Joan Margarit presenta la cuina de la seva poesia
El llibre 'Poètica. Construcció d'una lírica' recull les reflexions literàries del poeta
BarcelonaDistingit el novembre passat amb el premi Cervantes, Joan Margarit (Sanaüja, 1938), que ja quan es va anunciar el guardó va defensar a capa i espasa la seva creació bilingüe català-castellà, obre el seu darrer llibre, Poètica. Construcció d'una lírica (Empúries), amb un apartat de cinc textos titulat Escriure en dues llengües. És la part que recull els escrits més recents que incorpora en el volum i en els quals explica la història de com va transitar del castellà al català de la mà de Miquel Martí i Pol. "Aquests textos es poden entendre com una mena d'autobiografia literària, mentre que La relació amb el lector o la lectora aborda temes més universals, i Poesia i ciència i Poesia i arquitectura tracten d'aspectes laterals en els quals defensa la seva visió que la poesia no és ben bé literatura", explica Josep Lluch, editor d'Empúries.
A Poesia i ciència, per exemple, que es basa en una conferència que va donar el 27 de setembre del 2010 en la inauguració del curs acadèmic de la Universitat Pompeu Fabra, analitza com la poesia contemporània ha anat "renunciant als misteris" i "s'ha centrat en la complexitat de la vida humana". La poesia, en aquest sentit, "s'ha convertit en una manera d'acostar-se a l'ordenació del propi desordre".
Pel que fa al segon apartat, Noves cartes a un jove poeta: la concreció del mètode, gira al voltant de la fascinació primerenca que sent Margarit per les Cartes a un jove poeta de Rainer Maria Rilke, un poemari que el va "ajudar" a trobar la seva vocació. Margarit aborda qüestions actuals com ara la "facilitat per publicar un llibre", o bé el "gran nombre de premis literaris que donen una mena de certificat de poeta". Davant d'això, Margarit defensa que "la poesia està al marge de tots aquests assumptes". Com Rilke, el poeta de Sanaüja defensa que la poesia és "una necessitat imperiosa, inajornable": "Si no se sent així, és inútil pretendre que un és poeta". La inspiració, llegir un bon poema, entendre un bon poema o les relacions entre poesia i literatura són altres de les qüestions que centren l'atenció de Margarit en aquest apartat que aplega la seva concepció de la poesia, sempre explicada en primera persona i amb la transparència que caracteritza els seus versos.
El següent apartat, Les raons d'uns poemes, inclou textos esparsos a través dels quals el poeta mastega alguns dels seus poemes més emblemàtics, es deté en el títol, en el joc intern que els anima o bé ens els vincles que els uneixen amb experiències personals. Així descobrim, per exemple, que Oncle Lluís fa referència a aquest parent que va participar a la Batalla de l'Ebre com a soldat de l'exèrcit republicà i que el poema narra "amb bastanta fidelitat" el seu desterrament a Bilbao. En l'alternança entre els poemes i el text hermenèutic es produeix una comprensió més profunda de la poètica margaritiana, els seus ressorts i empremtes, unes explicacions que il·luminen la seva obra perquè, tal com recorda Lluch, "hi ha una clara relació entre la seva vida i la seva poesia, marcadament autobiogràfica i narrativa". En el cas, per exemple, del capítol La meva Barcelona, els comentaris prenen un caire memorialístic en tant que el poeta evoca els diferents indrets on va viure i les impressions que li van produir.
Enriqueix el volum Pròlegs i epílegs, que, en conjunt, contribueixen a perfilar la poètica de Margarit. Aquí hi trobem, per exemple, el Pròleg de Joana, un dels seus poemaris far, o bé l'epíleg del corprenedor Casa de Misericòrdia, on reprèn alguns dels temes de Poesia i tradició de Noves cartes a un jove poeta. La poesia, aquí, és vista com un aixopluc de les inclemències exteriors, de la vida mateixa, i diu: "La poesia no s'acaba mai perquè és la realitat la que no té fi. Per això cada poeta, si troba la seva pròpia veu, podrà aportar un matís d'aquesta realitat".
Clou el volum Les fonts entranyables, on Margarit repassa les seves principals influències, com ara Joan Vinyoli, o bé la seva tasca com a traductor de Thomas Hardy. "És interessant perquè permet veure quins són els aspectes de Vinyoli que li interessen, a banda que molts d'aquests textos, que va escriure en situacions ben diverses, eren introbables", explica Lluch.
En conjunt, Poètica. Construcció d'una lírica, ve a constituir-se com la "Cara B o A, segons com es miri," de les memòries que Margarit va publicar amb Proa el 2018, Per tenir una casa cal guanyar la guerra. Un altre dels pilars que se sumaran aviat a aquest "edifici" serà l'antologia Sense dolor no hauríem estimat, que ha elaborat el mateix Margarit i que sortirà el 25 de març. "És un poeta molt sever amb si mateix, i de la seva obra salva pocs poemes. Per exemple, si va començar a escriure en català als anys cinquanta, considera que fins als seixanta no fa bons llibres, a banda que revisa i reescriu constantment els seus poemes", recorda Lluch.
Joan Margarit es prepara ara per rebre el premi Cervantes en un acte previst pels volts de Sant Jordi. De moment, no hi ha en perspectiva cap nou poemari, però sí que sortirà en castellà aquest mateix volum amb Arpa. Amb aquest segell va publicar el 2016 l'assaig Un mal poema ensucia el mundo. Ensayos sobre poesía 1988-2014, però en aquella ocasió era el crític Jordi Gràcia qui feia la tria i el pròleg. En aquest nou Poètica, que surt aquest dimecres a la venda, Margarit ha agafat les tisores per fer una visió més personal de la seva obra i per dissenyar una "arquitectura diferent", en paraules de Lluch.