Joan Lluís Bozzo: “La ingerència pública ha desgovernat el món del teatre”

BarcelonaEl teatre forma part de la vida de Joan Lluís Bozzo (Barcelona, 1953) des de fa més de 40 anys. Després d’escriure tres llibres de memòries, l’actor, director i dramaturg de Dagoll Dagom aboca les seves reflexions i coneixements en L’ofici del comediant (Empúries), en què radiografia el món del teatre.

Fins ara havia publicat tres volums de memòries. L’ofici del comediant és més un assaig sobre el teatre. Què el va portar a escriure’l?

Sempre he pensat en el teatre com un fenomen ple de coses difícils d’explicar. Això ens aboca a la comoditat de dir que no tenen explicació, però hi ha qüestions innegables. He procurat destriar-les, tot i que el llibre no va de veritats científiques. Parlo del teatre com un acte comunicatiu viu, parlo de la necessitat d’intel·ligibilitat i del perill de caure en trampes, com dir que si es treballa molt, segur que una obra surt bé.

Fa una anàlisi dels espectadors. Com han canviat respecte a anys enrere?

El públic actual està més informat i ha millorat quantitativament. No hem d’estar instal·lats sempre en el pessimisme. Quan vaig començar era pitjor, el nombre de teatres oberts a Barcelona era baix i les possibilitats de supervivència eren escassíssimes. El públic estava deteriorat pels 40 anys de franquisme. Ara hi ha molta més oferta i es fa molt més bon teatre.

Però també parla d’un públic “sedentari” que “entén el teatre com una virtualitat”. Per què?

El públic s’ha tornat acomodatici. Han baixat molt les seves capacitats d’atenció i de concentració. Els mitjans tècnics ens ofereixen missatges d’una manera tan contundent, que no hem d’escoltar, ja ens entren obligatòriament per les orelles. Abans els mítings polítics es feien en espais molt grans sense micròfons. Això avui seria impossible de fer.

Com han influït el cinema, la televisió i els canvis tecnològics sobre el teatre?

Els temps s’han hagut d’escurçar, perquè el públic fuig de qualsevol cosa que sigui una mica llarga. Tenim una enemistat fòbica amb tot el que pressuposi una mica d’avorriment, de quietud. Al teatre ens hem adaptat al format del cinema i ara el cinema s’està adaptant a les sèries. Tot és una gran concentració d’informació. La gent té pànic al tedi. Pots fer un espectacle magnífic, però si genera el comentari “Es fa llarg”, allunya completament l’espectador. Hem desenvolupat una necessitat imparable de girs i sorpreses, i no crec que sigui bo.

Equipara la figura del director amb la d’un entrenador. Per què?

Hi comparteix moltes coses. Ha de veure les possibilitats d’una persona perquè, dins d’un conjunt, obtingui uns resultats. El repartiment és la clau de volta d’un espectacle. Hem vist que s’intenten fer repartiments imbatibles, que semblen inqüestionables, però que després no creen cap química entre ells. Ser un bon director és saber combinar bé les potencialitats dels actors.

¿Aquesta funció pot casar amb la idea del director com un geni críptic, inaccessible i autoritari?

Ser una figura molt autoritària és incompatible amb tot. El teatre el fem persones, i si algú té comportaments que no són de bona persona, ja no pot ser un bon director. L’artista únic, romàntic, ha derivat en aquesta idea del geni intractable, però em sembla completament pueril i passada de moda.

En el llibre carrega contra la idea que els gustos del públic són vulgars i poc exigents. Per què?

Els intel·lectuals tendim a menysprear la voluntat del públic i, en canvi, valorem més les opinions dels prescriptors i de les elits. És un comportament molt antidemocràtic, perquè significa considerar que hi ha opinions amb més categoria que d’altres. Està a molt poca distància de l’argument feixista que deia que no podia valdre el mateix el vot d’un enginyer que el vot d’un peó.

Per què preval aquesta idea sobre les obres amb més èxit popular?

El teatre s’ha anat entotsolant molt en la seva pròpia professió. El teatre ha d’estar disposat a acceptar que el veredicte del poble és el del públic. Si aquesta votació no ens resulta favorable, és molt fàcil dir que el públic té mal gust. En canvi, és més difícil fer autocrítica i intentar entendre què està passant.

Com ha influït la ingerència pública en el sector?

Ha desgovernat el món del teatre. El teatre públic té uns mitjans molt més còmodes, no ha de respondre durament a la taquilla. Es creen descompensacions, desajustos i injustícies. No pot ser que l’estat sigui empresari sense més ni més. És com si la consellera de Cultura obrís el Restaurant Nacional de Catalunya, contractés bons cuiners i el menjar fos barat. Segurament el sector no estaria molt content.

Com es podrien solucionar aquestes problemàtiques?

El teatre públic funciona per afinitats d’amics. Aquí, a Madrid i als llocs que conec. Hi ha algú que entra al poder i aleshores dona feina a les seves idees. És un problema complicadíssim. Caldria que hi hagués més mecanismes de control sobre com s’organitza la despesa pública destinada a la cultura. A vegades es fan enormes malversacions amb projectes sense cap ni peus. Costen milions i no donen ni un gram de benefici cultural. És espantós.