Joan Punyet: “La família Miró hem estat un exemple mundial de generositat”

PalmaSi hi va haver un moment determinant per a la faceta artística de Joan Punyet Miró (Palma, 1968) va ser quan, a només deu anys, va visitar juntament amb el seu padrí, Joan Miró, l’estudi de l’artista. “Aquella explosió cromàtica va deixar una empremta a la meva ànima”, explica. La setmana que ve inaugurarà Monocromías, una exposició de cinc obres de creació pròpia que es podran veure a partir del 4 de març a Garaje Lola, a Madrid.

D’on sorgeix aquest interès per les pintures monocromàtiques?

— L’any 1978 vaig tenir el privilegi de baixar a l’estudi amb el meu avi i veure aquells negres, aquells vermells, aquells blaus… Aquella explosió cromàtica va deixar una empremta a la meva ànima infantil que amb el temps ha eclosionat en aquestes pintures. Les he creades amb una tècnica d’experimentació que m’ha duit a trobar les intensitats desitjades i també noves textures. No ho volia fer amb superfícies planes.

Heu estat tots aquests anys amb aquells colors dins el cap, doncs?

— Ha estat un procés molt llarg per crear uns colors que irradiassin la llum de Mallorca i del Mediterrani. Aquella visita al taller va ser un moment que em va canviar la vida, com l’operació que em van fer a vida o mort l’any 1998 a Nova York. Vaig estar cinc hores i mitja amb el cor fora del cos i jo dic que hi ha un 25% de la meva ànima que no hi ha tornat. Per això estic sempre amb visions, missatges i codis xifrats que vaig aprenent a llegir.

I que unes vegades traslladau a la pintura i d’altres, a la música, no és ver? Perquè l’exposició anirà acompanyada d’una actuació de la vostra banda, The mad recyclers.

— He fet moltes coses al llarg de la meva vida. He tingut experiència amb la pintura d’ençà que vaig néixer, però no som un creador classicista, que faci una sèrie d’hores a l’estudi, sinó que jo reb moments d’inspiració que poden derivar en una escultura, un poema, una cançó o un quadre. Som una persona pluridisciplinar, no em puc limitar a una cosa. Necessit donar llibertat a la meva imaginació.

Tanmateix fa relativament poc que heu començat a mostrar els vostres quadres. Per què ara?

— Jo pens que la vida és una evolució, una maduració personal, i que tot té el seu moment. Per mi presentar aquestes monocromies a Madrid significa un punt de maduresa existencial que deriva d’un cúmul d’experiències vitals molt potents que han marcat i esculpit la meva persona.

Deis que el gran far d’aquestes obres és el vostre padrí. Heu volgut escapar mai de la seva influència?

— Jo mai n’he volgut escapar, ho duc a la sang. Duc l’empremta de l’ADN dels meus avis i dels meus pares, i per mi això és natural. En anglès ho defineixen com bloodline, la línia de la sang, i no consider que hi hagi cap tabú amb relació a això.

Però de la mateixa manera que hi ha artistes que necessiten “matar el pare” com una manera de confrontar-se amb els seus referents, no heu sentit mai la necessitat de rebel·lar-vos-hi, com a artista?

— La presència de la vida i l’obra del meu avi ha estat sempre inspiradora. Va ser ell qui em va ensenyar el concepte de llibertat, de fer allò que l’esperit t’indiqui. Jo seguesc una sèrie d’empremtes que també van deixar rastre als meus germans, David i Emili, i que crec que són naturals perquè hem nascut dins tot això.

Aquest estiu veurem una gran exposició sobre Joan Miró a Palma, la més gran que s’hagi fet fins ara a Ciutat sobre l’artista, amb la implicació de nombroses institucions i centres d'art. Com ho viviu?

— Estic molt orgullós d’aquesta iniciativa del senyor Jaime Martínez i de tot l’Ajuntament. Crec que és important posar accent en la gran obra i també en la gran generositat del meu avi i de la seva dona, Pilar Juncosa, cap a Palma i cap a Mallorca. A l'exposició es podran veure obres que mai no s’havien vist aquí i, si tot va bé, comptarem amb la presència del rei Felip VI a la inauguració. A més, Joan Miró és una persona que pot dur turisme de qualitat a l’illa.

Ho deis en línia amb la idea del turisme cultural que promou actualment el Govern?

— Sí, ens hem de reinventar i intentar cercar turistes culturals, no de borratxera i platja, perquè això servirà també per acostar gent de gran creativitat, com poetes, músics o pintors que poden escollir Mallorca per venir a fer les seves creacions. Tenir la Fundació aquí dona un contrapès universal en un moment en què es important treballar en aquest camí.

Després de tota una vida dedicada a preservar i divulgar l’obra de Joan Miró, diríeu que ja està tot fet o que encara queda molt a fer?

— Al contrari, hi ha més feina que mai! La família Miró hem estat un exemple mundial de generositat. Hem creat fundacions, els hem donat molts de milions, hem contribuït a la riquesa patrimonial d’Espanya i hem fet que la cultura sigui també un far del segle XXI. Pens que som un exemple a seguir per a futures generacions de filantropia, amb la creació de centres culturals que han servit d’alternativa al turisme de sol i platja. I no ens hem quedat aquí, també hem sortit a fora, a fer exposicions a altres països per donar a conèixer la figura de Miró a l’estranger.

Del Miró artista se n’ha escrit molt, però com era ell en la intimitat?

— Era un home que no deixava mai de treballar. El moment de màxima creació era a la nit, en somnis, però ell treballava cada dia, de nou a dues, a l’estudi Sert. I en acabar dinàvem. Sempre es posava alguna cosa a la butxaca, un os de pollastre o una ametlla que després li servien per fer escultures. I després feia una migdiada de trenta minuts.

I els capvespres?

— Contestava cartes dels seus amics i després anava a la biblioteca per llegir poesia i escoltar música. Més tard venia a fer dibuixos amb mi, fins a les vuit i mitja, i després vèiem pel·lícules de Charles Chaplin. Era un gran admirador de Charlot, i també un home molt generós i molt atent, molt proper a les inquietuds dels altres, que gaudia molt d’estar en contacte amb nins.

I això es reflecteix en la seva obra.

— Sí, té sempre un punt infantil, unes expressions cromàtiques que fan que els infants connectin de seguida amb ell. A Rembrandt, a Zurbarán i a molts altres això no els passa, als nins els costa connectar-hi. Però amb ell sí, ell va aconseguir ser un nin de vuitanta anys gràcies al minimalisme de la seva obra.

M’imagín que no és fàcil escollir-ne només una, i que potser canviï en funció de la temporada, però teniu una obra preferida del vostre padrí, de Joan Miró?

— Sí, sense dubte. Es diu El naixement del món, és del 1926 i està penjada al MoMA de Nova York. És l’inici, la llavor de Pollock, de Rothko, de De Kooning… D’allà sorgeix tota la pintura de l’expressionisme abstracte nord-americà.