Un Joan Isaac de Champions al Palau de la Música

BarcelonaMentre el seu estimat Barça es jugava les garrofes europees contra el Porto, Joan Isaac celebrava 50 anys d'ofici amb un recital musicalment de primera, emocionalment de Champions i al final també amb un rampell polític quan el cantautor d'Esplugues va tancar la nit amb A qui correspongui. "Què n'heu fet, d’aquell diumenge / d’aquell any dos mil disset. / Ja no us crec, no me’n refio, / deixeu-nos pas a la gent!", va esclatar amb ràbia contra la gestió posterior a l'1 d'Octubre en aquesta cançó del disc Tinc una casa al mar (2023). En sentir la lletra bona part del públic va correspondre cridant "independència" amb la mateixa rotunditat amb què abans havia ovacionat "la bandera negra al cor" a propòsit de Salvador Puig Antich a A Margalida, tant en la versió coral del Cor Arc com en la interpretació amb el pianista Antoni-Olaf Sabater.

Tot just era el segon cop que Joan Isaac feia un concert al Palau de la Música en 50 anys de dedicació a la cançó d'autor, i volia celebrar-ho amb companys de professió de diferents generacions. D'una banda, Paco Ibáñez, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet i l'actriu Carme Sansa. "La mare sempre em deia que calia escoltar els mestres, i avui n'escoltareu uns quants", va dir abans de presentar Paco Ibáñez, amb qui va interpretar a duo una versió en català i castellà de Palabras para Julia. També hi havia representants més joves, com Anna Roig i Roger Mas, i entre els uns i els altres, companys com Sílvia Comes, "de la generació sorgida en un dels pitjors moments per a la cançó d'autor [els anys 80]", i Pemi Fortuny, "el millor cantant de rock que ha donat aquest país", segons Isaac. Les col·laboracions, que van ocupar la segona part del concert, van oferir grans moments, com el divertit duo amb Serrat a propòsit de Si a l'altre món, la cançó que comença dient "Si a l'altre món hi hagués futbol cada diumenge...". Per cert, com fet expressament, Serrat va sortir a cantar-la tot just acabat el partit entre el Barça i el Porto.

Anna Roig i Roger Mas

Maria del Mar Bonet, "la coherència i el rigor", va enlairar un cop més la fúria de Què volen aquesta gent, amb aquell enuig que projecta sempre amb tanta força. Amb Anna Roig, de qui Isaac va dir que té "una sensibilitat extrema", van viatjar a la Itàlia de Giorgio Conte per cantar Com n'és de bella la lluna. A Roger Mas, "una veu arrelada en els cingles i les obagues", li va regalar els versos centrals de Per un petó, una carícia. Pemi Fortuny va recordar els temps de Lax'n'Busto col·locant la veu en el registre més rocker de la nit a El tren dels mil vagons. Amb Carme Sansa, tot un prodigi recitant un poema de Luis Eduardo Aute sobre la mort, van repescar la Desmesura de l'espectacle conjunt sobre els set pecats capitals. I la ferocitat de Sílvia Comes va sumar-se a l'exuberància musical de Petita serenata diürna, magnífica demostració del gran nivell i l'elasticitat del sextet format per Walter Porro (acordió i teclat), David Palau (guitarra), Jordi Gas (baix), Xesco Grau (percussió i flauta), Gloria Maurel (bateria) i Antoni-Olaf Sabater (piano i direcció musical).

Tot això passava en la segona part del concert. Abans, un Joan Isaac que contenia l'emoció mantenint el compromís amb l'afinació, havia lligat un repertori antològic que avançava disc a disc, de bracet de les aromes italianes i un costumisme sentimental serratià reforçat pels arranjaments de flauta. És tard, Viure, Barcelona ciutat grisa i Però prefereixo els teus ulls van arrencar un recorregut vital amb notables desplegaments instrumentals, com el que duia Que tramposa és la vida cap a un festival de country-folk, i amb anècdotes carregades d'ironia, com quan va dir que la cançó Manfred va néixer arran de descobrir fa anys una història "al dominical d'El País, quan el dominical d'El País era el dominical d'El País". El repertori, esclar, no va oblidar els amics absents: Moncho i Aute. Al primer el va recordar eixamplant els colors del bolero On és la gent? (el tema d'Isaac que Moncho va fer seu). I a Aute, el seu "germà estimat", el va invocar amb La belleza, en castellà i català, en un dels pocs moments en què la veu va estar a punt d'esberlar-se de l'emoció.

La nit de Champions de Joan Isaac va acabar després de dues hores i un quart amb el cantautor convidant Pere Camps, el director del Barnasants, a pujar a saludar l'escenari. "Sense ell aquest concert no hauria sigut possible", va dir Isaac. Dit i fet, Camps també ho va aprofitar per desplegar una bandera palestina mentre el públic mantenia viva una ovació que venia arran d'A qui correspongui. Aleshores tots els artistes convidats, tret de Serrat, van tornar a sortir a l'escenari per rebre l'últim aplaudiment.