Tosti, Camarena i carnassa embafant

El capitalisme imperant converteix en producte comercial tot allò que s’intueix que doni una alta rendibilitat a curt termini. I això arriba a tots els àmbits del nostre entorn. Ja fa temps que els divos i les dives de l’òpera són avui objecte de la mercadotècnia sensorial en un món, el de la fonografia, clarament a la baixa. Però això no és obstacle perquè la profilaxi de suports diversos segueixi traient partit d’algunes de les grans veus del moment. Una llàstima, perquè això implica cremar cartutxos abans d’hora a còpia d'utilitzar i llençar.

Això no impedeix que aquestes grans veus continuïn tenint la qualitat de què fan gala. I no hi ha dubte que el tenor mexicà Javier Camarena, una de les veus llatines més brillants de les últimes dècades, i que és venerat (amb raó) a Barcelona, és un d’aquests grans noms.

Per això mateix va ser una llàstima que el recital que va oferir dimecres al Palau de la Música fos tan sols una excusa per presentar i vendre el seu darrer disc, centrat en la figura de Francesco Paolo Tosti (1846-1916). Moltes de les composicions d’aquest músic han servit com a bisos de molts recitals i concerts dels més destacats tenors, des de Caruso fins a Kaufmann, passant per Carreras, Domingo, Aragall i Pavarotti. I això pot estar molt bé. Fins i tot dedicant-li un disc. Ara bé, un recital ja és tota una altra cosa. Perquè hom demana una mica més de varietat i Tosti és, definitivament, un músic de segona, que acaba embafant fins a la diabetis per les altes dosis de sucre de les seves cançonetes.

Camarena té tot el dret del món a cantar Tosti, a gravar-lo i a difondre’l. Però a hores d'ara hom esperava blocs musicals més diferenciats. D’òpera o del que fos, però evitant la monocromia d’unes peces bastides sobre fórmules idèntiques i que acaben per avorrir fins i tot les pedres.

Poc més de mig Palau per a tot un divo de la lírica, molt ben acompanyat per Ángel Rodríguez i amb ovacions puntuals davant del buit efectisme de les composicions triades, tot i que l’estat vocal de Camarena és més que òptim, amb una veu que ha guanyat en robustesa. Però això és com si anéssim a un camp de futbol a veure jugar Messi i que l’argentí ens obsequiés tan sols amb gols de penal. Carnassa pura.