Joan Masdéu: “Aquest disc no és cap prèvia per a un retorn de Whiskyn’s”

BarcelonaDesprés de tres discos en solitari sempre amb cançons noves, Joan Masdéu (Reus, 1974) publica La flor del panical (Satélite K), un àlbum en què “revisa, despulla i reconstrueix” deu cançons de Whiskyn’s, el grup que va liderar entre el 1992 i el 2009. Masdéu ho fa amb el guitarrista Oest de Franc, la producció de Santos & Fluren i col·laboracions de Beth Rodergas, Roger Mas, Gerard Quintana i The New Raemon. “Vull deixar molt clar que el disc no és cap prèvia per a un retorn de Whiskyn’s perquè ni ens ha passat pel cap ni crec que sigui el moment ni que ho estigui demanant ningú”, precisa Masdéu, que demà actua al Teatre Kursaal de Manresa (20 hores).

¿Quan vas començar a pensar que faries un disc “despullant i reconstruint” cançons de Whiskyn’s?

Últimament un tant per cent bastant elevat de les vegades fas un disc d’estudi amb tot el grup i després has d’acabar tocant-lo a duet per poder fer 40 bolos l’any. Aleshores, davant de l’adversitat, arriba un punt que dius: capgirem-ho. Per tant, la llavor neix de voler fer un disc de duet gravat en directe a l’estudi sense metrònom i que reculli el que fem als concerts. Alhora vaig destapar aquestes cançons que he tingut guardades al calaix deu anys. Tornes a familiaritzar-t’hi, comences a perdonar-les i et comencen a caure bé una altra vegada. I en aquell moment vaig adonar-me que faria 25 anys del primer disc dels Whiskyn’s.

Perdones sobretot cançons dels tres últims discos de Whiskyn’s: On (2004), Souvenir (2005) i Reus-París-Londres (2007).

Sí, però en directe en recuperem alguna més. No volia fer un disc perquè sí. Tot plegat havia de tenir algun sentit. Sí que hi ha cançons més emblemàtiques, com On, Balla, Reus, però tampoc volia obligar-me a posar-ne una de cada disc. Hi ha cançons que potser musicalment no es prestaven tant a ser revisades en aquest format.

En els concerts ja fa temps que cantes cançons de Whiskyn’s.

Sí. De les deu del disc, potser n’hi ha quatre o cinc, com On, Reus i Trens d’alta velocitat, que tenen arranjaments nous que he anat elaborant espontàniament en els concerts que feia no ja a duet, sinó tot sol. I a mesura que els consolidava en directe, anava fent un disc sense saber-ho.

Per què l’has titulat La flor del panical

Revisant també els meus discos en solitari, sovint faig com servir coses que m’explicava la meva àvia del món rural on ella vivia. El disc Dissabte comença amb una cançó que es diu El bon retorn. Bonretorn, al Baix Camp, és l’aldea on va néixer ella. Sempre trobo paral·lelismes que segurament són regressions a la infantesa. La flor del panical també és una rondalla que l’àvia ens explicava quan érem mot petits. Un rei encomana als dos fills que li vagin a buscar la flor del panical per sanar la malaltia que té, i a canvi el fill que la trobi heretarà el regnat. La flor la troba el fill petit, però el gran el mata i l’enterra. Allà on l’enterra hi creixen unes canyes. I un pastor un dia d’una canya d’aquelles se’n fa una flauta i quan la toca surt una veu que explica que l’han matat... Això arriba a les orelles del rei, que va al lloc, desenterra el cos i aleshores el fill petit reneix i hereta el regant. M’agrada trobar aquests paral·lelismes: és com una mena d’al·legoria de renéixer en trobar les cançons i que tinguin una nova vida després de tants anys. Aquesta idea de renaixement amb la flor del panical em va semblar molt poètica i molt bonica.

¿I a la cançó El que tinc

No, no, però està ben vist. En aquella cançó vam veure que en donar-li un nou aire, tant a l’Oest de Franc com a mi ens venien al cap grups de finals dels 60 com Jefferson Airplane. I, a diferència de l’original, a tots dos ens va passar pel cap que la flauta travessera seria perfecta. Però no està relacionat amb la rondalla, tot i que m’hi has fet pensar.

Les quatre col·laboracions són de músics amb els quals no tens una afinitat estètica evident. ¿Era la intenció?

Trens d’alta velocitat, jo no sé per què, sempre m’havia imaginat que la faria créixer el registre de la Beth, i així va ser. Amb la del Roger Mas amb l’arranjament nou el mateix, i esclar, el Roger ve a l’estudi, obre la boca i te’n cau un per cada camal: jo ja m’imaginava que On funcionaria molt bé en una octava per sota del meu registre. A més, l’harmonia també és diferent. És bonic fer aquest exercici. The New Raemon és un dels artistes que més admiro d’aquest país i té una veu de les que més admiro. Ja m’agradava amb Madee, i tot el que ha fet en solitari ho trobo excepcional. I tenia molt clar que amb ell la cançó havia de ser Silenci.

¿ Silenci és la cançó on hi ha menys contrast entre les veus?

No, diria que és la del Gerard Quintana. Amb els Sopa de Cabra vam compartir molts escenaris, i fins i tot oficina de management. Havíem parlat amb el Gerard perquè col·laborés en el segon disc de Whiskyn’s, però un problema d’agenda ho va fer impossible. I ara m’ha agradat recuperar allò que havia quedat pendent amb el Gerard i amb una cançó com Puc ser jo,que potser d’entrada no te l’esperes en ell. La versió original té un to més postadolescent, però canvia al fer-la amb una guitarra una mica Crosby, Stills & Nash, que li va bé a l’esperit més reposat del Gerard.

¿Amb quines cançons de Whiskyn’s tens una relació més bona?

Doncs amb algunes que hi ha en aquest disc, com On i Trens d’alta velocitat. Així com Silenci era la cançó que els agradava als músics del meu entorn i potser a algun periodista, Puc ser jo ha sigut indiscutiblement la cançó que ha agradat al públic de Whiskyn’s. Va haver-hi molts anys que jo hi tenia una reticència, i enguany vaig anar a fer un concert a Almacelles, en un cicle el cap artístic del qual és el Xavier Baró, que som amics de fa anys. I quan va acabar el concert, el Xavier em va dir: “Joan, aquella cançó de «puc cantar-te a cau d’orella» és molt maca”. Va caldre que m’ho digués ell perquè em deixés estar de reticències... Vaig pensar: és la cançó que ha arribat més a la gent, així que estima-te-la i respecta-la.