Joan March entra a Palma
La futura Banca March sorgí de la gran quantitat de crèdits concedits per March a petits propietaris que volien incrementar els seus terrenys
El 1910, Joan March, de malnom en Verga, tenia 30 anys. Ja havia consolidat el seu negoci de contraban de tabac a la Mediterrània occidental i havia adquirit una gran experiència en la parcel·lació de grans finques rústiques que comprava, a baix preu, als aristòcrates anats a menys. Les venia en petites parcel·les a pagesos solvents que podien pagar els corresponents terminis. La futura Banca March sorgí de la gran quantitat de crèdits concedits per March a petits propietaris que volien incrementar els seus terrenys i als pagesos desitjosos de posseir, per primera vegada, un tros de terra per conrear. L’entitat creditícia reforçarà l’estructura de dependències i clientelisme, cosa que proporcionà a March els vots necessaris per ésser elegit diputat a Corts en totes les eleccions celebrades en el període comprès entre 1923 i 1934. Després, el febrer del 1936, el va succeir el seu fill, Joan March Servera, qui també va guanyar les eleccions.
El 1910, March va comprar la casa senyorial dels Dezcallar al carrer de Sant Miquel número 11, a Palma, que avui és la seu del Museu Fundació Joan March. Abans d’anar-hi a viure, es varen fer importants obres de remodelació, la direcció de les quals s’encarregà a l’arquitecte Guillem Reynés.
Per a aquell temps, l’entitat Crédito Balear - Es Crèdit li va concedir un préstec molt elevat, en contra de l’opinió de Manuel Salas Sureda, vocal rellevant del Consell d’Administració, fet que causà la seva dimissió.
Manuel Salas era el principal industrial de Ciutat, el tercer propietari agrícola de Mallorca i el primer finançador del partit maurista. Va ser regidor pel Partit Conservador a Palma (1909-1913) i diputat provincial (1919-1922). A principi del segle XX, Manuel Salas s’adonà que March era cada vegada més influent en Es Crèdit, des que es col·ligà amb el president de l’entitat, Francesc Blanes. Fou una aliança de la força amb la prudència.
L’enfrontament econòmic i polític entre March i Salas es va fer inevitable i es va perllongar fins a principi del 1936, quan les dretes s’uniren per vèncer el Front Popular. Durant aquest període, la disputa per l’hegemonia econòmica i política es va centrar amb els afers de la companyia marítima La Isleña, la fàbrica de fosfats a Portopí i a totes les eleccions polítiques d’àmbit local i estatal que enfrontaven liberals contra mauristes. Una pugna que acabarà guanyant Joan March, i que està explicada en els llibres sobre Joan March de Pere Ferrer.
El 5 de juny de 1916, al Senat, el polític conservador Manuel Allende Salazar havia qualificat March de “gran enemigo del Estado“, i el responsabilitzà del monopoli del contraban de tabac a la Mediterrània occidental. Avaluarà les pèrdues de la Hisenda estatal d’entre 20 i 25 milions de pessetes anuals.
L’assassinat del seu soci, Rafel Garau, fou un estigma en la carrera de March. Els seus adversaris el consideraren presumpte inductor del crim. Les causes haurien estat la relació amorosa de Garau amb la seva dona, i la rivalitat d’ambdós per aconseguir el domini, en determinades zones del Llevant peninsular, del proveïment de tabac de contraban. La investigació va topar amb múltiples entrebancs. El jutge instructor, quan anava a imputar-lo, va ser relegat per un altre jutge que no relacionà March amb els fets. Hi va haver una clara ingerència política en les actuacions de la justícia.
