Joan Dausà: "Serà el primer cop que hi haurà 10.000 persones a Madrid cantant en català"

BarcelonaJoan Dausà (Sant Feliu de Llobregat, 1979) és home de paraula. El gener passat, durant el concert al Palau Sant Jordi de Barcelona, quan semblava que ja havia tocat el cel, el cantautor va aventurar-se a doblar l'aposta. "La putada de cantar en català és que a vegades ens quedem aquí. Però ens quedem aquí si volem... M'acompanyaríeu a un concert a Donosti, Madrid o París?", va preguntar Dausà als 16.400 fans que li havien fet confiança aquella nit. La destinació final és el Palacio Vistalegre de Madrid, on actuarà el dissabte 26 d'octubre davant unes 11.000 persones.

Com estàs? Nerviós pel concert de dissabte?

— No! Estic concentrat i en tinc moltes ganes.

Octubre del 24, l'última cançó que has publicat, està escrita expressament per al concert que faràs a Madrid. La cantes amb l'artista Paula Koops i explica la història d'amor entre un barceloní i una madrilenya. Quina relació tens amb la ciutat?

— No gaire relació. Hi he anat un parell de vegades a tocar. Aquesta cançó no parla de cap història meva, sinó que anticipa que aquest cap de setmana, a Madrid, passaran coses boniques. Vaig fer una ciència-ficció d'una escena que es pot donar aquests dies allà, amb catalans i madrilenys que vinguin al concert.

Mentre tu toquis al Palacio Vistalegre, el Barça jugarà contra el Madrid a l'estadi Santiago Bernabéu. Et preocupa que coincideixin totes dues coses a la mateixa hora?

— No em preocupa. M'emprenya, això sí. M'emprenya perquè tinc amics culers que venen al concert. I jo també soc culer. Perdre'm aquest partit em fa molta ràbia. Ara, sense tenir en compte això, em sembla una coincidència divertida, èpica, històrica. Serem a la mateixa ciutat i, a pocs metres, hi haurà un Madrid-Barça, que és un gran esdeveniment mundial. Aquell vespre nosaltres serem 11.000 persones... Segurament hi haurà més culers al nostre concert que al Bernabéu. Al final, són ironies del destí. Les has d'acceptar i incorporar d'alguna manera. Estem pensant coses divertides per al concert, perquè, sense eclipsar les cançons, puguem tenir en compte que s'està jugant el Madrid-Barça en aquell moment.

Ara fa deu anys, t'hauries imaginat que ompliries estadis tan grans?

— Amb el Jo mai mai, de seguida vam tenir públic. Però en aquell moment eren 200 persones. Anàvem a tocar a l'Empordà i venien 200 persones, i ja dèiem: "Uau, d'on ha sortit tota aquesta gent?" Ha estat un projecte d'anar picant pedra. No ha estat mai una moda, i això fa que la gent que s'hi suma sigui més sòlida. Perquè no ens segueixen per diners, ni per cap tendència, sinó perquè les cançons els connecten amb alguna cosa de la seva vida. Segur que algun dia el projecte tocarà sostre, però crec que no caurà de pressa. Perquè estem creant una família, i les famílies no es destrueixen. A mi m'ha passat el mateix com a seguidor del Serrat o del Llach: quan connectes amb un projecte, amb una persona, ja es queda amb tu per sempre. Tant de bo jo aconsegueixi això amb els meus seguidors.

Lluís Llach i Joan Manuel Serrat són dels pocs cantautors que havien omplert el Palau Sant Jordi cantant en català. Abans que tu, només ho havien aconseguit ells dos, Maria del Mar Bonet, Raimon... Tu ets el primer que omple l'estadi de Montjuïc després dels grans noms de la Nova Cançó. Penses que, havent assolit aquesta fita, t'has posat al seu costat?

— Al seu darrere. (Riu). No, aviam, és veritat que em fa molta il·lusió pensar que estic vivint coses que ells també han viscut. I compartint coses amb el meu públic que ells havien compartit amb els seus seguidors. M'estan passant coses molt fortes. Això de Vistalegre, per exemple, no ha passat mai. Serà el primer cop que hi haurà 10.000 persones a Madrid cantant en català. [Fa dos anys Zoo va reunir 9.000 persones al Wizink Center de Madrid]. Però quan ho vius en present, és difícil calibrar què representa cadascú. La meva aspiració és que la meva música sigui important per a la gent que hi connecta. Que històricament es recordi o no, que representi alguna cosa important o no... El temps dirà. De moment, segur que no.

Fins a quin punt ets conscient de tota la massa de fans que et segueixen? He llegit un tuit d'una noia que ha comprat boles i fils per venir al teu concert amb un "braçalet de l'amistat", com els que duien els fans a la gira de Taylor Swift...

— És molt divertit! Avui he rebut un missatge d'una família que s'han fet tots un mateix jersei per venir al concert. Sé que hi ha claustres de mestres que hi vindran junts, sé que sortiran autocars des de Manresa. Al final, jo soc l'excusa, el que la gent vol és viure experiències. Jo simplement els proposo una idea: què us sembla si anem a Madrid? Ens estem trobant a Madrid per fer una festa, per passar-nos-ho bé. La gent s'ho ha fet seu, s'ho preparen com si fos el viatge de final de curs o com una sortida familiar. I ho entenc. Si jo fos a l'altre costat, agrairia que algú em proposés un pla. Segur que m'hi apuntaria.

T'enorgulleix especialment que el concert a Madrid sigui en català?

— A vegades ens equivoquem, ens posem extremistes: "O ho fas tot en català i defenses la teva llengua o...". Llavors ens tanquem en una lluita molt individual. Jo he fet quatre o cinc cançons en castellà i no passa res. Aniré a Madrid, cantaré en català i no passa res. Per tant, ho faig des d'un lloc de normalització. I això em permet defensar-me des d'un orgull. Però és un orgull serè i no un orgull bel·ligerant. La idea és seguir vivint d'aquest projecte en català, sigui a Madrid, París, Londres o qualsevol altre lloc. Algunes vegades hi he incorporat cançons en castellà i hi ha gent que s'atabala. I no, no passa res: jo estic fent tot això per tenir experiències vitals diferents. I si fer una cançó en castellà, en anglès, en japonès em permet viure coses noves conjuntament amb els meus seguidors, doncs fantàstic.

Al concert vindran catalans, però també gent de Madrid o altres parts d'Espanya. T'ha arribat mai cap història d'algú que hagi après català gràcies a les teves cançons?

— Sí, no només em passa a mi, li passa a molta gent que canta en català. A vegades rebem missatges d'algú de Llatinoamèrica, per exemple, que diu "gràcies a una cançó teva m'he apuntat a classes de català". Això fa il·lusió, veure que una cançó pot fer que algú vulgui aprendre una llengua. El mèrit no és nostre, és de tota aquesta gent. Els admiro molt, la veritat.

Al Sant Jordi vas organitzar una mena de Tinder en directe. A Madrid podem esperar un xou romàntic similar?

— Sé que d'aquella nit van sortir almenys 15 parelles. O sigui, 30 persones van acabar buscant-se o fent-se un petó amb algú que no coneixien. No em consta que cap d'ells aguanti ara. Per al concert de Madrid estem pensant un joc semblant, una mica més evolucionat.

En pocs minuts vas convertir el concert en un reality show. No t'has plantejat mai fer el salt a la pantalla, presentar algun programa televisiu?

— Sí, m'ho han proposat alguna vegada. És una idea que ronda per allà. Últimament, però, la música ha agafat tanta força que no voldria que això altre em distragués. Tinc la sort de tenir un públic molt focalitzat, que connecta amb mi a través de les cançons. I m'agrada que, quan algú em reconeix pel carrer, em digui "Joan, gràcies per les teves cançons", i no pas "Ai, tu ets el famós que surts en aquell programa", sense que sàpiguen ni de què va el programa. És bonic quan connecten amb el teu projecte personal. En els programes de televisió, corres el perill de passar a ser una cara coneguda i prou, sense una aportació teva al darrere. El que em passa amb la música és que puc transmetre la meva manera d'entendre la vida.

"Fem una barreja entre Sergio Dalma i Oques Grasses", vas dir al Sant Jordi. Era una broma o realment definiries així el teu projecte musical?

— Evidentment, hi ha una part de broma. Però també és veritat, en part. Busquem l'èpica i la celebració, però també la contemplació de la tristesa des d'un lloc reconfortant. Els meus concerts són recorreguts imprevisibles, com quan anaves al Tibidabo i t'asseies al tren de la bruixa sense saber què passaria. Faig la broma dels extrems, però és veritat que m'agrada passar per molts colors diferents.

Els dos últims discos, Ho tenim tot (2021) i Ara som gegants (2018), tenen un tarannà clarament més alegre, malgrat que mantenen aquest eclecticisme emocional.

— Sí! Pensant en els concerts, em vaig adonar que ens feien falta cançons que facin saltar i ballar. D'aquesta manera, quan estàs a dalt de tot i de sobte sona una cançó intimista, t'agafa més a contrapeu, perquè passes d'un costat a l'altre. L'efecte que provoca és bestial, perquè no estaves pensant en la tristesa i de sobte: pam!

Les teves cançons sonen tant en casaments com en funerals, oi?

— Sí, el tema de la mort hi és molt present. Que la gent posi una cançó meva en un funeral em fa la mateixa il·lusió, entre cometes, que quan sonen en un casament. A vegades rebo correus de gent que m'explica coses boniques, però també històries dures. Gent a qui se li ha mort un familiar i m'agraeix les cançons. Al final, són cançons per acompanyar moments vitals. A més, la mort, com l'entenc jo, és un moment relaxat, de traspàs. Em sembla bonic celebrar-lo junts.

Escrius lletres amb una narrativa prou concreta, però a la vegada deixen prou espai als oients perquè se les puguin fer seves.

— Sí, fins i tot en les cançons més literals, en què sortir del text és difícil, intento deixar espai perquè tothom es pugui personalitzar la cançó. Per exemple, Judit és una cançó molt cinematogràfica, però hi ha frases que podria dir qualsevol persona en altres situacions. "No em miris així" o "et juro que no puc tornar a oblidar-te" són sentències obertes, que cadascú pot emportar-se a la seva vida.

Després de Madrid, quins plans tens?

— Farem una gira de Nadal. Em venia de gust descomprimir tot això, tocar en espais potser més recollits. Han estat uns anys molt intensos i tinc ganes de tornar a l'inici: estar sol amb el piano, tal com neixen les cançons.

Faràs una nova nadala, després de la bona rebuda de Per nosaltres i els de dalt?

— No! És com si a la Mariah Carey li demanessin cada any una nadala! Jo penso que és al revés: ja que aquesta cançó ha anat tan bé, fem que duri.

A part d'Octubre del 24, aquest any també has publicat Xana, en homenatge a la filla de Luis Enrique, i Crema-ho tot, dins la banda sonora de Casa en flames, de Dani de la Orden. T'esperaves que la pel·lícula tingués tant èxit?

— Què va... Si ho hagués sabut, els hauria dit que em paguessin el triple. No sé de què van. (Riu)