Les imatges gegants i addictives de Jeff Wall omplen La Virreina

BarcelonaDavant els enormes quadres del fotògraf Jeff Wall (Vancouver, 1946), una de les superestrelles més cotitzades de la fotografia contemporània, el visitant té la sensació que s’hi podria quedar mitja vida. Les seves imatges, que tenen la composició d’una pintura però l'estil llampant d’un fotograma de cinema, capturen un moment precís i alhora suggereixen tot d’universos possibles. El recorregut que es pot veure des d’aquest divendres i fins al 13 d’octubre a La Virreina Centre de la Imatge és una passejada essencial per l'obra de Wall: 35 quadres fotogràfics de gran format (d'aquí que en diguin tableaux) que fan quedar gairebé petita la planta noble del palau de la Rambla, que té entrada gratuïta.

El mateix artista ha presentat l’exposició titulada Contes possibles. Les seves obres, en efecte, fan la sensació de ser l’inici perfecte d’una bona història. "També es podria dir Contes no escrits, perquè es tracta d’una obra literària, el que passa és que no l’he escrita", explicava l’artista davant d’una fotografia d’aire kitsch d’un jove que es mira en un mirall, però de qui no veiem el reflex. A les seves mans, un moment anodí com la neteja dels vidres del pavelló Mies van der Rohe es converteix en tot un esdeveniment. "Tenia el tema, però calia trobar el moment. Eren les set del matí i vaig tenir uns set minuts per fer la fotografia", recordava. La il·luminació del sol havia de quedar en paral·lel a la línia del marbre.  

Un enigma inexplicable

L’exposició no està ordenada ni cronològicament (les obres abracen tota la seva trajectòria, des dels anys 80 fins a l’actualitat) ni temàticament (perquè les concep com a mons aïllats), però el comissari i expert en l’obra de Wall, Jean-François Chevrier, ha traçat uns lligams singulars entre les peces que l’espectador pot arribar a intuir, però tampoc no és imprescindible. Per exemple, en una sala el pes de la gravetat pot ser el tema que es repeteix en tres imatges: la d’un nen que cau d’una caseta de fusta, una noia trista que fa el pèndol amb un collaret i les esquerdes d’unes roques. També lliguen dues imatges en què es veuen els estralls de la crisi del 2008, amb un senyor que extreu gasolina d’un cotxe abandonat i uns altres que reaprofiten un motor. L’enigma, la masculinitat, l’al·legoria o la forma irregular dels objectes poden ser altres contes possibles per a aquests "pintures vivents de la vida moderna", diu.

Exposar 35 obres pot semblar poca cosa, però –a banda que les seves dimensions dificulten la logística i el cost de qualsevol mostra– resulta que Wall només ha produït 200 fotografies en 45 anys, és a dir, entre 4 i 5 imatges a l’any. De vegades necessita només uns minuts per fer una foto i d’altres vegades li requereixen sis mesos. És el cas de la reproducció minuciosa que va fer del pròleg d'Un home invisible de Ralph Ellison: l’habitació d’un immigrant negre del sud que viu en un soterrani de Nova York de principis del XX on col·loca tots els detalls de la novel·la, incloses 369 bombetes.  

Si bé la posada en escena és crucial en algunes imatges, en d’altres sí que s’acosta a un lloc com si fos un fotoperiodista, en fotos que solen exposar en blanc i negre. Wall assegura, per molta preparació que hi hagi, que el moment precís en què dispararà la imatge bona sempre és inesperat. "Tinc un punt d’inici, però la composició és com escriure un poema: anar fent un vers rere l’altre. La fotografia surt quan cristal·litza una composició, surt de l’observació", explica. "Com a artista, de jove volia reptar el judici del que pensa la gent sobre l’art, i ara això hi és però també m’agrada que senzillament en gaudeixin", sentencia, en un centre expositiu davant del qual passen 200.000 persones cada dia (300.000 el cap de setmana).