaume Balagueró presentava a Sitges el seu curt Alicia. Prop d’un quart de segle després, el lleidatà pot presumir de formar part -amb majúscules- de la història del festival. Ha educat la seva cinefília a les butaques del Retiro, ha crescut com a director davant dels fans de Sitges, ha inaugurat el festival un parell de cops i el 2007 va rebentar l’Auditori amb els crits de terror provocats pel primer [REC]. La presència de Musa, el seu nou treball, era obligada en aquesta edició d’aniversari i els programadors li van reservar un lloc d’honor: la sessió de gala a l’Auditori del primer dissabte, la nit grossa del festival. Per a la gran majoria de directors catalans la pressió seria difícil de portar, però a Sitges Balagueró sempre juga a casa.

El material de partida de Musa és la novel·la de José Carlos Somoza La dama número 13, un bestseller que barreja el terror sobrenatural, el thriller d’intriga i l’erudició literària: dues parts de Dan Brown, un rajolinet del Pérez Reverte de La novena puerta i unes gotes d’Umberto Eco. La història gira al voltant d’un professor de literatura que es creua en el camí de set muses que porten segles inspirant la creació d’obres literàries. Però las muses de Balagueró no són nimfes etèries i benèvoles, sinó forces malèfiques que fan servir la poesia com a sortilegi. És a dir, el que serien unes bruixes. Balagueró desenvolupa la trama sense moure’s dels codis del thriller sobrenatural, però afegint al còctel d’intriga i esoterisme un toc de realisme social de traç gruixut a través del personatge d’una prostituta d’Europa de l’Est.

Cargando
No hay anuncios

Rodada en anglès a Irlanda amb un càsting internacional en què treuen el nas uns desaprofitats Christopher Lloyd, Franka Potente i Leonor Watling, Musa està dirigida amb l’ofici que se li suposa a Balagueró però sense indicis de la personalitat de l’autor de Mientras duermes, un problema al qual s’ha d’afegir el carisma de peix bullit del protagonista. També és una llàstima que no tregui més profit de la preciosa idea de convertir la poesia en una força destructora i els versos de Milton o Dante en conjurs mortals: Musa és una pel·lícula sobre la lírica del terror dirigida des d’un registre estrictament prosista. Així i tot, no avorreix en cap moment i representa una millora després de la relliscada de [REC]: Apocalipsi. Constata, a més, que el Balagueró més efectiu és també el més quotidià, el de Para entrar a vivir, Mientras duermes i [REC]. Irònicament, com més a prop de la realitat, més brilla el millor director català de gènere fantàstic.

També en secció oficial, els zombis de Les affamés van donar una lliçó sobre com abordar un gènere gairebé esgotat. El canadenc Robin Aubert ens presenta l’apocalipsi zombi en el Quebec rural, un paisatge desolat on gairebé no queden supervivents i els boscos representen alhora l’amenaça i el refugi. Amb cops d’humor inesperats i un to pesarós, quasi nihilista, la pel·lícula aconsegueix moure’s entre el terror i l’existencialisme sense resultar mai pretensiosa. Serà una de les sensacions del festival.