Javier Marías a la japonesa a la Berlinale

BerlínEl protagonista de Mientras ellas duermen, de Javier Marías, no vol banyar-se al mar amb lents de contacte. Un dia, però, descobreix que si es tapa els ulls amb un barret de palla pot observar el seu voltant com si les portés posades. El cineasta hongkonguès Wayne Wang ha convertit aquest detall, el de la mirada, en el motiu principal de While the women are sleeping, l’adaptació que ha fet del conte de Marías i que ahir es va presentar fora de concurs a la Berlinale.

En un hotel a la vora del mar, un jove escriptor s’obsessiona amb la relació entre una noia i un home més gran que ella. L’espionatge esdevé l’activitat principal del protagonista, que aviat descobreix que l’home a qui observa en secret es dedica a gravar la seva acompanyant quan ella dorm. While the women are sleeping tracta de mirar i ser mirat. Wang ha sabut capturar perfectament aquesta idea i l’ha posat al servei d’un retrat pervers i oníric entorn del fetitxisme i el voyeurisme.

Kitano volia menys diàleg

Com un relat de Marías ha acabat convertint-se en una pel·lícula japonesa va ser un dels temes d’interès a la roda de premsa d’ahir. “La meva assistent em va passar el relat de Marías -va respondre Wang-, i el conte em va agradar molt, perquè mai havia pensat en la idea d’algú mirant una dona que dorm”. La incorporació de l’actor Takeshi Kitano al projecte va fer que la producció fos japonesa.

A While the women are sleeping, Kitano interpreta l’home misteriós que cada dia, durant gairebé una dècada, ha estat gravant una joveneta dormint. Cineasta reconegut i actor de rostre impertèrrit, Kitano ha transformat amb la seva presència a la pel·lícula el relat de Marías. “El conte té molt diàleg i és molt filosòfic, però Kitano em va demanar que no parlés gaire, així que vaig haver de transmetre aquesta filosofia d’una altra manera”, va comentar Wayne Wang.

La passió d’Emily Dickinson

“Quan algú és tan genial i no té prou reconeixement, m’enfado”, va dir ahir el director Terence Davies. Es referia a Emily Dickinson, l’escriptora en què es basa A quiet passion i que va morir deixant en un racó de casa seva una obra literària aleshores desconeguda. La pel·lícula de Davies no és tant una biografia de Dickinson com la filmació de la seva essència poètica.

Per moments, els actors (amb Cynthia Nixon interpretant brillantment Dickinson) reciten els diàlegs com si fossin al damunt d’un escenari teatral. Una veu en off declama alguns dels poemes de l’autora nord-americana. La força oral de la pel·lícula té tota la raó de ser: A quiet passion és un film parlat i sobre la paraula. També és el retrat del trajecte vital, apassionat i amarg de la seva protagonista.

A quiet passion i While the women are sleeping van ser presentades fora de concurs. Són dues propostes interessants, que contrasten amb l’apatia d’una secció oficial en què ahir va decebre André Téchiné. A Quand on a 17 ans, el veterà director francès filma la relació entre dos adolescents que comparteixen institut i sentiments: sota l’odi que es professen s’amaga una atracció evident. Amb guió de Céline Sciamma (que va començar a destacar amb Tomboy, el retrat d’una nena de deu anys que vol ser un nen), la pel·lícula aborda amb maniqueisme i poca traça el despertar sexual dels dos joves immersos en un seguit de situacions forçades. Quand on a 17 ans és un film sense misteri, la crònica d’un desig feta sense passió.