Jean Dubuffet, molt més que el pare de l'art brut

BilbaoJean Dubuffet (1901-1985) va ser un artista tardà. Va endinsar-se en el món de l’art el 1942 després de diversos intents frustrats perquè l'ensenyament acadèmic l'avorria i havia decidit dedicar-se al negoci familiar de la producció i la venda de vins. Es va fer artista colpit per l’ocupació alemanya de França i esperonat pel descobriment de l’art dels pacients dels psiquiàtrics, i al llarg de la seva trajectòria va anar molt més enllà de l’etiqueta d’inventor de l’art brut per la qual és conegut. Així es pot comprovar a l’exposició Jean Dubuffet: fervent celebració, que es pot visitar al Guggenheim de Bilbao fins al 21 d’agost. “Dubuffet tenia un caràcter rebel i inconformista que el va portar a qüestionar-se contínuament a ell mateix, però sobretot a les categories i les convencions del gust, la tradició i la raó amb què regim el nostre món”, afirma Marta Blavia, assistent comissarial del Guggenheim de Bilbao. L'exposició està comissariada per David Max Horowitz, assistent comissarial del Guggenheim de Nova York.

Al començament de la seva trajectòria, Dubuffet va seguir les passes d’artistes que havien trencat amb l’art tradicional, com Pablo Picasso i Paul Klee, però els resultats li semblaven "massa refinats", diu Blavia, i no va trobar el desllorigador de les seves inquietuds fins que va descobrir les creacions dels pacients ingressats en psiquiàtrics durant un viatge a Suïssa amb altres artistes el 1945. “Això va ser una revolució”, explica Blavia, gràcies a la qual Dubuffet va comprendre dues coses fonamentals: “Que es pot crear art a partir de fonts d’inspiració fora del convencional i que es poden fer servir materials ordinaris i materials comuns per fer art i també per crear poesia i generar espiritualitat al voltant”. Es pot veure en els retrats femenins fets amb gargots o iracunds, com Miss Choléra, i en els masculins, com la sàtira del nazisme Voluntat de poder, desproporcionats i amb trossos de corda i sorra enganxats per fer el pèl. Tot ells estan pintats amb els dits, espàtules o el mànec del pinzell damunt un empastament molt gruixut en lloc de pintura a l’oli tradicional.

Art degenerat, art espiritual

“Quan va presentar les obres per primera vegada, els crítics francesos les van qualificar de lletges, grotesques i fins i tot degenerades, però Dubuffet va romandre impassible perquè a la fi havia aconseguit proclamar la seva independència artística, i sobretot perquè havia establert els pilars fonamentals de la seva filosofia artística, que l’art no és per a l’ull, és per a la ment; és a dir, l’art no ens ha d’agradar sinó que ens ha de fer pensar, i que el material és la millor eina per fer pensar l’espectador i assolir l’espiritualitat”, explica Blavia. Precisament el seu objectiu era que el públic s’adonés que de la mateixa manera que es pot fer art amb qualsevol material, qualsevol convenció pot ser transformada. “Va desenvolupar un llenguatge tremendament ric i fructífer”, diu Blavia. Quan Dubuffet va esgotar aquest primer període de retrats es va endinsar en el paisatge, com a El turó de les visions, on una altra vegada va anar més enllà de la tradició i va pintar un paisatge mental. Segons Blavia, “són miralls que pretenen reflectir el mateix moviment d’idees, memòries, sentiments, emocions i pensaments que es construeixen i es desconstrueixen en la nostra ment”.

La mostra inclou unes trenta obres, entre pintures, escultures i sèries de gravats, la gran majoria de les quals provenen del Museu Solomon R. Guggenheim de Nova York, i tres més venen del Museu Peggy Guggenheim de Venècia. El recorregut està organitzat cronològicament i al mateix temps està dividit en tres seccions que reflecteixen com Dubuffet es reinventava quan esgotava les innovacions que havia fet. Després dels retrats, els paisatges i les pioneres pintures d'assemblatge, fetes amb diferents fragments de tela pintats, a la tercera part es poden veure les obres tardanes més característiques, amb unes figures, tant pintades com escultòriques, compostes per petites cel·les amb ratlles de colors, una altra vegada entre la figuració i l'abstracció.

L'interès del Guggenheim de Nova York per l'art europeu

Jean Dubuffet: fervent celebració, que compta amb el patrocini de BBK, té un punt d’extraordinari perquè és poc habitual poder endinsar-se en la trajectòria d’un artista i entendre la seva evolució amb obres d’una sola col·lecció. En el cas de Dubuffet i el Guggenheim de Nova York, això és possible gràcies a l’estreta amistat de l’artista amb el tercer director de la institució, Thomas M. Messer. Li van comprar obres al llarg de vint anys i li van dedicar tres exposicions en vida de Dubuffet, una de les quals va ser una important retrospectiva. “Als anys 60 Thomas M. Messer va voler plantejar un canvi de paradigma en els fons de la col·lecció del museu de Nova York perquè estava molt centrada en l’art americà”, explica Blavia. “És cert que a l’origen de la col·lecció hi havia obres de Kandinski –continua–, però a partir d’aleshores la major part de les adquisicions eren d’artistes americans, entre els quals hi havia els expressionistes abstractes, i Messer va creure que era important permetre el bon coneixement de l’expressionisme abstracte a través dels europeus de qui rebien influències”. Així, va comprar obres dels surrealistes i dels artistes europeus que van emigrar als Estats Units i també va ampliar la col·lecció amb l’art que s’estava fent en aquell moment a Europa. També va ser aleshores quan Dubuffet es va donar a conèixer als Estats Units gràcies al galerista Pierre Matisse. “Va tenir molt èxit, i molts col·leccionistes i moltes institucions, entre les quals hi havia el Museu Guggenheim de Nova York, li van comprar obres”, recorda Blavia.