Per què una pel·lícula belga del 1975 és ara la millor de la història del cinema?

BarcelonaEl més semblant a un cànon global de la història del cinema és l’enquesta que la revista anglesa Sight and Sound realitza cada 10 anys des del 1952 entre crítics, cineastes, programadors i teòrics. Si en la primera edició va guanyar El lladre de bicicletes de De Sica, durant les cinc dècades següents es va imposar el Ciutadà Kane d’Orson Welles, fins que va ser destronat el 2012 per Vertigen, d’Alfred Hitchcock. La llista completa dels cent títols més votats radiografia la sensibilitat cinèfila de cada època, les tendències, fílies i fòbies de cada generació. Dijous es va fer pública l’última edició de la llista, en la qual han participat 1.639 experts d’arreu del món –gairebé el doble que els 846 del 2012– i, per primera vegada, una pel·lícula dirigida per una dona ha sigut la més votada: Jeanne Dielman, 23 Quai du Commerce, 1080 Bruxelles, un film de més de tres hores d’una profunda radicalitat que segueix durant tres dies les rutines domèstiques d’una mestressa de casa que de nit exerceix la prostitució. La directora, la belga Chantal Akerman, va rodar-la el 1975 amb només 25 anys. Jeanne Dielman ha superat Vertigen (2a), Ciutadà Kane (3a), Conte de Tòquio (4a) i In the mood for love (5a).

En la llista anterior de Sight and Sound, la del 2012, Jeanne Dielman va ocupar la 32a posició, i només hi havia un altre títol dirigit per una dona, Beau travail, de Claire Denis, en el número 78. Ara, Beau travail ocupa la 7a posició de la llista, Agnès Varda la 14a (Cléo de 5 a 7) i Maya Deren la 16a (Meshes of the afternoon, dirigida amb Alexander Hamnid). Aquest any s’esperava una representació femenina més gran, però el triomf de Jeanne Dielman ha sigut una sorpresa per al món del cinema i, en paraules d’Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya i un dels 1.639 experts consultats, també "un canvi total del cànon" i, per tant, "un nou paradigma" sobre el qual no es posiciona "ni a favor ni en contra", tot i que lamenta que l’entrada de les directores i altres minories en el cànon –en la llista d’aquest any hi ha també més presència de cineastes afrodescendents– hagi anat "en detriment de cineastes clàssics com Ernst Lubitsch o Howard Hawks". Sigui com sigui, a Riambau la llista l’ha fet reflexionar molt: "Que Jeanne Dielman desplaci Ciutadà Kane o Vertigen significa que el cinema ha deixat de ser el gran espectacle del segle XX i s’està atrinxerant en un gueto cultural o artístic".

Una pel·lícula feminista

La crítica i docent Violeta Kovacsics també ha participat en l’enquesta, però, a diferència de Riambau, ella sí que va incloure Jeanne Dielman en la seva tria. Amb tot, l’ha sorprès el seu triomf per la "contundència i radicalitat" del film. "Jeanne Dielman no és només una pel·lícula dirigida per una dona, sinó una pel·lícula feminista", diu Kovacsics, que afegeix: "I ara vivim en una quarta onada de feminisme que entronca amb aquella onada dels anys 70 en la qual sorgeix el film. En aquest sentit, és molt significatiu que el text de Sight and Sound sobre Jeanne Dielman l’escrigui Laura Mulvey, referent de les teories fílmiques feministes dels 70".

Tanmateix, a Chantal Akerman no li agradava ser descrita com una cineasta feminista. "Soc una dona i faig cinema", deia simplement. "Ella sentia que l’etiqueta l’encasellava, però el fet és que el seu cinema va ser molt important per al feminisme", indica Marta Selva, cofundadora de la Mostra de Films de Dones, que recorda l’emoció de veure la cua que feia la volta a l’edifici del cinema Aquitània quan va programar-hi Jeanne Dielman a finals dels 90. "La pel·lícula és emblemàtica de la representació de la mestressa de casa perquè va visibilitzar per primera vegada la feina domèstica, que sempre estava fora de la imatge –diu Selva–. Akerman agafa tot el que sempre es quedava en l’el·lipsi del relat i ho posa en el centre de la pel·lícula. En canvi, les trobades sexuals les deixa fora. Això té molt pes polític i ha fet que sigui un film icònic per a moltes generacions".

Sacsejada del cànon

El crític de l’ARA Manu Yáñez considera el triomf d’Akerman "una sacsejada" del cànon, però li costa no veure-ho com "el resultat d’una conjuntura molt específica que respon al desig de posar en valor el treball de les cineastes". Per a ell, Jeanne Dielman té un discurs feminista "clàssic i rotund que ha envellit més i pitjor" que altres films dirigits per dones de la llista de Sight and Sound com Cleo de 5 a 7, que considera "més viva i moderna". De fet, Yáñez prefereix altres obres d’Akerman "amb un discurs més obert" com News from home i No home movie, que reflexionen sobre la complexa relació d’Akerman amb la seva mare, que també s’explora de manera sublim al llibre d’Akerman Una família en Bruselas, publicat el 2021 per Tránsitos.

Irònicament, avui dia és més fàcil comprar aquest llibre que veure Jeanne Dielman, que a l’Estat no està disponible en format domèstic ni en plataformes, tot i que a Filmin estan treballant per poder oferir-la aviat. Kovacsics sovint ha hagut de compartir la seva còpia amb els alumnes perquè la puguin veure. I, tanmateix, defensa que no és una pel·lícula marginal. "Potser no l’ha vist tothom, però en el món acadèmic està molt present, és un referent a l’altura de molts clàssics –diu la crítica–. En el moment en què el final d’una sèrie tan mainstream com Mrs America era un homenatge a Jeanne Dielman és que potser no és una pel·lícula tan rara". Kovacsics només lamenta que Akerman no hagi pogut veure l’èxit de la pel·lícula a Sight and Sound, ja que es va suïcidar el 2015 als 65 anys. "Però almenys, després de morta, ha sigut canonitzada", celebra.