Marías: "Per més ofici que tingui, em moc en la mateixa inseguretat de sempre"

Barcelona p { margin-bottom: 0.21cm; } Javier Marías (Madrid, 1951) porta quaranta anys publicant novel·les, i té molts més lectors del que mai va imaginar. Però assegura que l'experiència no li dóna “cap seguretat” i segueix “amb els mateixos dubtes i els mateixos temors” que sentia al principi. “Per més ofici que tingui em segueixo movent en la mateixa inseguretat de sempre, i a aquestes altures sé que això no canviarà; és una mica ingrat”, confessa Marías en l'entrevista que concedeix a EFE per avançar claus de la seva novel·la Los enamoramientos, que arribarà a les llibreries el 6 d'abril. Aquest any, Alfaguara, la seva casa editorial des de fa temps, reedita la primera novel·la de l'escriptor, Los dominios del lobo, que va publicar amb tan sols 19 anys. “És molt aviat [per publicar]; i ara encara ho sembla més, perquè la gent s'infantilitza durant molt més temps. Però en la meva generació a aquestes edats ja teníem certa pressa per incorporar-nos al món”.

p { margin-bottom: 0.21cm; } La seva nova obra és, entre d'altres coses, una reflexió sobre l'enamorament, “l'estat en què es poden fer les millors coses i les pitjors”, diu l'autor. És la seva tretzena obra, si comptem que Tu rostro mañana són tres obres independents –per Marías, cadascun d'aquests tres llibres va ser “com una novel·la nova”. “Això significa que he publicat una novel·la cada tres anys; no és gaire”, declara. “M'ho he pres amb una certa calma, potser perquè mai no m'he sentit un professional en aquest ofici”, diu Marías, sens dubte un dels grans escriptors en llengua espanyola de les últimes dècades. Malgrat aquestes vacil·lacions que reapareixen en cada novel·la, Marías és conscient que ha tingut molta sort amb els seus lectors, “i això és molt gratificant”.

p { margin-bottom: 0.21cm; } Dedicar-se a escriure li permet “no deure gairebé res a ningú” i “no haver de saludar” a qui no té ganes de saludar. “Amb els polítics, per exemple, sempre m'he negat a tenir-hi tracte. Si alguna vegada m'ha trucat algun ministre de Cultura per xerrar una mica, sempre dic que no, que ja ens veurem quan deixin de ser ministres”. Marías assegura que així se sent lliure per dir el que vol en els seus articles setmanals. “Els polítics no et truquen perquè els interessi el que penses, sinó simplement perquè saben que després se't farà més difícil ficar-te amb la seva gestió”, conclou.