Joan Carreras: "No vull sacrificar la meva vida pendent d’un telèfon"

BarcelonaJoan Carreras (Barcelona, 1973) és un home de teatre. Amb una llarga trajectòria als escenaris catalans, l'actor estrena aquest dijous al Teatre Lliure el seu primer monòleg, Història d'un senglar (o alguna cosa de Ricard). L'espectacle, escrit i dirigit per Gabriel Calderón, parteix de Ricard III de Shakespeare per reflexionar sobre els mecanismes de poder, el desig i el ressentiment als escenaris.

Per què no havies fet cap monòleg fins ara?

— Per fer un monòleg has d’estar en un moment bo d'autoestima, sentir-te prou valent i prou protegit. És un dels reptes més grans per a un actor, perquè t’ho fas tot tu sol. Deixes de treballar en equip, que és el que més m’agrada. Havia arribat el moment. El text és fantàstic i parla de tantes coses que és un gust.

Quedar-se en blanc és un problema?

— És el problema. Per a qualsevol actor, la por més gran és el blanc. De fet el malson recurrent que tenim tots els actors és sortir a escena i no saber què dir. És un fantasma que fa molt de temps que sé que hi és, però no vull donar-li molta bola, perquè em sembla que com més hi penso més afavoreixo que arribi. He tingut la sort que no m’ha passat mai. El secret és confiar que has fet bé la feina abans i que obriràs la boca i et sortirà el text que has treballat.

¿Com va ser treballar a distància amb el Gabriel Calderón, que durant la pandèmia era a l'Uruguai?

— Molt estrany. La sort que vam tenir és que vam poder construir el monòleg junts, just abans del tancament. Després hem gravat les funcions i el Gabriel ha anat fent notes. Quan la fèiem en castellà, jo em posava al sofà, muntava la càmera i ho feia tot. És l’apologia de la bogeria: una persona sola en una habitació cridant a un telèfon mòbil.

¿La pandèmia ha marcat un abans i un després al sector?

— Ha subratllat que és un sector que viu en precari i no per una voluntat pròpia. El sector ha de ser subvencionat i tenir suport com a element imprescindible dins la ciutat i dins el país. Durant la pandèmia, a vegades les ajudes semblaven acudits. Es va posar de rellevància fins a quin punt estem deixats de la mà de Déu. N'hi ha que hem pogut sobreviure perquè fa anys que treballem i tenim opcions de tenir més feines, però per a molta gent que ja tenia problemes per fer-se un lloc en aquest món ha sigut una bufetada considerable. Han estat sols.

Aquí els teatres han estat oberts, mentre que a altres països com el Regne Unit o Alemanya no.

— No va ser una decisió presa des d’un lloc culturalment intel·ligent. Ha sigut per supervivència. A França i a Alemanya els teatres han estat tancats, i després s’han adonat que la cultura era segura i que els haurien d’haver obert. Però aquí les decisions s'han pres per sobreviure i per tapar forats. Això ens ha salvat una mica, però anem sempre a remolc.

El confinament va disparar el consum de les grans plataformes en streaming, però a tu t'hem vist poc en sèries de televisió. Per què?

— Vull fer teatre. Si puc encabir coses de televisió, jo encantat. No ens enganyem, amb la televisió treballes menys i cobres més, però la meva representant està desesperada, perquè sap que la meva prioritat serà el teatre. És el que sempre m’ha mogut, el que m’alimenta i m'apassiona. La interpretació davant de càmera està molt bé perquè et dona més diners i projecció, però és una altra cosa. El teatre m’ha donat vida i feina fins ara, li estic molt agraït. La tele és una amant més voluble. A vegades hi ets i a vegades no. No vull sacrificar la meva vida pendent d’un telèfon i estar lligat a les xarxes socials i als seguidors. Tot aquest vessant em fa molta mandra.

Una de les teves últimes incursions televisives ha sigut a la sèrie diària de TV3, Com si fos ahir. ¿La televisió catalana fa prou ficció?

— No només la iniciativa privada pot assumir la producció de sèries de televisió. I TV3 ho intenta. Suposo que és el de sempre, que no hi ha diners. Però una sèrie diària, per exemple, és molt important: estar seguint la història d’uns personatges que transiten en català i viuen situacions que poden ser comunes. És una aposta necessària. A Espanya tenen molts més diners, molts més recursos, poden fer molta més producció. I, de fet, en la ficció és on basen gran part del seu contingut. Caldria treballar molt més per tenir una indústria prou potent amb cinema autòcton i una producció ficcional pròpia.

Amb els teus primers papers televisius a Plats bruts i a Temps de silenci vas viure una de les etapes d'or de TV3. ¿És una època perduda o s'hi podrà tornar?

— Dependrà de qüestions purament pressupostàries. Allò era una època de vaques més grasses en què es podien administrar diners per fer molta ficció. Després va venir la crisi del 2008, que va posar tots els sectors al mateix lloc. Alguns van prosperar i d'altres van créixer els últims. Tot just ens recuperem d’aquella crisi i ara en ve una altra. Moltes vegades les crisis ens fan baixar a tots als inferns, però a l’hora de recuperar-se molts sectors ho fan abans que nosaltres, i això vol dir recuperar-se en els pressupostos, en les ajudes, en tot. Té a veure amb la concepció de la necessitat de la cultura. No només per una cultura nostra, d’un idioma i d’un país, sinó també per una qüestió de sanejament d’ànimes. La cultura està a mig camí entre la sanitat i l’educació, no és només entreteniment. Però encara ens costa molt assumir això.