Jaume Ripoll: “La competència és tan brutal que no et permet gaudir de l’èxit”

PalmaJaume Ripoll (Palma, 1977) parla de pressa i amb entusiasme. El cofundador i director editorial de Filmin també és el responsable de l’Atlàntida Film Fest, una cita ineludible que, malgrat que té l’epicentre en el cinema, s’acompanya de concerts i conferències. Això sí, l’èxit no li impedeix tenir els peus a terra. Un dia abans d’aquesta entrevista, “netejava cadires amb Fairy” perquè el públic del festival ho trobàs tot a punt.

És un miracle tirar endavant un festival com l’Atlàntida?

És un miracle l’esforç de tanta gent. Un dels nostres actius és l’entusiasme inesgotable. Dedicam moltes hores a un projecte gratuït a Palma en ple estiu. S’estableix certa complicitat amb el públic, que fa sentir que ens pertany a tots. Si l’Atlàntida continua aquí cinc anys després, és perquè el sentiment és col·lectiu i perquè creim que part de la ciutadania ho celebra. L’Atlàntida té sentit si parla d’Europa, és gratuït i és presencial a Mallorca.

Què és el més complicat?

No és fàcil a escala empresarial. Ni tan sols venem merchandising. Les projeccions no són en cinemes, sinó en espais que no estan habilitats. A més, és un festival multidisciplinari, amb conferències abans de les pel·lícules i concerts. Enguany, amb el coronavirus, és més ambiciós que mai, perquè no té sentit recular en la proposta, sinó refermar-la.

Quines sensacions teniu de la resposta de la gent aquesta edició?

Molt bones. Hi havia tres pors: si es podria fer el festival, si la gent hi vindria i com reaccionaria. El festival s’ha pogut fer i la gent ha vingut i està còmoda a les projeccions, fa preguntes i participa en els esdeveniments més enllà de la pel·lícula. Per descomptat, s’han pres totes les mesures sanitàries.

És important que hi hagi vocació d’obrir-se a tothom?

Un festival ha de funcionar. Per això venen Pablo Simón, Ana Pastor i Stephen Frears. No hem de fer un públic d’elits. Ens hem d’adreçar a un públic jove, que no només estigui a les plataformes nord-americanes internacionals. Però el caràcter multidisciplinari s’ha estructurat de tal manera que la gent pugui sentir-se atreta pel continugt audiovisual. Al final, Filmin va de descobrir i no de trobar. I molta gent ha acceptat aquest joc.

El model de plataformes s’ha consolidat. Quines seran les passes següents?

Hi haurà dos camins: fusió i especialització. No te sentit fer una inversió de milers de milions d’euros en continguts si no tens centenars de milions de subscriptors. D’altra banda, necessites enfocar-te a un segment molt clar de mercat i que sigui suficientment global per donar viabilitat a la proposta. Hi ha qüestions pendents: què succeirà amb els festivals i amb les sales de cinema? Quin serà el paper de les fusions dels estudis? El ball prosseguirà un parell d’anys. Celebram 10 anys de festival online i 13 de Filmin com una fita. El nivell de competència és tan brutal que t’exigeix el millor de tu mateix i no equivocar-te, perquè els errors aquí penalitzen molt més.

Heu introduït Filmin Times, que relaciona la història amb el cinema, i també els clàssics. Innovar constantment és una de les claus per sobreviure?

La clau és no parar quiet. Només en el moviment constant com a plataforma ens podem diferenciar dels altres. Això és un ball entre dinosaures i camaleons, i nosaltres som camaleons i hem de ser àgils. Des de l’agilitat podem tenir la raó de ser. Els nostres companys de viatge ens exigeixen molt, perquè tenen més recursos. Enguany hem fet Filmin Times, que és un projecte al qual hem dedicat 18 mesos de feina. També cal consolidar els projectes, que no siguin un llançament, un titular i un oblit. No hem de crear l’estètica suflé, sinó desenvolupar un edifici d’estructres sòlides.

Durant la pandèmia han augmentat més els visionats que els nous subscriptors. Què us fa pensar això?

Hi ha coses positives del que ha passat durant el març, l’abril i el maig. Per un costat, tot allò que vàrem créixer s’ha mantingut. Tenim més subscriptors i no n’hem perdut. Després, sèries com Colapso ens han portat més gent que no el col·lapse real. D’altra banda, la caiguda de visionats va ser abrupta amb el desconfinament. Però, tot i així, amb aquest cert retorn a la normalitat, han tornat a pujar. Si avui encara som vius és perquè hem entès quines són les necessitats dels nostres subscriptors. Això no vol dir que sempre encertem, però més o menys entenem el que volen. També ens hem beneficiat de la manca de risc dels altres.

La pandèmia també afectarà l’arribada de continguts nous...

Sí, clar. Gairebé des de finals de febrer fins a finals de juliol no s’ha estrenat una pel·lícula. Això vol dir que estarem mesos sense estrenes cinematogràfiques. No s’ha notat fins ara, però es començarà a veure a partir del setembre. A l’octubre i el novembre, tothom necessitarà tenir continguts a internet. Tots vivim de les novetats i, malauradament, el que gran part de l’audiència entén per novetat és allò que acaba de sortir del forn, no allò que no ha vist. Això pot generar un problema.

Teniu uns subscriptors molt exigents i crítics. Com duis això?

Celebr que la gent senti que ser de Filmin sigui una cosa que està bé. No és dolent que un pugui sentir-se interpel·lat. Depenem de la complicitat dels subscriptors, amb els quals s’estableix un vincle emocional que té un nivell d’exigència. La tasca de l’equip és donar resposta individualitzada, ben elaborada i argumentada, no menysprear el subscriptor. No hem de donar explicacions, però està bé donar-ne.

Vàreu heretar un videoclub. Què enyorau d’aquells temps?

Som una persona molt nostàlgica, i la nostàlgia és una droga legal. Cal intentar no caure en l’addicció, però. Enyor la conversa, el diàleg amb els clients. També trob a faltar la seguretat, saber com fer les coses. Hi havia un camí per promocionar i distribuir les pel·lícules. Tot era molt més senzill i t’exigia menys. Ara el món va molt ràpid. Consideram que l’Atlàntida és un projecte consolidat, encara que només fa cinc anys que es fa a Mallorca i cada any hem de començar de zero.

Quan començàreu, una plataforma així semblava de bojos. Com gaudiu ara de l’èxit?

La competència és tran brutal que no et permet gaudir de l’èxit. La meva obligació com a director editorial és esbrinar quin serà el següent Colapso, no quedar-me pensant que bé ha funcionat. No hi ha un moment que pugui aturar i gaudir, perquè fenòmens com Txernòbil o Colapso duren quatre setmanes.