Joan Miquel Oliver i Albert Pinya: “La realitat és molt avorrida i nosaltres procuram que sigui divertida”

PalmaFa poc més de deu dies que Joan Miquel Oliver presentà el seu darrer treball discogràfic, Elektra, que ha tornat a comptar amb el disseny d’Albert Pinya després de Pegasus i Atlantis. Fa anys que els dos artistes són amics i col·laboren. S’entenen a la perfecció i ho saben. “Si jo pintàs, pintaria el que ell fa. Tots dos som a la mateixa pàgina del llibre. Podem viure al mateix planeta perquè ens dedicam a disciplines diferents. Si tots dos fóssim músics o pintors, ens hauríem de destruir mútuament”, diu Joan Miquel Oliver sobre la seva relació personal i professional. Aquesta conversa n’és un bon reflex.

Com conjuntau els vostres processos de treball?

Joan Miquel Oliver: Començ jo fent les cançons i li explic una mica de què anirà la cosa. Llavors Albert se’n fa una pel·lícula i ens anam comunicant. Quan el projecte està a la meitat, definim una mica la portada. És important el fet que deix Albert crear lliurement. No té sentit demanar una feina i voler influir-hi. D’Albert, m’interessa la seva aportació i la seva lectura.

Albert Pinya: És important compartir el punt de partida. Tenim la sort de parlar llenguatges semblants, amb referències pop i ultralocals.

Podeu definir més quins són aquests llenguatges que compartiu?

A.P.: Les referències a tota la cultura ultralocal. El fet que Joan Miquel canti en català ja el posiciona. He fet molta feina els darrers anys investigant sobre l’agropower, la identitat autòctona, els símbols i les referències. Abans de començar a col·laborar, Joan Miquel ja va fer el disc Bombón Mallorquín i aquí ja hi havia molts de punts de connexió, perquè va agafar una mena de símbol de la gastronomia popular.

Quin és el secret de l’èxit del vostre ‘matrimoni’?

A.P.: Ens ho passam molt bé junts. I tenim llibertat.

J.M.O.: I també vivim separats [rialles].

A.P.: Cadascú a casa seva [rialles].

J.M.O. : Festejam, però cadascú té el seu pis. Aquest és el secret.

Com és la convivència quan promocionau la vostra feina junts?

A.P.: Som com un pont. Quan Joan Miquel fa els discs, n’és l’absolut protagonista. Intent completar i complementar el seu discurs per reforçar-lo des de la meva perspectiva.

J.M.O.: A la Nit de l’Art ens vàrem girar els papers. Ell era l’artista i jo era l’acompanyant. Era com un duo de flamenc: Albert era el cantaor i jo anava amb la guitarra. Va funcionar perfectament. Albert i jo no tenim la mirada cap a dins. Allò que importa és l’art, l’estètica, la creació.

A.P.: I l’experimentació i el futur.

J.M.O.: No ens centram en nosaltres. No tenim un mirall davant. En aquest sentit, no tenim ego. L’objectiu és l’art. Cream per oblidar-nos de nosaltres mateixos.

En canvi, molta gent pensa que feis referència a la vostra vida...

J.M.O.: Empram els elements de la realitat, però estan recombinats. La realitat està desordenada, és lletja, no té sentit... N’agafam els components i els donam sentit, els ordenam, feim que siguin bonics i que tinguin sentit. La realitat és molt avorrida i nosaltres procuram que sigui divertida. Això no vol dir que parlem de nosaltres. Al contrari, fugim de nosaltres. Del que sí que parl és de la relació amb un mateix.

I com ho feis?

J.M.O.: Per exemple, al nou disc, Electra i Hipotèrmia són personatges. A Honey també canta un personatge, encara que relacionant-se amb ell mateix... És veritat que aquest treball va una mica més d’això, però és tot artificial. M’agrada comparar l’etimologia de la paraula art amb artificial. Feim un artifici, una construcció nova, una creació. Crear vol dir dur a l’existència una cosa que abans no hi era. Sempre et bases en tu i en la teva existència, però no expliques la teva vida.

A.P.: Som com uns alquimistes de la quotidianitat.

J.M.O.: Es crea un contrast quan eleves la vida quotidiana al màxim exponent. A mi m’és igual fer una cançó que parli del misteri més profund com fer-ne una altra que ho faci dels productes de neteja. Per mi no hi ha cap diferència.

El feminisme és molt present en el disc. Creis que està de moda?

J.M.O.: Simplement vol dir que s’està popularitzant, que la gent està llegint tractats de feminisme o biografies de dones amb mentalitat feminista. Això està superbé i fa falta. La nostra societat és molt masclista i això afecta també els homes. Se suposa que els homes hem de ser d’una manera determinada dins el patriarcat i un món masclista. Si no ets d’aquesta manera, i personalment no ho som, també et sents discriminat. Jo m’he sentit discriminat tota la vida per no ser el típic mascle a qui agrada el futbol i que escup en terra [rialles]. Veus que els nins perceben des que són petits que si no ets un poc fanfarró no vals tant com un altre que sí que ho és. Al final es creen societats hostils.

A.P.: El personatge d’Electra, i tots els retrats que hi ha en el disc, reflecteixen una dona forta, valenta, que no encaixa estèticament ni gràfica dins el típic arquetip de dona preciosista. La seva bellesa radica en la seva singularitat i autenticitat. Està al marge de prototips establerts. Nosaltres hem absorbit inconscientment el masclisme. És una tara que tenim tots.

J.M.O.: Es comenta que les dones són més masclistes que els homes i això és un comentari molt masclista. Pot parèixer molt intel·ligent i és una ximpleria com una casa. Vivim en el masclisme. Allò que importa és tenir la maduresa per canviar les teves idees. Estam dotats d’intel·ligència i l’hem d’emprar. Hem d’acceptar que les coses canvien i que és bo. Malgrat que sempre ho hem fet d’una manera, tal vegada és el moment que ho facem d’una altra.

I com s’han de fer?

J.M.O.: La llibertat es basa en el fet que et puguis desenvolupar com a persona. Com més estàtic és el sistema de comportament, de conducta i de valors, pitjor; menys llibertat tens. T’has de poder desenvolupar de la manera que et doni la gana. Què passa si un nin vol anar vestit de nina a escola? Ho passarà molt malament. És molt important educar els nins en la tolerància cap a aquestes coses, perquè no es poden evitar. Per exemple, el transgènere infantil existeix, és una cosa que hi és. Pots criticar allò que has adquirit, com el masclisme, però no pots ser crític amb l’homosexualitat, que és natural.

Idò ens queda molta feina...

J.M.O.: La mentalitat d’esquerres se centra en un mateix i el que vol fer. La mentalitat de dretes es basa a imposar les teves idees als altres. Un exemple perfecte són els de Ciutadans, que lleven els llaços grocs. El que han de fer és penjar-ne de taronja. Hi ha molta diferència entre llevar un llaç groc i penjar-ne un de taronja. Ets lliure d’explicar el que vulguis, tant és si és que desitges una Espanya unida o una altra cosa. El separatisme i l’unionisme són dues maneres de pensar lícites, però no has d’impedir que l’altre pugui explicar les seves idees.

Heu trobat obstacles per expressar-vos?

A.P.: Hi ha gent que no entén el que feim, i això és una cosa que sempre ens acompanyarà. Un ha de treballar sense esperar absolutament res. La clau és ser sincer amb un mateix. Arriba un punt en què no t’afecta ni et condiciona.

Com treballau quan la temàtica està delimitada per altres?

A.P.: És impossible encotillar-me. Allò interessant és que no hi ha límits en la creació, sinó que te’ls poses tu mateix. Segons el tema, les imatges i les referències seran més properes o no, però la llibertat és absoluta.

Com valorau aquest temps treballant plegats?

A.P.: Vàrem començar amb els discs, però ens han conduït a fer vídeos plegats. En els discs, Joan Miquel venia amb unes cançons i jo reinterpretava. En el cas dels vídeos, el punt de partida són les imatges. Crec molt en la transversalitat i a intentar que les diferents disciplines connectin per tractar temes o motius en comú. Les idees i els conceptes es reforcen. Joan Miquel i jo parlam dels mateixos temes, però cadascú des de la seva perspectiva.

J.M.O.: Quan vaig fer la música per als vídeos d’Albert vaig fer un escrit. Deia: “El que m’agrada de fer feina amb Albert no és que t’ensenyi coses, és que t’obliga a aprendre coses noves”. Al final una obra és la superació d’una dificultat. Ell em va venir amb dos vídeos i em va dir que m’espavilàs, que havia de fer una música amb això. Fer aquesta música em va enriquir molt. Albert és un individu brutal.

Amb quin disc heu estat més a gust?

A.P.: Cada projecte té la seva psicologia. Em va passar amb els discs. No vaig fer Pegasus de la mateixa manera que Elektra. Cada un té les seves particularitats. Quan vaig fer Pegasus pensava que era el millor que havia fet en la meva vida. Amb Atlantis vaig pensar que havia superat Pegasus. Després va arribar Elektra i vaig sentir que allò era la sublimació dels altres dos discs. Nosaltres sempre miram cap al futur i no ens conformam amb el que ja coneixem i està fet. Som futuristes entusiastes.

En presentar els discs, vàreu parlar de la filosofia hegeliana (tesi, antítesi i síntesi)?

J.M.O.: És la nostra manera de pensar. Si volem evolucionar conceptualment, hem de treballar d’aquesta manera. Tens una tesi, l’estudies i intentes corregir-la per arribar a una antítesi. I llavors ve una síntesi, que a la vegada es converteix en una nova tesi. La dialèctica hegeliana és un sistema filosòfic per evolucionar conceptualment.

Teniu nous projectes en comú?

J.M.O.: Tenim una cosa a mitges. Vaig ficar Pinya com a personatge de llibre a Alexandra Schneider und ihr casiotone. Dins el llibre, ell es dedica a il·lustrar la història d’Alexandra Schneider. Podria ser una col·lecció i fer una exposició.

A.P.: La nova sèrie de pintures serà sobre aquest viatge que vàrem fer amb Alexandra. Joan Miquel es fa tot un món a partir del seu voltant.

I quin és el procés creatiu per arribar a inventar tot un món?

J.M.O.: Faig una optimització de la realitat, una reconstrucció, i vaig seleccionanat el que m’agrada. Hi ha poques coses que realment siguin boniques. La vida no és tan avorrida, però no es pot comparar amb el que pots arribar a fer segut davant de l’ordinador, amb una carta blanca. Escriure no té despeses de producció.