Joan Miralles: “El català, més que la ingerència del castellà, acusa el canvi de civilització”

PalmaConfessa que se sent “un poc notari de la realitat”. Joan Miralles (Montuïri, 1945) fa més de mig segle que recull testimonis orals perquè no es perdin les històries ni la parla de les persones, sobretot del seu poble i del Pla de Mallorca. L’Arxiu d’Història Oral Joan Miralles, amb un 95% inèdit, és dels pocs llocs on es poden escoltar les veus de dones i homes nascuts a l’illa al segle XIX. Després d’haver publicat Un poble, un temps (1974, 1995), La història oral. Qüestionari i guia didàctica (1985) i Història i cultura popular (1998), qui és catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat de les Illes Balears, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i director del Nomenclàtor Toponímic de les Illes Balears acaba de treure Veus del passat (Biblioteca Càtedra Unesco), un llibre sorgit del seu arxiu sonor que reuneix onze entrevistes fetes el 1968 i 1969, cadascuna amb un enllaç per poder escoltar-la.

Quina motivació teniu per recollir i conservar les veus del passat?

Potser és una lluita contra la mort, no només de les persones, sinó de les tradicions i de la manera de parlar. Els meus interessos són diversos. Hi ha un interès històric, pels usos i costums, per saber com la gent percebia la realitat. Hem de pensar que la dona més vella de Veus del passat ara tindria 143 anys. És com escoltar un personatge d’un altre món. També hi ha un interès lingüístic per una parla que se sent neta i clara. I hi ha un interès antropològic. Molts eren analfabets però llestíssims, vius de potències, com se’n deia.

Lluita contra la mort... Pensau que el temps passat va ser millor?

No, de cap manera. No tot el que passava un temps era millor que ara. Vaig començar aquestes entrevistes quasi per intuïció, quan era estudiant, en els períodes de vacances. Em vaig comprar un magnetòfon que pesa 8 kg, fabricat a l’Alemanya nazi; tenia una qualitat de so excel·lent. Amb el temps, instintivament et sents un poc notari de la realitat i penses que, si tot aquest món desapareix, almanco en quedarà testimoni oral.

Sempre Montuïri o els pobles del Pla. Això és no moure-us del propi redol.

No intent fer localisme. Hi ha llibres de la història d’Espanya que són del tot localistes i, en canvi, també hi ha històries d’un petit poble que tenen un interès universal. A més, Montuïri és un poble singular que ha donat fesomia a Mallorca, s’hi conserven els cossiers. També és un poble vivaç políticament parlant, i s’ha conservat un arxiu municipal importantíssim.

Ja heu decidit on acabarà l’Arxiu d’Història Oral Joan Miralles?

Fa una partida d’anys vaig fer donació d’una còpia d’una part del material a l’Arxiu del So i de la Imatge del Consell de Mallorca. Darrerament estic en tractes amb l’Arxiu Nacional de Catalunya. La meva obsessió és salvar aquest material, i els originals s’han de guardar en un lloc que tingui totes les condicions.

No us plantejau deixar els originals a Mallorca? No us hi ofereixen garanties?

Mirau, la meva pàtria són els Països Catalans. Així que no tenc cap escrúpol a dur el meu arxiu al lloc del territori on es pugui trobar millor.

Tornem a les veus. Quin valor tenen aquests testimonis per a un filòleg?

El valor des del punt de vista lingüístic és molt gran. També des del punt de vista diacrònic, perquè la majoria són veus de gent nascuda al segle XIX. I hi ha una gran riquesa lingüística, una precisió, una fonètica i una sintaxi, fins i tot les interjeccions. Tot això s’ha de conèixer i conservar-ho.

Pensau que la llengua catalana de Mallorca s’ha empobrida per les ingerències, sobretot del castellà?

El procés de castellanització de la nostra llengua ha avançat, això és innegable. Però jo diria que el català, més que la ingerència del castellà, acusa el canvi de civilització. Hem viscut un canvi de civilització com no s’havia viscut, probablement, des del neolític. Moltes de les paraules s’han perdut per aquesta transformació social i canvi de costums, però això també li ha passat al castellà i a la majoria de llengües.

Les persones que entrevistau, a més de ser grans, sovint us parlen del passat.

Tenim tendència a parlar del passat a mesura que tornam vells. Ens parlen de les malalties perquè les tenen realment. A mi, que som a punt de fer els 75 anys, allò que em preocupa bàsicament és la salut.

Hi ha temes dels quals no us volien parlar?

En els darrers anys 60, que és quan vaig fer les entrevistes que surten a Veus del passat, pensau que encara hi havia en Franco. I sí que hi havia uns temes tabú: la Guerra Civil amb la repressió, el contraban, la higiene íntima, els assassinats i la bruixeria o el que es coneix com a mal bocí. D’això, evitaven parlar-ne.