PalmaRiu, bèstia s’anuncia com “el seu cúmul de passions”. Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984) ha condensat en 39 poemes, la majoria tan breus com intensos, la torrencial manera que té de treballar la literatura. I és que, segons confessa, per al llibre que acaba d’editar Lleonard Muntaner, en tenia fins a 333, de poemes escrits entre 2005 i 2020. Entretant, ha publicat quinze títols més de poesia, quatre de narrativa i ha traduït nou obres de tant de pes com Fulles d’herba de Whitman i El preludi de Wordsworth. “Ja ho sé, som una bèstia”, comenta. I sembla que riu.
Com hem d’entendre aquest Riu, bèstia? Feis referència a un riu o parlau de riure? És un vocatiu o són dues paraules independents, com una seqüència?
— Tots els significats hi són. Al principi, el títol havia de ser ‘Riu bèstia’, volia que el riu tingués una identitat animal. Però la coma el feia més polisèmic. I podria ser una provocació, una manera de reaccionar a través de l’eufòria. Jo som un (in)continent eufòric [en referència al seu primer llibre, Els (in)continents eufòrics, fet amb Pere Perelló i Nomdedéu i Emili Sánchez-Rubio, de 2007]. No he canviat.
El llibre es pot veure també com un poema riu, que es va fent per acumulació de fragments?
— N’és la idea. El veig com un gran poema fragmentat. S’ha anat fent durant quinze anys, com un riu, el riu de la vida. En tot cas, Riu, bèstia és un llibre de biopoemes polítics. Parlen de coses que són fonamentals en la vida: la natura, l’aigua, l’administració de la brossa, la relació amb els animals i com ens els menjam –en un poema vegà– o del dret a decidir –‘La llei de resistència’ està escrit just després de l’1 d’octubre. L’element clau és la vida, per això són biopoemes, i són polítics perquè són posicionaments.
I la bèstia, qui és?
— N’hi ha moltes, de bèsties. Una d’elles som jo. Aquest Riu, bèstia també és una invocació a mi mateix, per dir-me que no em prengui les coses tan a la valenta. Que sí, que hi ha coses importants per mi en la vida, però que els altres no ho considerin així no em pot llevar la son, no puc ni vull imposar una manera de pensar. La poesia és una forma de llibertat, és la meva manera de veure el món, sense que això hagi de condicionar la resta. Allò que és salvatge per mi, ha de ser salvatge. I la bèstia ha de riure per no perdre la seva llibertat salvatge.
El llibre comença amb un poema de dos versos: “No són poemes, / són solucions”. A més d’anticipar el que vindrà a les pàgines següents, és una manera de veure, de definir la poesia?
— Per mi la poesia és una solució, una manera de viure, d’entendre el món. No puc separar la poesia de la vida. Som al món en tant que som poesia. Si visc és perquè escric. La nostra generació vivíem exaltats amb la idea que tot és poesia, i jo ho crec fervorosament. La poesia ho és tot, i tot pot ser poesia.
Al pròleg del vostre Era (LaBreu, 2018), Eduard Sanahuja va escriure que sou dels pocs poetes que saben fer “de l’excés una virtut”. A Riu, bèstia hi ha excessos, però sembla que hi heu fet un esforç de contenció respecte dels llibres anteriors. És així?
— L’esforç de contenció és absolutament cercat. No hem d’oblidar que un riu existeix perquè hi ha uns canals de contenció que en marquen el camí. És un viatge cap a la maduresa. Ara pens en la frase d’un anunci antic de Pirelli que sempre m’ha quedat: “La potència sense control no serveix de res”. És cert. Perquè puguis amollar tot el teu poencial, necessites tècnica, i s’aprèn. He volgut que els poemes fossin sintètics i expressius, que desenvolupin temes no tractats per mi, imatges d’impacte, canvis de ritme i finals contundents, com un combat de boxa.
Molta intensitat, i breu, per a un llibre de 39 poemes.
— He de confessar que el llibre se’m va descontrolar molt. Tenia 333 poemes. Parlant de riu, hauria estat torrencial. Era massa bèstia, i no em funcionava. Així que em vaig demanar quins són els poemes pels quals jo donaria un braç. Són aquests 39. I és com si vinguessin acompanyats dels quasi 300 que no hi són, però que d’alguna manera sí que hi són en els publicats.