Jaume Figueras: "Encara no sé per què Almodóvar em va vetar"

BarcelonaJorge de Cominges, que va morir aquest dilluns, va definir una vegada el seu amic Jaume Figueras (Barcelona, 1940) com "la cinefília feta carn". Durant dècades, Figueras ha sigut la cara amable, múrria i rigorosa de la informació cinematogràfica en televisió, premsa i ràdio, però també un programador pioner i, sobretot, un espectador apassionat. Ha estimat tant el cinema que era inevitable que el cinema també se l'estimés i, per això, aquest diumenge rebrà el Premi Gaudí d'Honor-Miquel Porter 2023.

És la primera vegada que l'Acadèmia del Cinema Català premia algú que, estrictament, no ha fet mai cinema.

— Va ser una gran sorpresa, però la Judith Colell em va dir que no es volien limitar a professionals del cinema. I em va fer il·lusió per això mateix, perquè trenca la norma.

S’ha sentit apreciat pel món del cinema?

— En general sí, però tampoc he tingut gaire relació amb la gent del cinema, el contacte professional i prou. Curiosament, la gent que m’aprecia més són els dobladors. Als de la meva generació ens va acompanyar molt la seva feina i, per això, sempre que em trobo actors dobladors com el Mario Gas ens fem un tip de parlar sobre quin actor o actriu va doblar quina pel·lícula.

¿Li queda l’espina de no haver fet algun treball per al cinema?

— Fa uns anys vaig començar a escriure un parell de guions, però vaig quedar-me a la meitat. No és el meu fort, em surten millor les coses curtes. Soc més bo escrivint els titulars que els textos.

Ni periodista ni crític, sempre s’ha reivindicat com a cronista. Per què?

— Primer, perquè no vaig tenir el carnet de periodista fins al 2004, i només perquè el vaig reclamar. Jo no havia estudiat periodisme, però feia molts anys que feia periodisme a ràdio, premsa i televisió. I crític només ho vaig ser una curta temporada a La Vanguardia, però l’única satisfacció que vaig tenir és fer la crítica de Quina nit la d’aquell dia!, perquè així vaig poder reivindicar els Beatles.

Quina va ser la primera pel·lícula que va veure?

— Recorda, de Hitchcock. La vaig veure al cinema Florida, ara Floridablanca, d’on soc veí i hi he passat potser més hores que a casa meva. Jo devia tenir set anys i em va fascinar com la Ingrid Bergman psiquiatra esbrinava el que passava pel cap de Gregory Peck. Vaig pensar: jo de gran vull ser psiquiatre. I la idea em va acompanyar molts anys fins que em van dir que per ser psiquiatre calia fer abans set anys de medicina. No m’interessava tant saber com funciona el fetge i la melsa. L’afició també se’m va despertar gràcies a les dues entrades gratis que ens donaven per anar al Cine Goya gràcies a l’anunci seu que teníem a la lleteria familiar. Però jo anava a tots els cinemes de barri, i entre setmana als cinemes d’estrena amb els meus pares. Veia més cinema que ningú.

Com va fer el salt de la cinefília a la premsa cinematogràfica?

— Va ser culpa de l’Elisenda Nadal, que un dia, al Cine ABC, em va proposar que fes la secció del consultori de Mr. Belvedere a Fotogramas. Va ser la meva primera experiència professional i, amb els seus parèntesis, va durar 51 anys, que no és poc. Al principi l’obsessió de la gent era la censura, que donava molt de joc. Però preguntaven de tot. Pensa que en aquella època no hi havia internet.

La internet del cinema era vostè!

— [Riu] Segurament. Una internet avant la lettre, si més no. Era molt estimulant, perquè arribaven moltes cartes i jo encara les conservo. Gràcies a això es va poder fer el documental Querido Fotogramas, en què diversos actors llegien cartes reals per capturar les inquietuds del públic de l’època.

Quina relació ha tingut amb el cinema català? Diria que per a vostè va ser més important el cinema policíac dels 50-60 que l'Escola de Barcelona.

— Sí, totalment. Però no solament les pel·lícules d’Antonio Isasmendi; l’altre dia vaig triar Distrito Quinto, de Juli Coll, com una de les millors del cinema català, que és una pel·lícula admirable i, segons com, la mare de Reservoir Dogs. Jo vaig viure l’Escola de Barcelona de prop perquè al Cercle A estrenàvem les seves pel·lícules. Dante no és únicamente severo és una pel·lícula absurda, però té el seu ganxo.

Amb la xarxa de cinemes del Cercle A van portar la versió original a Barcelona.

— El Cercle A el van començar l’Antoni Kirchner i el Pere Ignasi Fages, que en pau descansi. Va ser una etapa molt enriquidora. Imagina estrenar Repulsión, de Polanski, el 1967 al passeig de Gràcia. Va ser un èxit brutal i va posar de moda el cinema d’art i assaig. També vam inventar les sessions golfes, que tenien la limitació d’acabar a les dues de la matinada, així que no podien ser gaire llargues. Vam començar amb Targets, de Bogdanovich, però després vam portar pel·lícules més estripades, de vampirs i de terror. Les sessions golfes van ser un boom que va morir d’èxit perquè el públic s’esvalotava molt i els acomodadors estaven acollonits.

Una sessió que no oblidarà?

— Una seria la de Jules i Jim, perquè va venir François Truffaut a presentar-la en persona. L’altra és la que vam fer per celebrar un any d'exhibició d’El marit de la perruquera, quan van venir Patrice Leconte i Ana Galiana. La pel·lícula va ser un èxit i va estar 17 mesos en cartell, en part perquè se’ns va ocórrer portar una perruquera autèntica al vestíbul de l’Alexandra a tallar els cabells a tothom que volgués. I amb aquesta idea tan senzilla vam aconseguir presència a la premsa i televisió, va ser una explosió publicitària.

Un director sobrevalorat.

— Oliver Stone. Primer, perquè em consta que és mala persona. Jo he viscut la seva maldat. No dic que no faci pel·lícules amb cara i ulls, però no connecto amb la seva visió del món, començant pel seu guió de L’exprés de mitjanit, que em sembla d’un maniqueisme brutal.

Molts periodistes de cinema hem après de vostè. De quin crític o periodista en va aprendre més?

— Encara que sembli una coincidència pel Gaudí d’Honor, et diré que Miquel Porter. Ell va portar la universitat del cinema, era un home d’una cultura enorme i un gran sentit de l’humor. I no m’oblidaré mai de veure Camelot amb el Miquel Porter al costat. Vam riure moltíssim.

Camelot és una de les pel·lícules de la seva vida, sempre la recomana.

— Em té el cor robat. Quan la tornes a veure potser t’adones que no n'hi ha per a tant, però el monòleg del rei dient que s’ha de ser generós i realista i viure feliços tots tres, Lancelot, Ginebra i ell, em sembla una cosa meravellosa, tota una declaració d’amor lliure.

El personatge que li va caure als peus quan el va entrevistar.

— Lauren Bacall. Teníem un tracte amb Àngel Casas: abans que els seus convidats anessin al seu programa nosaltres teníem uns minuts per fer una entrevista parlant de cinema. Però la Bacall estava emprenyada perquè li havien planxat malament un vestit, jo no vaig encertar el qüestionari i ella només estava pendent d’acabar l’entrevista. Quan ens vam acomiadar li vaig agrair la seva amabilitat i ella em va dir "he sigut amable deu minuts més del compte".

És cert que Almodóvar el va vetar? Què va passar entre vostès?

— Sí, és cert. I no soc l’únic que ha vetat, hi ha moltes llistes negres de periodistes a El Deseo. Però encara no sé per què em va vetar. Un cop vaig fer la llista de les cinc millors pel·lícules de l’any i no vaig votar la seva, que devia ser La flor de mi secreto. I un dia que me’l vaig trobar em va dir: "Aquest any no m’has votat". O potser és perquè a Fotogramas Paula Ponga va entrevistar Carmen Maura parlant de la nit dels Oscars de Mujeres al borde de un ataque de nervios, quan ella es pensava que seuria a la platea amb el Pedro, però ell va seure amb el seu company i a la Carmen li va tocar al galliner. La qüestió és que l’any que Almodóvar va guanyar l’Oscar per Todo sobre mi madre va dir que, en cas de guanyar, no volia que l’entrevistés Jaume Figueras. Així que, quan ell i Marisa Paredes van venir a la unitat mòbil a fer l'entrevista, jo vaig haver de sortir per una porta i la meva companya Edurne Ormazabal els va entrevistar sola. Tot plegat va ser un vodevil.

Fa un parell d'anys va fer una petita edició d'un recull de contes molt sucosos, Punchline. Tindrà continuïtat?

— Sí, estic escrivint coses. Per mi, la revelació d’aquest any ha sigut la guanyadora del Nobel, Annie Ernaux, que escriu com li surt de dins, d’una manera anàrquica però molt sincera. I jo crec que el que estic escrivint hauria d’anar per aquí.

Com va viure el final de Cinema 3? El programa va plegar amb la seva marxa.

— Ja s'havia anat relegant: de TV3 va anar al 33, els horaris saltaven molt i en l’última etapa s'emetia els dissabtes al matí. Com que veia que hi havia desinterès i jo tenia edat per jubilar-me ho vam deixar de mutu acord. Però em sap greu que ara no hi hagi cap programa de cinema a TV3. De fet, no hi ha programes de cinema enlloc, també ha desaparegut La Cartellera de BTV, només resisteix Días de cine, que ho fan molt bé, tot i que fa la sensació que estan arraconats.