Joan Miquel Oliver: "No sabem si l'anticatalanisme és cosa de quatre 'locos toreros' o tindrà repercussió a mitjà termini"

BarcelonaA Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974) se li ha girat feina. Tot just acaba de publicar un nou disc al seu nom, Electronic devices (Oigo Discos, 2023), que el 25 de novembre presenta en concert a la sala Razzmatazz de Barcelona i l'endemà al Loco Club de València. A més a més, després de tancar la gira de retorn d'Antònia Font en prepara una altra amb el grup amb una pila d'actuacions ja confirmades per al 2024. De tot plegat en parla amb l'ARA a Barcelona, en una conversa en què també aborda l'amenaça de l'anticatalanisme i de les polítiques que agreugen les desigualtats socials i econòmiques.

¿Electronic devices és el disc amb el qual has arribat més lluny amb la música electrònica, de moment?

— Sí. També passa que tecnològicament és tot molt més fàcil, ara. Abans havies de muntar un teclat, gravar, si no t'agradava el so havies de tornar a gravar... Ara tens tots els sintetitzadors dins l'ordinador, fas les partitures i gairebé ho està masteritzant i tot. I si vols canviar un sinte, amb dos clics el canvies.

¿Per arribar a aquest disc era necessari fer Aventures de la nota La (2020)?

— Bé, no era necessari, però s’ha notat, tot i que Electronic devices és un disc de música pop, i La nota La és de música polifònica, instrumental i dodecafònica. No hi tenen res a veure, però és veritat que hi ha dos temes del nou que es nota molt que vaig passar per aquella experiència: Cinquanta euros i Arquitectes.

Arquitectes a més té aquelles variacions al final.

— Sí, sí.

Cinquanta euros, amb el tall de veu de Javier Dalmau, és molt interessant perquè, en el fons, defenses més el procés i l'aventura de trobar 50 euros que els 50 euros en si.

— En Javier Dalmau ho diu al final: "Cinquanta euros, és lo de menos", que això és una expressió que amb els amics ja la fem servir.

¿A les cançons et passa això, que el més interessant per a tu és el procés de fer-les?

— No, però és veritat que el procés s'ha de notar. A mi m'agrada molt, quan escolto una cançó, pensar: hòstia, aquí va fer això, va fer això altre, aquí se li va fer llarg i va llevar aquestes dues voltes de no sé què... I m'agrada molt que als meus discos es noti. No m'agrada fer trampa en aquest sentit. Vull que es vegi com està fet el disc, en el disc mateix. Que no hi hagi secrets.

En aquest disc hi ha força èpica de l'amor i del sexe, que, de fet, són temes habituals en la teva obra, oi?

— Sempre he parlat d'aquestes coses, però és veritat que als discos de la trilogia Pinya, els que el dibuixant Albert Pinya en va fer la portada –Pegasus (2015), Atlantis (2017) i Elektra (2018)–, xerrava d'altres coses. Abans el que feia era xerrar els meus sentiments, amb Antònia Font, i com que canta en Pau...

Te’ls treus de sobre.

— Allà ja no soc jo. Però, esclar, ara, si ho estic cantant jo, doncs la gent vol saber si és autobiogràfic.

Suposo que és lícit que l'oient es pregunti si Georgina és una cançó dedicada a alguna persona concreta que es diu Georgina o no.

— Sí. Bé, aquest cas ho puc explicar, perquè no té cap mal. La Georgina és la meva parella actual. També té el seu què. La gent que coneix la Georgina ha dit: "Hòstia, el Joan Miquel li ha fet una cançó!" I quan l'escolten veuen que té gràcia, perquè no li hauria fet una cançó a la meva parella amb el seu nom dient que estic superenamorat. No tindria gràcia. En canvi, faig una cançó on explico que estic sopant tot sol i que "damunt sa taula que va dur en Pau Debon dibuixes es patrons que després cosiràs", i això sí que fa gràcia.

Parlaves d'Antònia Font, i entenc que haver fet el disc Un minut estroboscòpica (2022) amb el grup ha influït d'alguna manera en Electronic devices.

— Crec que aquest disc és molt diferent d'Elektra també perquè ha passat més temps, i perquè hi ha Aventures de la nota La al mig. Però també perquè m'he vist més capacitat per defensar un projecte seriós. Abans era com que amb Antònia Font tenia el meu projecte seriós, i el meu disc el feia per experimentar, per provar coses; que ningú realment es prenia seriosament la meva carrera en solitari.

Tenies aquesta sensació?

— Una mica, sí. I amb aquest disc he pensat: he vist que tinc públic, he fet unes gires sol, he tingut ple per a tot... I hòstia, vaig a prendre'm seriosament.

No tenia aquesta percepció. Potser els primers anys sí, quan eren coses paral·leles, però Antònia Font ha estat 10 anys sense fer res.

— Sí, però la carrera en solitari no deixava de ser el projecte B. I ara he dit: el meu projecte principal és aquest.

I t’ho prens d'aquesta manera justament ara que l'any que ve amb Antònia Font fareu més de 20 concerts.

— Sí, o 30 o 40.

Amb tot plegat treballaràs més que mai, doncs.

— Sí. Ha estat una mica casualitat. Electronic devices sí que s'ha autoprogramat, però Antònia Font ha estat: vinga, anem a fer una gira de teatres. I ens ha desbordat completament.

Però ho feu de gust, no?

— Sí, home, esclar. Òbviament, sí, sí. Però no pensàvem fer-ne tants.

La teva relació amb el concepte robot ha evolucionat gaire? És un tema que has tractat al llarg dels anys, i no sé si ara la cançó Robot mayordomo és la culminació de la teva filosofia sobre el paper dels robots.

— Quan vaig escriure Robot, per al disc Taxi (2004) d'Antònia Font, vaig pensar: "Tio, només pots escriure una cançó que es digui Robot. Si la cançó es diu Robot has d’estar molt segur del que dius perquè només tens una oportunitat". El robot d'Antònia Font és el meu robot, robot. Aquest d'ara és més un criat que un robot. La cançó xerra més dels milionaris, de la desigualtat, de les classes socials... Xerra d'això, del robot que està putejat, que és més majordom que robot, diguéssim.

Acabem projectant en els pobres robots el que no volem ser nosaltres.

— Sí, exacte. Vinc d'una família on mon pare era electricista i ma mare era modista, i sempre m'ha fet molta ràbia aquest sentiment de superioritat del milionari. Aquesta desigualtat, aquesta sensació que tenen ells que no som iguals, que es pensen que la gent pobra és pobra perquè no s'ho ha currat, que la gent pobra és pobra perquè del país que venen són així, i són uns deixats, i estan tot el dia follant i tenint fills. Els milionaris diuen això. Aquesta idea que no som iguals, que de sèrie ja som diferents em fa molta ràbia.

I cada cop hi ha més partits polítics que ajuden aquests milionaris i que transmeten aquesta concepció de la vida.

— Perquè els polítics volen ser milionaris. Volen ser de l'equip guanyador.

Tu et sents d'un equip guanyador?

— Bé, jo sempre he fet el que he volgut; mai he fet res per guanyar diners, però n'he guanyat molts perquè la vida m'ha dut a guanyar-ne. Però quan tenia 25 anys vivia amb 30.000 pessetes, compartia pis i em menjava ses ungles, i potser era més feliç que ara. He guanyat pasta, sí, esclar que he guanyat pasta.

Sí, perquè has fet 400 cançons, que no està gens malament.

— No està malament. Però això no m'ha fet canviar de manera de ser. Ni de pensar i, sobretot, de ser encara més conscient de les desigualtats.

Comences a tenir una edat, i has viscut diferents canvis polítics a les Balears. Des de la teva perspectiva, ¿el moment actual és pitjor que altres anteriors?

— Encara no ho sabem, perquè no sabem fins a quin punt l'anticatalanisme que ara ha entrat al govern és cosa de quatre locos toreros o realment tindrà una repercussió a mitjà termini. No ho sabem, encara. Hem d'estar preparats. Amb en Bauzá [president de les Balears del 2011 al 2015] érem moltíssima gent allà a la manifestació en defensa de la llengua. Això s'haurà de fer. Però jo crec que en Bauzá va ser un fracàs perquè ningú hi creia, ni ells mateixos, i després el PP va perdre el govern. No crec que aquesta segona edició de bauzanisme funcioni. Soc optimista, però això no vol dir que no calgui estar atents. Però no estic espantat.

¿En el teu dia a dia encara no t'afecten els canvis polítics del nou govern del PP i Vox?

— Els canvis polítics no afecten per a res. El que sí que m'afecta és que ara l'anticatalanisme està molt estès. I cada vegada menys gent entén el català i més gent s'emprenya quan li parles català, a peu de carrer. Això sí que em fa mal. No tant el que està passant al món polític, com que et ve un repartidor d'un pedal de guitarra, li dius els números del DNI en català i et mira amb una cara com si li estiguessis escopint. Això és el que em molesta.

Com si el català fos una cosa tòxica.

— Però és que el català és un valor afegit. Pensar el contrari és racisme, és anticatalanisme, és feixisme, tot.