"Mai diguis mai més!" Joan Manuel Serrat i el públic es retroben un cop més per València

BarcelonaUn dels avantatges de proclamar el seu “acomiadament per voluntat pròpia”, com va fer Joan Manuel Serrat el 2022 al tancar la seva gira de comiat, és que sempre estàs a temps de canviar d’idea i, també per voluntat pròpia, oferir un concert com el d’ahir al Palau Sant Jordi, precisament l’escenari del seu comiat. El motiu bé s’ho valia: destinar la taquilla als afectats per la DANA a València, un propòsit que va engrescar també Estopa i el trio format per Andrea Motis, Judit Neddermann i Lucia Fumero, que van congregar entre tots prop de 15.000 espectadors i van recaptar 775.000 euros, lluny del milió que l’organització s’havia marcat com a objectiu.

La veu tremolosa i expressiva del Noi del Poble-sec entonant Cançó de bressol va obrir la nit amb la naturalitat i el domini absolut que donen sis dècades de carrera. En el seu primer parlament –no n’hi va haver gaires–, Serrat va recordar uns versos d’una cançó de Raimon: “Al meu país la pluja no sap ploure. O plou poc, o plou massa. Quan plou poc és la sequera, quan plou massa és el desastre”. I va afegir, amb tota la intenció: “La pluja de vegades no sap ploure, i tampoc els que tenen competències, els que no escolten Raimon, ni les paraules dels avis ni el pronòstic de l’home del temps”. L’enuig es va concretar en un Algo personal verinós, escopint versos de ràbia i impotència com “Visto y no visto / y nos la meten doblada”.

El sentiment de Cançó de matinada es va alternar amb explosions líriques com la de Para la libertad i el costumisme intimista d’El meu carrer, tocant tots els colors d’un repertori inesgotable i viu que arrossega el públic a la felicitat quan arriben temes com la machadiana Cantares, Fiesta i un Hoy puede ser un gran dia expansiu i juganer que va rebre una de les ovacions de la nit. No hi podia faltar el lament ecologista Pare, dolorosament actual, i també la immensa Mediterráneo, cantada des del primer vers per un Sant Jordi un pèl apagat pel so definit i poderós del concert. El karaoke col·lectiu de Paraules d’amor va posar el punt final a un retrobament impecable i festiu. “Sembla que va ser ahir que fotia el camp d’aquest escenari per no tornar mai més... Mai no diguis mai més!”, va exclamar el cantant. No semblava, de fet, l’últim concert de Serrat; tant de bo no ho sigui.

Alegria i profunditat

La calidesa mediterrània de Vinc d’un poble, un tema de Judith Nedderman molt Serrat a tots els efectes, va ser la transició perfecta al segment del trio format per a l’ocasió per Neddermann, Fumero i Motis, que van regirar la música d’arrels, el jazz i la cançó amb alegria i profunditat. La versió dels valencians Obrint Pas Al país de l’olivera va tancar un concert intens i breu –trenta minuts tocats– que va deixar amb ganes de més, tot i que potser no era el lloc ni el moment per estirar més la cosa.

Estopa van anar per feina i van engegar el seu concert amb la torrencial Tu calorro, èpica de barri una mica desdibuixada per un so que sacrificava la definició de la banda a canvi de decibels. Cacho a cacho, sempre infal·lible, va posar el Sant Jordi a saltar i cantar, i la cosa no va defallir gaire amb Vacaciones ni Tragicomedia. "Tocarem les millors cançons", havia promès el petit dels germans Muñoz en la presentació del concert, i així va ser: van caure Ya no me acuerdo, La raja de tu falda, Me falta el aliento i El del medio de los Chichos, que David Muñoz va dedicar al grup de rumba, present ahir entre el públic.

"Avui no és un dia per queixar-se dels polítics, que es fotin! És un dia per celebrar la solidaritat, i que la humanitat és bona", va dir el cantant, que sí que va tenir un agraïment per a l'Ajuntament de Barcelona per córrer amb totes les despeses del concert. Temes com Pastillas de freno, Paseo o Vino tinto anaven caient fins que un magnífic Como Camarón posava el colofó a un concert que encara es reservava una sorpresa: "Una vegada vam cantar amb ell al Teatre Grec, però és que el Grec és molt petit", va dir Muñoz abans de convidar Serrat a l'escenari per cantar plegats Me’n vaig a peu, la cançó de 1967 que Serrat i Estopa ja van fer junts el 2014 i que els germans Muñoz van enregistrar fa poc en solitari per al disc de la Marató. Tot i alguns problemes de so, va ser un final rodó per a una nit sense regust de comiat, sinó de germanor i solidaritat que va acabar, esclar, amb tots els músics abraçats a l'escenari.