Joan Fontcuberta: “La fotografia ja no és memòria, és paraula”

FormenteraDesprés de quatre dies visualitzant fotos i escoltant les experiències d’una desena de reconeguts professionals, la cinquena edició del Formentera Fotogràfica es va tancar, dilluns, amb una ponència que anava directa a sacsejar el pensament. Va ser l’artista Joan Fontcuberta l’encarregat de la cloenda del festival, un fet gens gratuït, perquè amb el títol La fotografia sentipensant queda obert un altre camí, el de qui fa servir les imatges -i la paraula- per analitzar el paper de la pròpia imatge en la contemporaneïtat. Amb l’artista català, professor de la Universitat de Harvard, premi internacional de fotografia Hasselblad 2013 (considerat el Nobel en aquest àmbit), Premi Nacional de Fotografia del Ministeri de Cultura 1998 i Premi Nacional d’Assaig 2011, entre molts altres reconeixements, aprofundim en la funció actual de la fotografia o, tal com l’anomena el mateix Fontcuberta, de la “postfotografia”.

Com hem passat de la fotografia al que qualificau de postfotografia?

En referir-me a la postfotografia no parl del que hi ha després de la fotografia, sinó darrere. Intent analitzar què passa amb la fotografia quan està marcada per l’accés per part de tothom i marcada sobretot per l’excés pel que fa a la quantitat. On queda la imatge fotogràfica en un món que la tecnologia ha fet del tot diferent? Portam la càmera al mòbil, miram el nostre voltant a través d’una pantalla, fotografiam més que no observam i, en tot cas, observam després de fotografiar. La imatge s’ha massificat i circula a una velocitat immensa: només fer la foto ja la compartim, o bé a les xarxes socials, o bé a través de missatges que enviam a la família i als amics. Després, aquesta fotografia feta per compartir es volatilitza, és pertot i no és enlloc. És una eina de comunicació. La fotografia ja no és memòria, ha esdevingut paraula.

Seguint el fil de la volatilització, diria que són un tant per cent baixíssim les fotografies que s’imprimeixen i poques les que es tornen a mirar.

La hipermodernitat és excessiva, també en la velocitat que esdevé emergència. Hi ha una urgència per compartir la foto, però no hi ha gaire interès a conservar-la. El cas paradigmàtic és el de l’Snapchat, aquesta xarxa social i aplicació de mòbil que s’anuncia dient que la vida és més divertida si vius el moment: la imatge s’esborra després que l’hagin vista els destinataris, ja ha complert la seva funció comunicativa. Així, hem passat de la fotografia com a bé preuat a una dessacralització de la imatge, i en aquesta secularització ha perdut el seu cos. La fotografia avui és ànima sense cos, imatge sense suport. Es banalitza a la vegada que guanya ubiqüitat. Abans havíem d’anar nosaltres a la imatge, ara les imatges venen a nosaltres.

Dèieu que la fotografia ja no és memòria.

Ha perdut dues de les seves connotacions tradicionals i ocupa uns territoris que ja no qüestionen valors com la memòria (a través de les fotografies, els nostres pares recordaven) i també la veritat (avui la manipulam en un temps rècord). També els artistes de les avantguardes la manipulaven, però era amb la consciència de fer una obra, era cosa d’artistes, però ara ho fa tothom com a hobby. Construïm la nostra imatge a través dels selfies, la construïm i la comunicam. Si la base ideològica de la fotografia, des dels seus inicis, és la memòria, la veritat i l’arxiu, i si tots aquests paràmetres que havien perviscut des del segle XIX ja no serveixen, ens hem de demanar quins són els paràmetres als quals respon la fotografia en el XXI.

I quins creis que són?

Quan una fotografia ja no té tant la voluntat de documentar la realitat i de deixar-la inscrita en el terreny de la memòria com de convertir-se en una marca autobiogràfica, que és la que ens du a comunicar que nosaltres hi som presents, incriure’ns nosaltres en un esdeveniment qualsevol. Més que no memòria, hi ha una voluntat d’ascendència de la pròpia imatge, sense gaire intenció de veure-la, emperò. Disparam compulsivament, banalitzam la fotografia. En molt poc temps, hem passat de l’ Homo sapiens a l’ Homo fotograficus. És més, internet ha fet que avui sigui més important compartir que no posseir. Tornam a la funció comunicadora i a la manera actual de bastir la comunitat.

Hi ha una crítica en aquesta anàlisi que feis? Vull dir, tot aquest excés, la negació de la fotografia com a memòria i com a veritat, és positiu o negatiu?

No és ni bo, ni dolent; simplement és així. Mentre molta gent critica la banalització de la imatge, jo crec que cal constatar el que passa i fer més educació de la imatge. Avui, sabem fabricar imatges, però no les sabem gestionar, no sabem gestionar-ne el sentit. En aquest aspecte, no només són les polítiques educatives les que tenen molt a fer, sinó també els artistes que, des del meu punt de vista, hauríem de tenir un gran compromís pedagògic. Com a artistes, hem d’assenyalar que la situació d’avui és diferent. Amagar que això passa o deixar-ho en una crítica és suïcida. Estam davant una transformació radical, i com més aviat ens adonem del que passa, més aviat estarem en condicions de trobar-hi les solucions.

La vostra conferència al Formentera Fotogràfica es va titular La fotografia sentipensant. Podeu explicar què és?

És un concepte d’Eduardo Galeano quan va fer referència a un vell proverbi que diu que millor que donar peix és ensenyar a pescar. ‘Sentipensant’ és un terme emotiu i racional alhora, apel·la a la raó i al sentiment. Si això ho trasllat a la fotografia, és perquè m’interessa fer un treball fotogràfic conceptual que analitza el mitjà mateix sense concessions, i defugir per a la meva feina una fotografia que persegueix uns elements estètics, purament visuals, plàstics. La fotografia sentipensant em serveix per obrir una tercera via, entre la fotografia conceptual i l’estètica. És la que serveix per fer una indagació crítica en alguna direcció. Es diu que hi ha fotos per fer bonic i altres per fer pensar. Jo no hi tenc res en contra, però amb la meva obra allò que vull és fregar els ulls amb paper de vidre, qüestionar, sacsejar. Per això jo, que en comptes de tenir formació de fotògraf em vaig llicenciar en Ciències de la Informació, treball amb la semiòtica, amb la filosofia i en la transmissió d’informació i de coneixement.

El proper 25 de maig presentau nova sèrie a Mont-real. Es diu Trauma. Què en preteneu?

La idea va néixer a Astúries. Havia de fer-hi un treball i, més que allò que la gent veu, em va interessar allò que la gent no veu. Vaig començar a furgar en els arxius, en imatges subterrànies de la memòria col·lectiva. Els arxius, arreu, són plens d’imatges malaltes, que pateixen distintes patologies (humitats, pèrdues de la imatge, cruis, taques, trencament) i que fan que ja mai més puguin servir per informar, que era la seva funció. Aquests són els vestigis de la fotografia que es pot tocar, però en patir un trauma i perdre els seus lligams amb la realitat, esdevenen imatges fantasma. Resulta una situació molt poètica, restes fràgils de la realitat.