Joan Miquel Oliver: "Totes les cançons pop diuen el mateix dues vegades"

BarcelonaQui dia passa any empeny, i ja en fa quinze de la publicació de Surfistes en càmera lenta (2005), el primer disc de Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974) al marge d'Antònia Font. L'àlbum va aparèixer en un dels moments més creatius i de més popularitat del grup mallorquí, entre els discos Taxi (2004) i Batiscafo Katiuscas (2006). Les onze miniatures pop de Surfistes en càmera lenta es reediten en un vinil i alimentaran el repertori d'una gira especial de primavera que ara com ara ja té tres dates confirmades a l'abril: el dia 8 a la Sala Barts de Barcelona, dins el festival Guitar Bcn; el 9 al Teatre Municipal de Girona, dins el Festival Strenes, i el 25 al Teatre Principal de Palma.

T’hi reconeixes en el Joan Miquel Oliver de fa quinze anys?

Sí, totalment. Gairebé la meitat d’aquell disc l’estic tocant en directe. Fotos, per exemple, és una cançó que sempre l’he tocada en tots els concerts. La mateixa Surfistes en càmera lenta i Emerson Fitipladi també. Pallasso la fèiem amb en Sisa i en Quimi [Portet]. L'hi tinc molta estima, a tot el disc, i l’escriptura crec que està a un bon nivell. És un disc complementari d’Antònia Font, en el sentit que ara els meus discos en solitari són molt més complets, ja s’aguanten sols i tenen una vocació de carrera, de poder fer-se en directe. Aquell era més com un divertimento, però té un encant. És un divertimento perquè és divertit. De vegades un disc té un objectiu professional, a nivell carrera. En canvi, aquest era un disc que no tenia cap pretensió que no fos: "Anem a veure què passa". És més lliure; no m’hi jugava res. És un disc escrit molt fàcil, les cançons estan escrites molt sincerament, molt ràpidament.

Per què el vas publicar precisament el 2005, quan Antònia Font estava en un moment de màxima popularitat?

No ho sé, me va pegar, me'n van venir ganes. Acabàvem de fer Taxi amb Antònia Font, que és un disc bastant experimental... Tenia ganes de jugar a l’estudi provant de gravar xilòfons, el llaüt, guitarres de plàstic, tot plegat era una cosa molt domèstica, molt casolana. Em venia de gust fer una cosa així, sense bateries, que sempre són problemàtiques de gravar. Ara tinc l’estudi en un lloc a part, però en aquell temps el meu estudi era una habitació de casa meva condicionada així com podia. Tot molt casolà. Quan el Joan se n’anava a dormir, que en aquell moment devia de tenir dos anys, gravàvem aquelles veus a l'habitació.

La concreció lírica d’algunes cançons de Surfistes en càmera lenta la trobem després sobretot a Surfistes en càmera lentaVostè és aquí

Sí. Vostè és aquí està escrit una mica així, molt happy. Tota cançó pop té un desenvolupament que dura un minut, un minut i trenta segons, i després es repeteix. Totes les cançons pop diuen el mateix dues vegades, això les que duren dos minuts i mig. Les que ho repeteixen tres vegades duren tres minuts, gairebé quatre. És una mica això. Però al Vostè és aquí dic les coses una sola vegada. Són cançons d’un minut. I a Surfistes en càmera lenta, sobretot cançons com Emerson Fitipaldi i Rellotge, són temes sense l’estructura típica del pop, com les de Vostè és aquí. Sí que hi ha una relació, però és més per raons tècniques que no pas líriques.

També és un disc on ja era present el teu característic costumisme contemplatiu. No ets el protagonista de les cançons, sinó que mires i expliques coses.

Sí, sí, això segur. És una mica com la meva cançó Flor de cactus [del disc Pegasus, del 2015]: més val que me carregui el personatge. ¿Fins a quin punt et fiques dins les cançons, fins a quin punt aquest personatge que fiques a les teves cançons ets tu o no? I Surfistes en càmera lenta és un disc on l’autor és un poc invisible. És fer petites postals i prou.

Tenies algun referent per a aquesta mena de disc?

No, no. El Joan Pons, del Petit de Cal Eril, fa temps em va dir: "Jo escoltava música lo-fi americana, i quan va sortir aquest disc vaig pensar: 'Ostres, aquí també hi ha algú que fa això'. Ostres, doncs jo no sabia què era el lo-fi. Sí que que hi ha un tema que es diu Soy un lo-fi, però més com a contrari de hi-fi. La idea era més gravar i exposar-ho, sense maquillar, i aquesta és la filosofia del lo-fi, que no vol dir sonar malament, perquè els discos de Daniel Johnston sonen molt bé. I sí, jo no n’era gaire conscient, de res de tot això. Sí, se veu que sí, que ja n'hi havia precedents als Estats Units.

A l’abril faràs una gira per celebrar el quinzè aniversari del disc. Com l’estàs planificant?

Amb molta il·lusió, perquè tothom confia que l’any que ve ja s’hauran posat les primeres vacunes, tot i que pot ser que els aforaments continuïn sent reduïts. Mira, al principi de la pandèmia pensàvem que tot això milloraria, que tot s’arreglaria per poder continuar fent feina. Ara estem en un punt que no sabem si s’arreglarà o no, però en comptes d’esperar que s’arregli, el que hem fet és adaptar-nos-hi, no quedar-nos quiets.

Quines sensacions has tingut fent concerts aquest any?

Bones. De fet, el format amb gent asseguda s’ha fet tota la vida. Simplement trobo a faltar el mogollón de les sales.

Hi ha músics que comenten que els atabala una mica no poder saber si el públic somriu o no rere la mascareta.

Sí, però això també passa quan vas pel carrer. L’expressivitat s’ha vist molt minvada per culpa de la pandèmia. Tothom du màscara: al carrer, als concerts, a la prova de so... A mi no m’afecta, ja m’hi he acostumat.

Fa ben poc has publicat un disc instrumental, Aventures de la nota La

L’altre dia precisament pensava que hi ha un tema de l’últim disc, Tothom content, que probablement és el menys representatiu d’Aventures de la nota La, però que és un tema molt naïf que quadra molt bé amb els de Surfistes en càmera lenta. Seria un bon tema per tocar en aquesta gira.

I lligaries cap i cua.

Sí, exacte. Surfistes... omple mitja hora, així que tocarem primer tot el disc ben desenvolupat, amb el Xarli [Oliver] tocant la serra amb un arc de violí a Pallasso, el Jaume Manresa amb el theremin fent Emerson Fitipaldi, coses que són molt boniques de fer. Després ho completaríem una mica amb repertori de la trilogia Pegasus (2015), Atlantis (2017) i Elektra (2018) per fer concerts d’una hora i mitja, i potser alguna cosa d’Aventures de la nota La, que podria ser aquest tema que et deia o un dels més radicals; no sé, que quedi una cosa vistosa i xula, que sigui vertadera. Seran concerts especials: amb la mateixa banda i el mateix cantant, però donant una cosa diferent.

Tens cançons noves per a un disc nou?

Sempre hi ha coses. Saps què passa? Que escric molt de pressa. En qüestió de setmanes o pocs mesos escric tot un disc, no m’agrada arrossegar feina. Escric els discos molt de pressa perquè és una manera que siguin coherents. Escric una cançó, després puc dir que m’agrada però que no és exactament el que volia explicar, i potser aquesta cançó em dona la idea per escriure’n una altra, i a poc a poc es va completant una espècie de proposta artística. Això s’ha de fer ràpid. Si deixes passar massa temps, al final et fas un embolic, no té sentit, és incoherent i sobren idees o en falten d’altres. Escric molt de pressa; per tant, no és que ara tingui res escrit, però en el moment que m’hi posi ràpidament podré fer el disc.