Joan Dausà, el mag pop de la comèdia romàntica al Palau Sant Jordi

És com si tota la trajectòria de Joan Dausà des que va publicar el disc Jo mai mai (2012) estigués predestinada al gran truc final que va muntar dissabte al Palau Sant Jordi amb les entrades exhaurides. La gran bogeria, es titulava la nit, i 16.400 persones, tothom amb butaca assignada a preus que anaven dels 30 als 45 euros, van fer costat al gran telèpata sentimental de Sant Feliu de Llobregat, al mag pop de la comèdia romàntica. No és fàcil passar de la màgia de relativa proximitat del Palau de la Música a la màgia de gran format del Palau Sant Jordi, però Dausà pot fer el salt perquè té el vent de cua de l’autoconfiança, un ambiciós sentit dramatúrgic de l’espectacle, un domini de les masses digne de firaire i una veu ben dotada per convertir el melodrama i el simulacre en comèdia ben afinada i ben sonoritzada. No és menys important comptar amb una banda més enllà de l’excel·lència formada per Dídak Fernández (bateria), Fluren Ferrer (teclat i guitarra), Miquel Sospedra (baix) i Anaïs Vila (teclat i guitarra). 

“Som una barreja entre Sergio Dalma i Oques Grasses”, va explicar Dausà per descriure el que passaria al llarg de dues hores. Ho va dir ben al principi, just després d’acabar Omple de vida els pulmons amb el vers “tanca els ulls i agafa’t fort”. Va sonar tan convincent que semblava Leonardo DiCaprio a la proa del Titanic proclamant la immortalitat de l’amor. I és que, a diferència dels crooners de l’abisme emocional, Dausà és un tirà de la felicitat capaç de trobar el costat bo de les coses fins i tot en les balades tallavenes que toca al piano. A vegades frega l’autoajuda cursi i pot arribar a treure de polleguera amb la retòrica motivacional, però sap que no cal abusar de determinat color, i en un tres i no res passa del batibull sentimental de Nàufrags a la solemnitat d’Obriu-me el cap, sobre els estralls de l’Alzheimer, i tot seguit dedica Com plora el mar (el plany serratià pels que moren al mar buscant una vida millor) als “amics, gent de llum, gent de pau, a qui s’està intentant acusar de terrorisme, de terrorisme!”.

Entre el desconsol i l’eufòria

Vestit de negre commiseració, Dausà havia arrencat el concert amb èpica melancòlica i una posada en escena que incloïa una única pantalla horitzontal, com manen els cànons del romanticisme cinematogràfic. Per tant, res de pantalles verticals. El gran truc, però, va consistir a segrestar l’atenció del públic amb un guió que combina desconsol i eufòria, i que ofereix tota mena d’elements que dinamitzen l’espectacle, com ara les col·laboracions de Julieta i Santi Balmes a Una altra manera de viure i Caure no feia mal, respectivament; l’aparició de l’actriu Sara Espígul per acabar Judit; una exultant Ho tenim tot que Dausà va interpretar al mig de la pista, i la versió acústica de Jo mai mai que va cantar el públic. I entremig, cançons que s’enfilen en el crescendo com Diria que eres tu, una minicomèdia romàntica que evidencia l’habilitat de Dausà per fer cançons amb quatre versos que semblen les instruccions que un director de cinema dona als actors perquè entenguin l’escena que estan a punt de rodar.

"Catalunya és romàntica"

A més de les cançons, els discursos i tots els elements de distracció habituals en un concert, Dausà també va treure’s de la màniga el joc del jo mai mai, de mida XXXXL i administrat en tres parts, l’objectiu del qual, va dir, era “demostrar que Catalunya és romàntica”. Tot plegat va culminar en el gran triomf de l’amor: va fer que lliguessin en directe un "mestre de música", en Toni, i una "comercial", la Núria. Era com fer match a Tinder però amb més de 16.000 persones pendents del petó. I si algú encara dubtava de les aptituds del mag pop de la comèdia romàntica, Dausà va demanar a en Toni per què encara estava solter. “Per què havia de conèixer la Núria”, va contestar ell. Com en les grans nits de màgia, és millor no fer preguntes que esberlin la il·lusió. I en qualsevol cas, cal felicitar el guionista.  

Ara, per al següent truc, Dausà es proposa un altre repte. “La putada de cantar en català és que a vegades ens quedem aquí. Però ens quedem aquí si volem. ¿Podríem buscar un altre lloc i repetir aquesta nit a Donosti, a Madrid, a París?”, va dir cap al final del concert, encara sota els efectes de la resposta del públic a La gran eufòria. I es va comprometre a tirar-ho endavant si almenys 6.000 persones entraven a la seva web i clicaven a La gran bogeria 2.