Joan Miró i Henri Matisse es retroben a Barcelona

BarcelonaLa trajectòria d'un artista és una cursa de fons amb moments àlgids i uns altres de més durs. Henri Matisse (1869-1954) és considerat com un dels grans pintors del segle XX, però no sempre va tenir les coses fàcils: entre finals dels anys 20 i els primers anys 30 va patir una gran crisi creativa i no acceptava la seva obra de després de la Primera Guerra Mundial. Com es pot veure a partir d'aquest divendres i fins al 9 de febrer en la nova exposició temporal de la Fundació Joan Miró, l'obra del pintor català, que era 23 anys més jove, va ser una font d'inspiració perquè Matisse se'n sortís. Aquest fet posa en qüestió el tòpic que és l'artista més jove qui rep l'empremta del gran. "El personatge clau en la trobada entre els dos artistes és Pierre Matisse, fill d'Henri i galerista de Miró als Estats Units a partir del 1934", afirma l'assistent del comissari, Véronique Dupas. "El Pierre encarrega al seu pare i a la seva germana fer la tria de les obres de Miró per a la seva galeria de Nova York. D'aquesta manera, Matisse tenia un contacte directe amb la producció recent de Miró i, fins i tot, li va demanar al seu fill que li enviés dos quadres de Miró", explica Dupas. D'altra banda, Matisse li va demanar al seu fill que li mostrés les seves pròpies obres a Miró per tenir-ne l'opinió: "M'encantaria que algú prou entès en els colors vius em donés la seva impressió. No em fa vergonya la meva feina, com que és sincera no amago res", es pot llegir en una carta que el pintor francès va enviar al seu fill.

A més, com va recordar més endavant el mateix Miró en una entrevista, Matisse li va demanar el quadre sobre cartó de 1935 Tres dones i el va tenir amb ell fins al 1945. Estan documentades diverses trobades dels dos artistes des dels anys 30, i l'última postal que Miró va enviar a Matisse va ser el 1952, dos anys abans de la mort de Matisse. "Durant els últims anys, quan treballava en les grans retallades al guaix, reservava totes les seves forces per a la seva obra i, naturalment, rebia molt poques visites", va recordar Miró en una entrevista amb Georges Raillard. I el 1970 Miró li va demanar a Pierre Matisse que li enviés una còpia de la foto que li havien fet amb el seu pare al cafè Les Deux Magots de París el 1936, on tots dos s'agafen de les mans.

Dos universos diferents pintats amb el mateix blau

Sigui com sigui, el que primer crida l'atenció de l'exposició, que porta per títol Miró Matisse. Més enllà de les imatges, és que, com es podria esperar, les obres de Matisse i Miró s'assemblen poques vegades. En canvi, el públic trobarà un afany compartit per fer saltar pels aires els límits de la pintura. Així i tot, hi ha sorpreses com el duet d'obres que tanquen el recorregut: el blau de Pintura/El guant blanc (1925), de Joan Miró, i el de Vista de Notre-Dame (1914), d'Henri Matisse. És el mateix, però en aquell moment cap dels dos sabia el que estava fent l'altre. "Tots dos artistes tenen una sensibilitat comuna a tres nivells: el Mediterrani (Cotlliure en el cas de Matisse i Mont-roig en el de Miró); la realitat i el gust per les coses humils, i el gust pel color. És una relació d'admiració mútua", diu Dupas.

Per al comissari de la mostra, l'historiador Rémi Labrousse, Matisse i Miró són "dos grans artistes moderns" que volen "desconstruir la tradició" i qüestionar no només "la manera de fer les imatges, sinó també "la manera de veure-les". En el cas de Miró, Labrousse assenyala que l'artista va expressar el seu desig "d'assassinar la pintura", mentre que Matisse va plantejar els límits entre la pintura i l'estètica decorativa: "Miró i Matisse estan units per un gest de desconstrucció i, al mateix temps, per un de reconstrucció, de reiniciar la pintura. El més important és el seu vitalisme, l'afany per produir una energia vital que va més enllà de les imatges", subratlla el comissari.

Aquesta exposició és la primera que analitza els estímuls creuats entre els dos artistes, i el projecte es remunta a fa més de quatre anys. Abans de Barcelona es va poder veure al Museu Matisse de Niça, que la coprodueix. A més de les col·leccions de tots dos museus, es poden veure obres d'importants museus internacionals com el MoMA de Nova York, el Museu Reina Sofia, el Museu de Belles Arts de Bèlgica i el Museu d'Art de Saint Louis. Aquest últim museu ha deixat un monumental nu de Miró del 1918, Nu dempeus.

Dibuixar "deixant-se guiar per la mà"

L'exposició, que té el patrocini de la Fundació BBVA, inclou unes 160 obres, 55 de les quals són de Matisse i 53 de Miró. El recorregut és cronològic i al mateix temps temàtic, des que un jove Miró té coneixement de l'obra de Matisse a través de les trobades que havia tingut amb el pintor Joaquim Sunyer i el crític Joan Sachs, fins a l'apoteosi final dels dos artistes madurs, on la pintura de Matisse Natura morta. Interior vermell de Venècia (1946) dialoga d'una manera sorprenent amb les taques mironianes d'Ocells en l'espai (1959). Entre aquests dos punts hi ha el moment, a la dècada dels 30, en què Miró va apuntar en un dels seus quaderns que volia aconseguir el brutal esperit fauvista de les "bones teles" de Matisse, i com en aquells mateixos anys dibuixava seguint les instruccions de Matisse, és a dir, deixant-se "guiar per la mà".

Més endavant, es pot veure com els dos artistes van voler anar més enllà de la pintura tradicional, i van treballar en llibres d'artistes i obres pensades per guarnir edificis. Mentre que Miró va fer els murals del Terrace Plaza Hotel, Matisse va decorar la capella del Rosari de Vença. A l'exposició es poden veure els treballs preparatoris.