PalmaJaume Munar (Felanitx, 1982) és poeta, filòsof i empresari. Ha publicat diversos llibres de poesia com La pietat del pensar (Capaltard, 2005) i Wunderwaffe (Jardins de Samarcanda, 2016) i ha participat en volums col·lectius de poesia com Poesia és el discurs (Lleonard Muntaner, 2009). També ha publicat estudis sobre la poesia de Miquel Bauçà i Bartomeu Fiol a revistes especialitzades. És col·laborador habitual d’El Diario de Mallorca i contertulià a IB3 ràdio i acaba de presentar un nou llibre, El futur. Poesia de la inexperiència (AdiA, 2018), un assaig pamfletari per a promoure la reflexió crítica sobre la manera d’escriure i vendre poesia i el funcionament de la indústria literària i cultural. A la conversa parlam de la poesia com a eina de coneixement i de les raons que fonamenten la crítica a la indústria literària i cultural.
Heu dedicat el vostre darrer llibre, El futur. Poesia de la inexperiència al recentment desaparegut professor Antoni Artigues. Què ha representat el professor Artigues en la vostra vocació poètica i literària?
En Toni ha representat molt per mi, però també ha estat important per a tota una generació de joves poetes, com Pere Perelló i Carles Rebassa, però també pels poetes encara més joves com Bartomeu Crespí i Miquel Àngel Adrover. En Toni, encara que fos professor del departament de filologia de la UIB que impartia classes a magisteri, es relacionava amb persones de moltes disciplines i concretament, amb poetes que venien del departament de filosofia o d’estudis de ciències. M’hauria agradat que hagués vist aquest llibre, tinc la intuïció que els seus continguts li haurien interessat molt.
D’un temps ençà ja no vos conformau amb escriure poesia i literatura de ficció, també escriviu assaig, articles d’opinió i participau en tertúlies radiofòniques. Què vos ha fet donar la passa a participar en l’esfera pública donant la vostra opinió sobre temes d’actualitat?
Jo som d’aquesta gent illenca que troba que ja està bé de callar i que hem de dir públicament i amb claredat, allò que pensam. Sovint, la poesia queda reduïda a uns cenacles molt tancats, de lectors que a la vegada són escriptors. Jo entenc que la meva obligació com escriptor és anar més enllà d’aquests cercles i incidir en l’esfera pública. Sempre m’ha agradat llegir diaris, gairebé en som un addicte, i ara també pas molt de gust escrivint articles d’opinió, encara que reconec que com opinador tinc una major responsabilitat perquè sé que el que dic quedarà imprès. En canvi, la meva participació a la ràdio la valor de manera diferent. La ràdio és un mitjà amb més immediatesa, mancat de la reflexivitat de la premsa escrita.
Considerau la poesia com una eina de coneixement en estreta relació amb la idea de veritat com aletheia o desvetllament reivindicada per Heidegger a partir de la lectura dels antics grecs?
Sempre he defensat que la poesia és un instrument de coneixement tan vàlid com la filosofia o qualsevol de les ciències. La poesia s’aproxima a la realitat a través de la intuïció, mentre que la ciència ho fa mitjançant l’experimentació empírica. Tot el coneixement humà comença amb la intuïció, fins i tot el descobriment més extraordinari o el treball d’investigació més exhaustiu. Jo crec que la poesia és una intuïció pura que es realitza plenament com a instrument de coneixement.
Si la poesia és una eina de coneixement, deixaríeu que els poetes formassin part de l’estat ideal, a diferència del que va dir Plató?
Aquesta és una molt bona pregunta. Abans de treure el meu primer llibre, record que un amic em va fer una entrevista per a una revista local i em va demanar quin havia de ser el paper de la poesia a la societat actual. La meva resposta va ser que una cosa és el paper de la poesia i una altra ben diferent són aquells poetes que volen fer paper. O sigui, la figura del poeta tal i com l’entenem avui no tindria gaire cabuda dins un estat ideal, perquè l’estat podria acabar molt malament, però el poeta com a investigador i desvetllador de la realitat sí que hi tindria cabuda.
L’actitud del poeta amb voluntat de comprendre ha d’estimar les preguntes en si mateixes com deia Rilke? La poesia així com l’enteneu hauria d’estar oberta al futur i de ser un continu preguntar?
Sí, de fet, de la carrera de filosofia vaig aprendre la capacitat de fer preguntes de manera molt incisiva. Una vegada has passat per la filosofia ja no pots veure la realitat de la mateixa manera així com la veies abans. Ja saps on hi ha les llagues i tens la temptació de ficar-hi el dit. La poesia no està ni per conhortar ni per donar plaer, ni per pujar l’autoestima a ningú. La poesia existeix per desvetllar allò que encara no ha estat conegut i per plantejar preguntes, la poesia en cap cas és una activitat agradable.
Quins són els límits del coneixement poètic?
El principal límit de la poesia és el llenguatge. Hi ha un moment al llibre en què dic que el límit del llenguatge no és el silenci, sinó la pregunta. Jo crec que la poesia sempre s’ha de fer des del límit del propi llenguatge i del coneixement que és la pregunta. Per tant, el llenguatge és el límit de la poesia, en tant que està feta de paraules, però a la vegada cal reconèixer que únicament es pot escriure poesia a damunt d’aquest límit.
Sembla que reivindicau l’acte d’escriure poesia en solitud i silenci i fins i tot a la manera d’un ermità, allunyat del món. Quina relació establiu entre poesia i eremitisme?
En el llibre reivindic l’eremitisme com a forma de ser i de viure del poeta, amb la finalitat de fugir del perill de quedar sotmès a la cultura de l’espectacle. La poesia acompleix la seva funció allunyant-se del món. En el primer llibre que vaig publicar vaig incloure un vers que deia ‘el poeta és el foraviler del món’ amb la idea de reflectir que el poeta acompleix la seva funció observant la civilització des de la distància. El meu amic poeta Miquel Perelló deia que la raó de ser de l’ermità no només és fugir per poder interpretar millor el món, sinó que és necessari que retorni a la civilització per passar gust de fustigar els qui no han fugit.
En el llibre desenvolupau una forta crítica a la poesia de l’experiència i del jo, en el marc de la industrialització generalitzada de la cultura. Què vos molesta més de la poesia del jo, el personalisme de l’autor, l’star sistem que l’acompanya, o el desinterès per entrar a valorar la qualitat de la pròpia obra?
M’irrita bastant l’star sistem i no només dins l’àmbit literari. L’star sistem acaba influint en tot l’univers literari: en els criteris de selecció de les editorials, en la decisió dels periodistes a l’hora d’entrevistar a un o un altre autor, i fins tot, acaba influint en els criteris de selecció dels propis lectors. Per tant, l’star sistem és el punt central de l’espectacle literari que ho acaba alterant tot.
En el llibre no donau noms ni feu cap referència concreta a autors contra els que dirigiu la vostra crítica. Tinc la impressió que és una decisió meditada. Voleu evitar caure en polèmiques personalistes?
Crec que tinc un coneixement suficient del panorama literari, tant a nivell directe com indirecte, per fer l’anàlisi que he fet. Ara bé, segurament si digués noms me’n deixaria molts i cometria alguna injustícia o equivocació. Per això, he preferit oferir una visió més general. També ho he fet així, perquè m’agraden els llibres que poden perdurar i sabia que si concretava massa amb noms i llinatges del dia d’avui, després d’aquí 15 anys el llibre hauria perdut qualsevol interès i seria considerat una obra plena de xafarderum. En el llibre parl del sistema de poder que gira entorn del jurat i dels premis literaris i deix un rastre molt bo de seguir. Amb això no vull dir que qüestioni tots els premis literaris.
La crítica a la poesia del jo està molt fonamentada en lectures filosòfiques i literàries i en cites d’autors com Schopenhauer, Wittgenstein, Ramon Llull, Hölderlin, Celan i els mestres de la sospita (Nietzsche, Freud i Marx), i especialment Heidegger i Rilke, però en canvi, no m’ha quedat clar des d’on articulau la crítica que feu a la indústria cultural. Sembla com si propossàssiu dos nivells de lectura, un més reflexiu i l’altre més intuïtiu?
Jo crec que el llibre intercala aquests dos nivells que dius. En el llibre hi ha una crítica que frega el pamflet i l’article d’opinió, i hi ha un altre nivell més reflexiu i fonamentat en cites d’autors. Reconec que és una mescla arriscada. Per això dic clarament que no he escrit un assaig, sinó un pamflet perquè no té rigor acadèmic i perquè formalment no és un assaig. El meu objectiu amb aquest llibre ha estat cercar la provocació. Vaig enfocar el llibre així perquè tenia la necessitat de dir determinades coses sobre el sistema literari actual, però no tenia ni l’ànim ni la capacitat per fer una radiografia més detallada. El discurs que no està tant fonamentat està escrit des de la intuïció, però pens que no he errat tant el tir, perquè hi ha molta gent que se sent retratada o bé que creu que la descripció que faig s’ajusta molt a la realitat.
Es pot entendre aleshores que heu escrit un llibre contra tots i contra ningú? Quin és el vertader destinatari del vostre llibre? Qui vos agradaria que l’acabàs llegint?
Jo crec que acabaran llegint el llibre alguns escriptors encuriosits per saber si surten o no. Sé que l’ha llegit gent que no prové del món literari, però en qualsevol cas, el meu màxim desig seria que el llegissin poetes joves o poetes que encara no existeixen.
Com a poeta i escriptor heu renunciat al personalisme i a l’exhibicionisme que caracteritza l’star system?
He de reconèixer que pel fet d’escriure ja tinc un nivell de vanitat superior al de la resta de mortals. Tinc el meu ego i, en certa manera, form part de l’espectacle, encara que allò que he evitat sempre és formar part de l’star sistem literari i sobretot he evitat contribuir a l’engranatge que alimenta el poder literari i participa en la repartició de beneficis i premis.
I més enllà de la solució que heu trobat a nivell personal, com pot un poeta evitar contribuir a alimentar la societat de l’espectacle?
Jo crec que l’essencial d’un poeta i de qualsevol artista és estar sempre a l’oposició del poder hegemònic. Mentre la literatura i l’art vagin en contra del poder establert no formaran part de l’espectacle cultural.
La indústria cultural com a instrument de domini
A finals dels anys 40 del segle XX, Adorno i Horkheimer, filòsofs de l’Escola de Frankfurt, desenvolupen una crítica radical contra la indústria cultural a un dels capítols de la seva obra ‘Dialèctica de la Il·lustració’ que continua encara vigent. Adorno i Horkheimer denuncien que la indústria cultural de l’entreteniment, representada per la ràdio i el cinema, cerquen sotmetre la voluntat dels individus al capital i als seus interessos econòmics. Aquests autors frankfurtians projecten una imatge negativa sobre la indústria cultural, denunciant que el seu objectiu principal consistent en vendre els seus productes va acompanyat de falses promeses de felicitat, i condueix a la infantilització social i al retorn a la minoria d’edat de la que volia sortir Kant i la Il·lustració. La indústria cultural al servei del capital produeix i unifica els desitjos i les necessitats individuals per a què s’ajustin a l’estandardització de les mercaderies.
Els propietaris dels mitjans tècnics de producció pretenen aprofitar-se de la debilitat dels individus per esclavitzar-los a les mercaderies, al seu consum, utilitzant-los com a principals agents de la seva reproducció. Per Adorno i Horkheimer no hi ha indústria cultural sense publicitat. Per a què la publicitat sigui efectiva s’ha d’aconseguir establir un vincle afectiu entre els individus i els productes, una mena d’estat de satisfacció col·lectiva a través de la repetició sistemàtica d’anuncis. Adorno i Horkheimer sostenen que els poders econòmics controlen la tècnica de la indústria cultural, produint i imposant a la societat les necessitats que només ells poden satisfer amb els mitjans tècnics que controlen, amb la producció i venda de béns culturals estandarditzats, idèntics i fabricats en sèrie. Segons aquesta visió, la tècnica seria l’instrument privilegiat del capital per exercir el monopoli econòmic, la manipulació i el control social. La indústria cultural influeix en la psicologia, creant individus obsolescents, substituïbles, consumibles, indiferenciats, simples objectes desposseïts de subjectivitat, dòcils i amb necessitats homogènies. L’individu passa a formar part així d’una massa indiferenciada, alienada i cosificada, identificada amb l’estandarització dels productes culturals i privada d’autonomia i d’imaginació i de la seva capacitat de pensar per si mateixa. Aquest estat psicològic sotmet els individus a les necessitats planificades de producció de béns culturals i els transforma en un engranatge de la reproducció capitalista.
Segons Adorno i Horkheimer els productors de la indústria cultural han transformat la percepció i l’experiència dels consumidors culturals, posant traves a la imaginació i convertint la realitat viscuda en una prolongació de la ficció cinematogràfica o radiofònica. D’aquesta manera, els mitjans tècnics esdevenen un gran indústria de producció de conformisme. La indústria cultural consisteix en la repetició de continguts, en la producció continuada de les mateixes mercaderies culturals que han resultat un èxit de vendes. La indústria cultural no vol perdre el control sobre els consumidors, per això ha de mantenir el seu interès produint sensacions de novetat, a través de l’increment del ritme de producció i la introducció de millores tècniques. La indústria de la cultura ofereix diversió prefabricada, sense espontaneïtat, i genera conformisme. L’entreteniment forma part del negoci de la cultura. Però el pitjor de la diversió dirigida per la indústria cultural és que allibera al pensament de l’acció de pensar, a través de la reproducció d’escenaris i situacions viscudes i de la reclusió en una experiència tancada, impedint la creació de nous estímuls per imaginar situacions i escenaris nous i alternatius als viscuts. És així com les masses queden recloses dins una gàbia de ferro, per dir-ho en termes weberians. La cultura industrialitzada ha suprimit la cultura de l’esforç, substituint-la per la religió de l’èxit, ha venut la idea que l’esforç i el treball no són determinants per assolir la fama, que aquesta depèn exclusivament de l’atzar, un atzar que paradoxalment, és planificat i controlat pel capital.