BARCELONAEl gran protagonista del segle XX -i des que va començar el XXI?- són sens dubte els Estats Units d'Amèrica. Com tota civilització dominant, han passat per alts i baixos, han patit desafiaments, però la seva hegemonia s'ha mantingut, a grans trets, inalterable. Por el bien del imperio no fa sinó reconèixer aquesta preeminència, en convertir-lo en protagonista i fil conductor d'un llibre centrat en la història més contemporània.
El relat s'inicia el 1945 perquè, a diferència del 1919, els americans no van retornar a l'aïllacionisme després de la victòria en la Segona Guerra Mundial sinó que van optar per assumir activament el lideratge fruit de la seva potència econòmica, militar, ideològica i propagandística. I aquí és on es creua la història general amb la vivència particular, quan un aleshores adolescent Josep Fontana creu arribat el moment de veure concretades les promeses de democràcia, llibertat i benestar incloses a la Carta de l'Atlàntic (1941).
Davant l'incompliment, Por el bien del imperio és converteix en una acta notarial de setanta anys d'esperances frustrades. Aquest ressentiment no neix, però, del prejudici, la desinformació o l'antiamericanisme, sinó precisament de les altes expectatives generades aleshores i parcialment renovades en cada generació.
La duresa del judici no es limita als americans. En els apartats dedicats a la Guerra Freda, per exemple, no s'estalvia la seva ració de culpa al mal anomenat socialisme real. En sintonia amb Edward Thompson, Fontana també dubta que fos inevitable "la degeneració que va produir-se a tots dos bàndols" i, sobretot, blasma l'evolució posterior a la caiguda del Mur i l'actual crisi econòmica. De fet, en la seva obsessió per entendre el present, la segona edició ja incorporarà alguns dels esdeveniments més recents.
Amb tot, i contra qui ha volgut imputar-li una lectura pessimista del passat i present immediats, el text està farcit de múltiples referències i homenatges a persones, projectes i idees que, tot i no assolir l'èxit total i sovint ni parcial, evidencien que no hi ha res de predestinat. Com ja denunciava Blai Bonet, "els vencedors són els que escriuen la història. És forçós, doncs, que hi hagi una altra història...". Fontana s'esforça, per tant, a donar veu als que sovint són caracteritzats com a heterodoxos o, simplement, marginats del relat oficial. Així, els defensors dels drets humans, Lumumba i tants d'altres esdevenen precedents de l'anònim manifestant escollit personatge de l'any per la revista Time . I és que, tot i els seus 80 anys, manté l'esperança en les generacions futures, tot posant en pràctica el principi gramscià del pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la voluntat.
Aquesta opció de recollir la història dels vençuts combinada amb el caràcter global de l'actuació i influència nord-americanes converteix el llibre en un autèntic assaig d'història mundial. Per les seves pàgines desfilen, pràcticament, tots els països del món i no en simple enumeració, sinó amb criteri, coneixement i sentit.
Mantenir els tres trets citats no és a l'abast de tothom. En primer lloc requereix d'un nivell d'erudició espectacular, del qual deixen constància les més de 200 pàgines de notes bibliogràfiques. Alhora, també cal subratllar els sucosos apunts inclosos a peu de pàgina. Les dues característiques ja eren marca de la casa en treballs previs sobre el XIX espanyol, però Fontana ara és capaç de traslladar-ho a les darreres set dècades d'història mundial gràcies a quinze anys de feina. I, en segon lloc, es necessita ofici per acompanyar el lector a través d'escenaris, personatges i informacions tan diverses, tot mantenint la seva atenció i la coherència del relat. D'aquest ofici, fins i tot els seus detractors no en poden dubtar. Deixeble d'un tercet historiogràfic referencial (Vicens, Soldevila i Vilar), recentment, Jordi Nadal no dubtava a qualificar-lo d'"historiador únic".
Por el bien del imperio esdevé l'enèsima prova d'aquesta particularitat. Perquè no es tracta de cap manual, sinó d'una proposta suggerent sobre la nostra contemporaneïtat, feta des de l'esquerra i des del compromís. En realitat, el principal interès rau en el fet que ho escrigui qui ho escriu.