Jaume Munar: La poesia també (es) pensa

PalmaContra la idea, tan estesa, que la poesia consisteix a “expressar sentiments”, Jaume Munar (Felanitx, 1982) acaba de publicar un assaig titulat El Futur. Poesia de la inexperiència, que reivindica la poesia com a via de coneixement. Tot i que, més que com un assaig, a Jaume Munar li agrada etiquetar el seu llibre com un pamflet, acollint-se així a la llarga tradició d’aquest gènere que el diccionari defineix com un vehicle per “satisfer la necessitat de dir coses a contracorrent en temps difícils”. També el descriu com a “breu, d’estil simètric i directe, generalment agressiu o difamatori”. Els tres primers adjectius escauen perfectament a El Futur de Jaume Munar; en canvi, pel que fa als dos darrers, seria més exacte substituir-los per “contundent i estimulant”. És un text que no deixa espai a les mitges tintes, però que no descuida l’elegància i la precisió. I que aconsegueix de ple el seu objectiu de moure el lector a la reflexió i, per què no, a la discrepància: com ell mateix diu, Jaume Munar no cerca consensos. No, la poesia no és tan sols, ni de lluny, una simple expressió de sentiments. La poesia també pensa, però perquè pensi, és necessari que la poesia (i els poetes) també es pensin.

A més d’ El Futur, Jaume Munar és autor de dos llibres de poesia: La pietat del pensar (Edicions Capaltard, 2005) i Wunderwaffe (Cafè Central - Jardins de Samarcanda, 2016). És empresari i els seus articles com a col·laborador habitual al Diario de Mallorca (i les seves intervencions com a tertulià a IB3 Ràdio) demostren que l’economia i la política no estan barallades amb el sentit de l’humor, i ajuden els seus lectors i oïdors a instruir-se sobre qüestions aparentment àrides, també a posar en solfa la grandiloqüència de molts discursos que es poden escoltar en el debat públic. Sense demanar-los cap compromís previ de consens.

-A El Futur. Poesia de la inexperiència, contraposes la poesia de les emocions amb la del coneixement, però algú et pot rebatre que no són opcions necessàriament excloents.

-A veure, el llibre és un pamflet, i com a tal, està ple de reduccionismes. Hi falten, deliberadament, els grisos, el matís. Però la qüestió que vull plantejar-hi és la necessitat que l’artista, el poeta, transcendeixi la particularitat per accedir a la universalitat. El poema pot sorgir d’una experiència molt concreta, d’una anècdota si vols, però a partir d’aquí ha de ser capaç d’anar més enllà d’aquesta anècdota. De fet, el meu segon llibre Wunderwaffe, no pot sorgir d’un fet més concret: els problemes d’un individu amb la burocràcia espanyola a un consolat estranger. Però a partir d’aquí, intent dur aquest fet cap a un àmbit més general, més abstracte.

-Reclames també la consideració de la poesia com un fet polític.

-Crec que la poesia és un camí més d’indagació de la realitat, com ho són la ciència i la filosofia. Són mètodes de coneixement, no només d’autoconeixement. Pel que fa a la poesia, estic d’acord en allò que deia Pasolini: que, en realitat, tot és polític. Malgrat que amb això tornam a caure fàcilment en un reduccionisme: quan parlam de política, no es tracta de la política que fan els partits, sinó de la política en un sentit més extens, la política com a forma d’organització dels ciutadans i de les societats. I des d’aquesta perspectiva, la poesia també és un fet polític, evidentment.

-El poeta, doncs, no es pot aïllar del món, o de la societat que l’envolta. Tanmateix, al llibre celebres la figura de l’eremita, l’actitud de qui es retira.

-Al llibre parl de la necessitat que té la poesia de l’estranyament, també de l’estranyament polític, és a dir, l’allunyament de la polis, del grup. A mi m’agrada dir que el poeta és el foraviler del món. Això, per als que hem tingut un cert contacte encara amb foravila, no té cap secret. El foraviler, quan és a foravila, veu des d’allà el poble o la ciutat: ell és en un altre lloc, en el medi rural que s’oposa al medi urbà, però no se’n desvincula: continua mirant el poble, però se’l mira des de fora, des d’un altre punt de vista. Crec que el poeta ha de tenir la mirada del foraviler. Pel que fa a l’eremita, pens com Miquel Perelló, poeta de Búger i bon amic meu: ell diu que la funció de l’eremita no és tan sols retirar-se, sinó després tornar, i tornar per fustigar els que no han seguit el seu exemple.

-Un altre estranyament que planteges és el de la paraula, el del llenguatge mateix.

-La llengua per a mi ha de ser l’instrument de la poesia, no la seva finalitat. I clar que és necessari que el poeta tingui un bon domini de la llengua i del llenguatge, però no per fer-ne exhibició, sinó per arribar a una altra cosa. Està molt bé produir el gaudi en el lector, però la funció de la poesia és dislocar el llenguatge, treure’l dels seus motlles, perquè es produeixi la pregunta, que crec que és la forma d’expressió de la poesia. En realitat és cert que tota la poesia es pot reduir a un problema de llenguatge: el drama, per dir-ho així, és que el poeta es veu obligat a confinar-se dins els límits del llenguatge, dins els seus significats. No pots evitar la connotació, i això dificulta que es puguin formular les preguntes. De vegades, quan insisteixo en aquesta qüestió de la pregunta, se m’ha retret que la meva escriptura no és gens interrogativa, sinó molt contundent. Jo solc respondre que la meva escriptura s’assembla a la feina de treure gas a través del fracking, m’agrada pensar que faig fracking de la llengua [gesticula com si tingués un compressor a les mans].

-El que dius dels signficats que duen adherits les paraules recorda el que deia Brodsky, que el llenguatge de la poesia es caracteritza per l’absència de clixés.

-O amb el jazz. El jazz és a la música el que la poesia és a la llengua. El jazz va al límit de l’harmonia, del to, del ritme, del llenguatge musical, i de vegades sembla que es formi un garbuix d’on no en podrà sortir res, però acaba sortint. És el que fa la poesia amb la paraula.

-Impugnes també el jo romàntic, denuncies el que anomenes egorrea.

-[Riu] És una paraula que veig que ha fet una certa fortuna. Continuam fent poesia com si el jo no estigués en crisi. Hi està, i no perquè ho hàgim decidit nosaltres: està en crisi una idea de la identitat com un fet que ja hi és des del començament de l’existència de l’individu, i que aquesta existència no fa més que confirmar, d’ençà que neix fins que mor. És la idea del platonisme, i també la del cristianisme. L’existencialisme capgira aquesta visió i diu que és l’existència la que forma la identitat de l’individu. Però ara, al llarg d’una vida, vivim múltiples existències que ens donen múltiples identitats. Abans les identitats eren monolítiques: eres el notari o el fuster... O ja no diguem si eres una dona separada; això et definia per sempre més. Però ara ja no és així, podem ser moltes coses al llarg d’una vida, i crec que aquest canvi no queda ben reflectit en la poesia. Persisteix aquesta idea d’un jo únic que fa veure que es despulla davant del lector, i això em sembla una ficció, una farsa. Sí que hi ha poetes que van per una altra banda, com Bartomeu Fiol (que parla de la redempció col·lectiva) i com Miquel Bauçà (que parla de la redempció individual, en la qual crec més). Però són com bolets, raras avis dins el panorama general.

-O com Pessoa, un dels poetes que assenyales com a referent.

-És que ho és: ell es fa càrrec de la crisi del jo en desdoblar-se en els seus heterònims. I posa el dit a la nafra en dir que el poeta és un fingidor.

-Comences El futur citant Rilke i acabes amb Celan.

-Sí, però només perquè són autors que m’agraden molt, autors que torn a llegir una vegada i una altra. No vull donar a entendre cap filiació germanòfila, ni res per l’estil. M’han arribat a dir fins i tot si citar Heidegger i Celan en un mateix text no podia ser una manera de blanquejar el nazisme, cosa que és totalment fora de lloc. El que crec és que, en poesia, és important que un text aguanti una segona lectura, i moltes coses. I això ho trob en l’obra d’aquests autors, però també en la de Fiol i en la d’Eliot.

-Ets crític també amb els premis literaris. Et diran que això és perquè t’hi has presentat i no els has guanyat.

-Mira, això m’agradaria que ho apuntis per deixar-ne constància. M’he presentat una vegada mai a un premi, el Carles Riba, l’any 2014. No vaig guanyar, però no passa res, per això ni em sap gens de greu dir-ho. Vaig fer aquest intent i prou. Si els critic, no és per cap ressentiment meu. En un altre temps els premis servien per publicar, però avui, amb internet i la diversitat editorial que hi ha, això ha perdut el sentit. Ara els premis haurien de servir per prestigiar una obra o un autor, però en realitat serveixen per distribuir fons públics i per repartir poder. Beneficien més que res els que en participen, és a dir, els autors, els jurats, les editorials i les institucions. Però les institucions haurien de fer una altra cosa que no fos gastar un pressupost, i és aconseguir lectors, formar lectors. És molt més important això que repartir diners i un suposat poder literari o vinculat amb la literatura. Aquest model el trob desfasat.

-Un model de consens.

-El consens com a concepte és una merda. És allò de tenir-ho tot compostet i a lloc, una manera de no retrocedir, però sobretot de no avançar. És també l’efecte bombolla de les xarxes socials: tot el que et proposen sempre es basa en preferències teves del passat, en les coses segures i previsibles. Això passa també amb els polítics, que només escolten els que els donen la raó. A mi m’agrada molt, en canvi, tenir espais de diàleg amb aquells que no pensen com jo. M’agrada la discrepància, perquè no et permet acomodar-te en les teves certeses, sinó que et fa revisar-les i avançar. A Mallorca ho som molt, del consens, sempre ho volem tenir bé amb tothom. Jo crec en una altra manera de ser mallorquí, basada en el fet de dir el que penses. No passa res de dolent per fer-ho, sobretot si també intercanvies parers amb qui no pensa com tu.