Joan Mascaró, la dimensió universal de l’ànima

“Recordem que el millor en nosaltres és el bé, la bellesa i la veritat. Tot el que hi estigui en harmonia és correcte i tot el que hi estigui en desharmonia és erroni. Aquesta és la pedra de toc”. En les paraules que escriví Joan Mascaró Fornés a La creació de la fe (publicat de manera pòstuma, el 1994, per l’Editorial Moll i anunciat com el seu testament espiritual) es resumeix, en bona mesura, el seu sentit de la vida i el sentit també que el guià des de la infantesa fins a la fi de la seva existència. És aquesta recerca de l’harmonia que lliga molts dels conceptes mascaronians: la llum, l’amor, l’eternitat, la veritat i la pau, idees que transportà d’Orient a Occident, exercint de pont capdavanter entre dos mons que, en aquells anys 60 del segle XX, es trobaven del tot allunyats. Joan Mascaró, el gran orientalista, com a traductor del sànscrit a l’anglès dels textos sagrats de l’hinduisme i el budisme, va exercir una influència cabdal en el món occidental en aquelles dècades de transformació social i cultural.

La seva traducció a l’anglès del Bhagavad Gita, publicada el 1962, no s’ha deixat de reeditar de llavors ençà, un fet que dona peu a l’investigador Joan Miquel Mut a afirmar, en la seva tesi doctoral El ioga de Joan Mascaró Fornés, que és “el mallorquí més llegit al món després de Ramon Llull”.

Des de Santa Margalida

L’harmonia de Joan Mascaró és, si més no en origen, la que trobà al camp de Santa Margalida, on va néixer el 1897 en el si d’una família pagesa que va haver d’emigrar a Alger, deixant el seu fill més espavilat a Mallorca perquè pogués estudiar. “Puc donar gràcies a Déu d’haver nat a la pagesia nostra en temps quan les gloses sortien de la vida del camp, i poesia i natura vivien juntes, plegades”, deia a Joan Maimó, qui el biografià a Joan Mascaró i Fornés. Els múltiples espais de la saviesa (UIB, 1990), tot apuntant el sentit de la unitat que va guiar el seu pensament.

Per Mascaró -que va arribar a ser professor de literatura anglesa i de sànscrit a la Universitat de Cambridge, sotsdirector del col·legi de Parameshvaran de Jaffna, a Sri Lanka, i professor de la Universitat de Barcelona, traductor també dels Upanishads i del Dhammapada, i autor de recopilacions essencials com Llànties de foc i La creació de la fe -, Santa Margalida sempre va ser el punt referencial d’anada i de voluntat de tornada. A aquell jove, que a 16 anys havia llegit el Bhagavad Gita i que estudià sànscrit per poder traduir-lo en paraules entenedores, que estudià comerç a Mallorca i després es formà a la Universitat de Cambridge gràcies al mecenatge de Joan March mentre exercia de tutor del fill gran del financer, tot plegat acabà de donar-li una visió tan àmplia com la dimensió universal que tenia de l’ànima humana.

Al món dels Beatles

El 1959, quan Mascaró ja havia assolit prestigi, no només a la Universitat de Cambridge, sinó a la d’Oxford i a la de Liverpool, entre moltes altres, a més de ser una veu relativament freqüent a la ràdio de la BBC, el suplement literari de The Times publicà una crítica del seu Llànties de foc : “L’autor ha sabut concebre i dur a terme com una simfonia de l’esperit que comença amb passatges de les escriptures de totes les religions del món, com a preludi, i llavors en fa una divisió en temes bàsics de ‘Llum’, ‘Amor’ i ‘Vida’. El senyor Mascaró ja havia demostrat ser un traductor d’una sensibilitat i un sentiment poc usuals per a la poesia de les paraules”. Encara no s’havia publicat la seva traducció del Bhagavad Gita, que li costaria 20 anys de feina, i que li acabaria donant la popularitat i el ressò a mitjan decenni dels 60.

En el documental Llànties de foc, realitzat per Nofre Moyà i Sílvia Ventayol, es fa referència a un programa de la televisió britànica, del 1967, en el qual els beatles George Harrison i John Lennon parlen de la meditació transcendental, amb Mascaró com a convidat perquè era el gran especialista en els textos sagrats hindús. Va ser Mascaró qui va suggerir a George Harrison que musicàs la seva traducció de The inner Ligth, la primera cançó de Harrison -que hi posa veu i hi toca el sitar- enregistrada pel grup de Liverpool i que surt a la cara B del senzill Lady Madonna.

Com més íntim, més gran

L’interès de Mascaró per la cultura oriental i per un ventall amplíssim de cultures -per poder comprendre-les, va dominar més d’una desena de llengües- començava i acabava en la prioritat que per a ell tenia la cultura i la llengua catalanes. Amic de Francesc de B. Moll, va ser Mascaró qui el va posar en contacte amb el català Rafel Griera perquè fes possible la continuació del Diccionari català-valencià-balear. I no només això, perquè Joan Mascaró mai no va desaprofitar l’ocasió de parlar de la cultura pròpia. Va ser a la BBC on remarcà el paper dels poetes mallorquins que escrivien en català: “Crec que és urgent que l’amor a les nostres lletres augmenti en el nostre poble. Els amics de Mallorca que senten el valor de la llengua nostra i de les lletres que són vida nostra, i per tant part de la vida universal, no podrien formar petits grups gairebé familiars per ajudar tants de germans nostres que no saben llegir i escriure? Vull dir, que no saben llegir un poema nostre i no saben escriure una carta en la nostra parla? (...) Petits grups, íntims, familiars, però il·luminats per un ideal d’amor a la cultura bella, la nostra i la dels altres. Tot art, com més íntim és, més gran, i com més gran, més universal”.

Joan Mascaró va ser, fins a les acaballes de la dictadura franquista, un gran desconegut a la seva terra. El seu posicionament, també contra el franquisme -que no va amagar ni en programes de la BBC-, el silenciaren. No va ser fins al 1979 que se li va donar presència al programa La clave de TVE. Amb aquesta intervenció comença el documental Llànties de foc, quan Mascaró afirma que és necessària una revisió de la història i dir les coses pel seu nom: “A la difamació l’anomenem propaganda, al robatori li diem apropiació, a l’assassinat i al crim se’ls anomena guerra”, hi va afirmar, alhora que recomanava anar cap a “l’humanisme absolut que hi ha a Orient i a Occident”.