Jean Marie del Moral: “Els estudis dels artistes són llocs sagrats”

PalmaJean Marie del Moral (Montoire, França, 1952), enamora. El fotògraf ha dedicat una bona part de la seva vida a captar imatges d’artistes treballant en els seus tallers. Aquesta setmana ha inaugurat una nova exposició a Es Baluard amb motiu de 14è aniversari del museu. Es tracta d’un diàleg entre el fons permanent del centre i les fotografies d’artistes i estudis de l’autor. Jean Marie del Moral i Catherine de Montalembert viuen des de fa cinc anys a ses Salines, a Mallorca.

Podem dir que Jean Marie del Moral és saliner?

La veritat és que ens sentim molt a gust a ses Salines, per l’amor que tenim a l’illa i perquè és un lloc extraordinari. És veritat que no sols és la qualitat de vida de Mallorca la que ens atreu, és també la qualitat d’una atmosfera, molt productiva per als artistes. La meva dona Catherine escriu i jo faig fotos. Vivim d’una manera molt positiva. Ses Salines és un poble tranquil on tens contacte amb tota la població. Potser és una cosa tel·lúrica però aquí sentim molt bona energia i tranquil·litat.

Establerts al sud de l’illa però amb una vida d’anar per amunt i per avall?

M’he passat la vida viatjant. D’ençà que estam a Mallorca, però, molt menys que abans. Vivia a París però era sols com una base, sempre m’he passat el temps en avions dedicat a un ofici que he vist canviar molt. No obstant això, sempre he dit que vaig néixer exiliat espanyol a França. De mare catalana i pare castellà. Amb Espanya i Catalunya sempre hi he tingut molta relació. La primera vegada que vaig trepitjar el poble de la meva mare a Lleida tenia set anys i em va impressionar molt. Quan va morir Franco, els meus pares es varen instal·lar al poble i jo hi anava molt.

Com va ser que topàreu amb Mallorca?

Amb Mallorca hi ha una relació sentimental molt forta, perquè mai oblidaré la primera vegada que vaig entrar en un estudi. Va ser en el taller de Joan Miró a Palma l’any 1978.

Us varen impactar molt, Miró i el taller Sert de Palma?

Molt. Quan entres a l’estudi Sert de Miró hi reps una llum i una pau extraordinàries, això és el privilegi de la gran arquitectura que no es veu però es pot viure al moment. La primera vegada que hi vaig ser tenia 26 anys, i Miró era un dels pintors més importants del moment. Aleshores ja m’interessava molt la pintura, però va ser per aquell primer contacte que vaig decidir que em volia dedicar a allò, a fotografiar artistes en els seus tallers. Enguany fa 40 anys que m’hi dedic.

Com són aquests espais dels creadors?

Són com un laboratori mental. Són els llocs de totes les metamorfosis, és on neix l’obra. Quan entres en un estudi sents que és un lloc sagrat. Sempre es produeix una emoció enorme. Pots estar en un taller que és un caos, en un altre que està molt ordenat o en un altre que ni notes que és un estudi, però és des d’on surten obres. Són com una cadena mental i poètica en un lloc determinat on es creen coses.

Entrau en el lloc de solitud de l’artista?

Sense dubte, els artistes passen moltes hores sols en els seus tallers. I és curiós com de diferents poden ser uns i altres. Per exemple, hi ha molta diferència entre els que escolten música i els que treballen en silenci. Quan vaig conèixer Miquel Barceló a París, l’any 1985, treballava en un edifici enorme en obres de la ciutat. Després de presentar-nos, es va posar a pintar amb música de Jimi Hendrix a volum màxim, em va sorprendre molt. Joan Miró, en canvi, llegia poesia abans d’entrar al taller i treballava en silenci. Són dos mons diferents, però és part del que pots tenir davant els ulls i com ho transmets a través de la fotografia.

Amb Miquel Barceló hi heu mantingut una relació intensa?

Sí, amb Miquel Barceló vaig fer el primer viatge a Àfrica i també he estat moltes vegades als seus estudis de París, Palerm, Farrutx i Vilafranca. Barceló és un gran observador i té una cosa extraordinària, i és que pot ser a qualsevol lloc del món que sempre és ell, té una capacitat d’adaptació total. Les arrels de Barceló, però, són a Mallorca, si vas a les coves d’Artà hi veus l’univers de Barceló. L’artista explica que quan era nin es passava més temps sota l’aigua que damunt la terra, això és el sents quan veus un quadre del pintor. Però com tots els grans artistes ho transporta i ho sap fer universal. Miró també era així.

Sentiu molta fascinació per Miró i per Barceló, però heu retratat tants artistes...

He tingut la gran oportunitat de conèixer artistes i pintors molt famosos, però sent la mateixa fascinació per aquells que són coneguts que pels més humils i que no coneix ningú. Per a mi no hi ha cap jerarquia. Per això, l’exposició d’Es Baluard Col·lecció permanent. Carte Blanche a Jean Marie del Moral. Processos 1978-2018 és un homenatge a l’amor a la pintura i un diàleg amb la col·lecció del museu.

I en l’exposició d’Es Baluard ho podeu plasmar?

La proposta que em va fer la directora Nekane Aramburu de seguida em va emocionar molt. Són molt pocs els museus que tenen una línia d’aquest tipus. La tasca de posar en relació el treball d’un fotògraf amb una col·lecció permanent potser no s’havia fet mai. De seguida vàrem veure clar que allò havia d’anar relacionat amb la col·lecció permanent del museu, però també hi posaríem més coses i més obra meva.