Joan Colomo: "L'humor és una de les premisses bàsiques per existir dignament"

BarcelonaEl pop de Joan Colomo (Sant Celoni, 1981) és tan engrescador que transmet alegria fins i tot quan constata la quantitat de coses espatllades que hi ha al món. Així és Disc trist (BCore, 2021), un àlbum tocat per un humor agredolç i enlairat per una col·lecció de melodies juganeres.

Amb quin estat d’ànim vas afrontar aquest Disc trist?

— A nivell personal era un moment de felicitat, amb la família, dues nenes petites... tot anava bé, no hi havia covid. El sentiment negatiu venia de les reflexions sobre la vida al planeta, sobre la humanitat i tot plegat. El meu procés comença escrivint cançons i quan ja en porto unes quantes vaig veient cap a on va la cosa. I a partir d’allà intensifico la línia que ha aparegut de manera espontània. Les primeres cançons que vaig escriure són les que toquen aquesta moguda: la situació dona motius per estar desanimat, però tot i això hem de sobreviure, i hem d’estar animats i viure la vida com més alegres millor. També t’he de dir que hi ha com un rotllo premonitori, perquè aquest any ha sigut terrible en molts sentits: a part del covid hi ha hagut la mort del meu pare i una ratxa negativa que me cago en dena.

Em sap greu, Joan. El meu condol.

— Gràcies.

Quines van ser aquestes primeres cançons que donen el to a Disc trist?

— Una de les primeres va ser Himne de la melangia, que a les maquetes era el títol que tenia per al disc. També hi havia Avui, que parla de que tot està fatal, sí, però vull estar content. Seguint aquesta ratxa intento fer la Cançó animada per intentar revertir aquesta situació, i tampoc me'n surto, i acaba sent la cançó sobre l’intent frustrat de fer una cançó animada, que segueix sent depriment.

Quina importància li dones a l’humor en la teva música?

— En la música, suposo que com en la vida, l'humor és una de les premisses bàsiques per existir dignament. El que passa és que jo no tinc cap mètode d’escriptura. Sempre tinc la sensació que ho faig malament, em costa molt, i a vegades no transmeto tot l’humor que m’agradaria, bàsicament perquè no en sé i no tinc les eines, potser.

A la cançó Currículum dius: "Només sé fer cançons, i no em queden bé. Sempre arribo tard i perdo els trens. Tot ho faig regular tirant a malament".

— És la meva percepció. Fa quatre dies em van obrir el cotxe al pàrquing, i era la segona vegada que se m’enduien els trastos... Ja sabia que em roben al pàrquing, i em van tornar a robar perquè havia deixat les coses al cotxe. Jo vull ser una persona més responsable, i porto tota la vida batallant-ho, però no hi ha manera. I ara amb l’educació de les filles, com que són un reflex de tu, te n’adones més del desastre que ets.

Pel que fa a la mirada social, hi ha un parell de cançons prou explícites. Una és Salvem el planeta i l’altra En Bernat i la Maria, que és una història de precarietat, bretxa salarial de gènere, lluita sindical i rutina.

— Tenia una idea clara, que era partir dels dies de la setmana, com a la cançó de La masovera: "el dilluns en compra llums, el dimarts en compra naps...". El que passa és que no sabia cap a on tirar. Sempre em costa molt inventar-me personatges i escriure sobre coses més costumistes, però aquest cop sí que vaig inventar-me dos personatges; i per treure'n més suc, parlo de coses com la bretxa salarial i la sensació que la gent treballa moltes hores i tot i així no arriba a final de mes. I només ens queda la vàlvula d’escapament de posar-nos cap per avall un dia a la setmana. El sistema sempre troba maneres perquè consumim, tot i no tenir temps.

Salvem el planeta és una cançó ecologista, una mica com les proclames del Capità Enciam, i alhora una crida a l’hedonisme i a salvar tant la crema de contenidors com la Britney Spears.

— És una mica jugar amb la ironia. Entesos, salvem el planeta, però quin planeta volem salvar? Perquè sigui una presó d’aire irrespirable amb gent enfada, doncs que arribi el meteorit ja i ho cremi tot.

El tractament musical de Salvem el planeta fa que al principi sembli una cançó infantil, que és un recurs que has fet servir sovint.

— Sí, també és veritat que vaig gravar les bateries del disc el cap de setmana abans del confinament, i de sobte em vaig veure a casa amb les bateries en un disc dur i gravant mentre estàvem tancats. Per això hi ha tot de samplers de teclats infantils. De fet, aquesta cançó comença amb un teclat de joguina. No sé si es buscat. Sempre m’han associat amb el rotllo infantil i faig molts concerts per a canalla, però en cap moment ha sigut la intenció.

Te n’has sortit vivint de la música, oi?

— Doncs de moment, sí. I com que soc autònom, en aquest any terrible entre una ajuda per aquí i una altra per allà, quatre bolos i els estalvis, encara sobrevivim. És veritat que també hi la incertesa sobre a què em dedicaria si no pogués fer això, perquè no tinc massa opcions, però vaig tirant, miraculosament i fent de tot, perquè faig tot tipus d’activitats relacionades amb la música.

T’ho esperaves fa deu anys?

— Ni de conya. Gens. Quan vaig començar a tocar amb The Unfinished Sympathy, que ja portava deu anys tocant en grupets sense veure un duro, vaig cobrar els primers euros i no m’ho creia. "De debò que es pot fer això, que és el millor del món, i guanyar diners?". I sí, hi ha una situació a Catalunya que m’ha permès desenvolupar les meves tasques, també com a productor. És més fàcil per a mi que per a les bandes aquestes que tenen deu trompetistes...

El teu format s’ha adaptat millor a qualsevol circumstància.

— Sí, puc fer concerts de sis persones, de dos i tot sol. Puc adaptar-me a tot tipus d’escenaris i de pressupostos i és molt més senzill.

De fet, ja tens una dotzena de concert programats.

— Sembla que la cosa s’anima. L’aturada pandèmica m’ha fet agafar moltes ganes de fer concerts i d’assajar. I el públic, que sempre en té, ara encara més. Jo mateix com a públic tinc moltes ganes d’anar amb les nenes a veure música en viu. Moltes.

En el videoclip de Cançó animada hi fas aparèixer Ladilla Rusa i Marina Rossell. Els primers et tornen la teva aparició al vídeo de KITT y los coches del pasado. A la Marina com l'hi vas implicar?

— Els del vídeo em deien que busqués gent amb empenta. Jo no m’atreveixo a demanar favors, així que vaig pensar en gent amb qui hagi col·laborat, que em fa una mica menys de vergonya. I vaig recordar que havia cantat en un disc de la Marina Rossell, que a més viu a prop meu. També volíem que en el videoclip hi sortís gent coneguda, perquè si fa un cameo el veí de sota no té tanta gràcia. No et pensis, que em va costar demanar-li, i als Ladilla també. Organitzar, enviar mails i trucar em costa una barbaritat, però ho vaig aconseguir.

Per cert, en el videoclip de Ladilla Rusa t’ho deuries passar molt bé, oi?

— Sí, la veritat és que sí. El que passa és que una dels coses per les quals molava participar-hi era perquè pensava que em deixarien conduir el Cotxe Fantàstic, però l’amo no es va atrevir. En les escenes d’acció li vam posar la meva camisa amb calçador al pobre noi, que gairebé s’ofega, per fer els plans d’acció amb el cotxe. És a dir, que només em van deixar pujar una estona al cotxe i prou.